diumenge, de febrer 27, 2005

Setmana del Llibre en Català

. diumenge, de febrer 27, 2005
1 comentaris

Amb la discreció de sempre, se celebra a les Drassanes la Setmana del Llibre en Català. Les editorials treuen a la llum els llibres vius dels catàlegs, molts encara amb la pols dels magatzems, les taques del temps a les cobertes i el groc senil del paper, i podem recuperar títols que ja ni ens recordàvem que existeixen. És clar que també hi ha les novetats d’editorials petites i mitjanes i valencianes que les distribuïdores catalanes mantenen en secret per afavorir l’exposició a les llibreries dels títols comercialment importants de debò. Així que la passejada em va servir per prendre nota d’alguns títols que cal tenir a la llibreria i que misteriosament no hi són: si a les limitacions pròpies de qualsevol ésser humà hi afegim les limitacions que imposa el món de l’edició, és normal que alguns llibres no arribin mai a l’abast dels lectors.

Que la llengua decorativa del país tingui la seva setmana del llibre sense grans esdeveniments mediàtics, amb el propòsit preferent d’exhibir el llibre de fons en lloc de l’ornamentació efímera que embelleix les taules de novetats, pot explicar-se pel fet que encara som una mica lluny de Sant Jordi i no cal que pateixi el devorador imperi de l’actualitat, que contribueix matar la biodiversitat editorial. Alguna vegada hem comentat a la llibreria que creix la tendència a mirar més les taules que els prestatges. Sóc de l’opinió que les bones llibreries es distingeixen justament pel contrari, pels llibres que trien mantenir amb el sol reclam del llom. A les Drassanes, la majoria dels llibres de fons tornen a ocupar les taules, poden demanar una mica de l’atenció que ja no tindran mai més al llarg de l’any.

dijous, de febrer 24, 2005

Roberto Calasso fra noi

. dijous, de febrer 24, 2005
3 comentaris

Axel Vander, protagonista d’Imposturas de John Banville, té greus problemes d’identitat. Està inspirat en Paul de Man, segons em va apuntar oportunament un company abans de llegir-lo, i la cosa va de la disgregació del jo, de les ficcions i màscares diverses que cal construir al llarg dels dies per tal de donar sentit a la vida, ni més ni menys. L’acció transcorre a Torí i Axel Valder i Cass Cleave, una dona que pateix la síndrome de Mandelbaum – amb uns símptomes que semblen extrets d’un manual de mística- realitzen una visita frustrada a la casa on va viure Nietzsche quan el filòsof escrivia Ecce Homo. I a propòsit d’aquest llibre i de l’última època de Nietzsche, quan camina ferm cap a les portes de la bogeria, escriu Roberto Calasso a l’assaig que obre Los cuarenta y nueve escalones.

Escriu Nietzsche, citat per Calasso, a Sobre la veritat i la mentida en el sentit extramoral, molts anys abans d’Ecce Homo: “El intelecto como medio para la conservación del individuo despliega sus fuerzas principales en la simulación”. Escriu Calasso: “el conocimiento permite evitar el dolor” i més avall, referint-se a Nietzsche, escriu: “después de haber descrito la historia del conocimiento como la historia de la ocultación de la simulación, Nietzsche nos presenta otra posibilidad, una perenne alternativa al conocimiento como defensa del mundo y superación de él. Es la vía de la simulación activa, consciente, lúdica, la misma que luego él recorrería”.

Roberto Calasso ens ha visitat aquesta setmana. L’hem escoltat a CaixaFòrum parlant de K. , el llibre que acaba de sortir publicat a Anagrama junt amb el de John Banville. Calasso indaga en l’obra de Kafka, al voltant d’El Castell i El procés, i ja a les primeres pàgines ens dóna la clau que ens permetrà assistir a una lectura lúcida de l’autor de La condemna. Escriu Calasso: “El proceso y El Castillo son historias en las que se trata de concluir una diligencia: deshacerse de un procedimiento penal, confirmar un nombramiento. El punto en torno al cual gira todo es siempre la elección, el misterio de la elección, su oscuridad impenetrable”. Escoltavem atents les paraules de Calasso sobre l’escriptura de K. i dels vincles que l’uneixen a la resta de la seva obra, una teranyina d’interrelacions que li permet afirmar que té un sol nucli a partir del qual giren els llibres que ha anat escrivint, i els que ha anat publicant a Adelphi, la seva magnífica editorial.

Per animar els presents a participar en el col·loqui posterior, Manuel Asensi va demanar a Calasso quina és la seva opinió sobre la crítica literària del segle XX. Calasso va respondre que les millors aportacions crítiques les han fet els escriptors que parlen d’escriptors i que les teories, escoles o moviments de la crítica acadèmica no són importants. Estan bé, poden ajudar, però no són importants. En poques paraules, Calasso va sabotejar el cicle de conferències en què participava: 'Al voltant dels grans mestres de la crítica literària del segle XX: repensant la Weltliteratur'. La impostura, la simulació, grans temes, quantes paraules.

Per cert, a primera fila hi assistien Jaume Vallcorba i Jorge Herralde. Fem literatura fantàstica: s'hauran plantejat traduir els llibres de Calasso al català?

dilluns, de febrer 21, 2005

César Aira

. dilluns, de febrer 21, 2005
3 comentaris

Vaig descobrir César Aira finals de l’any 2003 amb Varamo i després han seguit uns vint títols, la majoria dels quals són unes llaminadures de poc més de cent pàgines. A Varamo ja hi ha moltes de les coses que després he volgut trobar en altres indrets de la seva obra. Per exemple, la ironia amb què tracta la crítica acadèmica banal: a Varamo mateix, que narra la nit en què es va escriure el més gran poema avantguardista llatinoamericà –no explicaré el singular procediment de composició per no espatllar la sorpresa als possibles lector-, o a Un episodio en la vida del pintor viajero, quan amb un to de savi positivista del segle XIX descriu les causes que expliquen els estils pictòrics d’una nissaga d’artistes. Per exemple, la capacitat de presentar una situació aparentment impossible, irreal, fantàstica, i posteriorment trobar causes realistes que converteixen la situació en un fet encara més inversemblant (Varamo de nou, La serpiente o Las curas milagrosas del doctor Aira). Per exemple, els tres editors pirates de Panamà que apareixen a Varamo i a El mago i que no he tornat a trobar enlloc més. Per exemple, les històries rutinàries que a poc a poc s’omplen de fets impossibles i que esclaten en una bogeria de còsmiques presències primigènies (La guerra de los gimnasios, Embalse, El congreso de literatura, La prueba, Yo era una chica moderna, etc.). Per exemple, la màgia amb que crea immensos móns coherents a partir dels prejudicis eurocèntrics (a Ema la cautiva un idíl·lic món de bons salvatges a l’Argentina del segle XIX, a Una novela china, la Xina del segle XX, fora del temps, eterna, malgrat la revolució maoista). Per exemple, la seva manera de tractar els problemes contemporanis i elevar-los a l’impossible per diagnosticar-ne amb precisió els símptomes més pertorbadors: Cómo me hice monja, que inclou tres novel·les curtes: Cómo me hice monja, El llanto i, sobretot La prueba, brutal, o Las noches de Flores. Per exemple, que els personatges més diversos i inversemblants i contradictoris –des d'un escriptor gai de gran èxit a un investigador d’esotèriques medicines alternatives- s’anomenin César Aira. Per exemple, la seva particular lluita contra la causalitat (si aparegués un clau al començament d’una novel·la, ningú no s’hi penjaria sinó que serviria, probablement, per convocar la temible Liebre Legibreriana).

Sempre em reservo un llibre per començar l’any de manera especial. Aquest any l’he inaugurat amb Cumpleaños, de César Aira, és clar.

dimecres, de febrer 16, 2005

Sobre Paul Celan

. dimecres, de febrer 16, 2005
3 comentaris

Acaba de sortir un llibre llargament esperat, els Estudios sobre Paul Celan de Peter Szondi, un exercici exemplar de precisió en l’anàlisi de la poesia. Les dues contribucions més importants són les que analitzen la traducció del sonet 105 de Shakespeare i el poema ‘Strette’ (‘Engführung’). En els dos casos, Szondi fa una acurada lectura dels elements significatius, mètrics i morfosintàctics sobretot, que han de permetre la posterior interpretació del poema; un exercici, doncs, de desxiframent que desvetlli el sentit i eviti que la poesia de Paul Celan esdevingui el camp de proves tant dels qui afirmen que d’un text es pot extreure qualsevol lectura, com dels qui volen veure Celan com un místic incomprensible que omple la seva obra de metàfores belles, terribles i gratuïtes. La subtilitat amb què s’expressa Szondi demana felicitar el traductor, Arnau Pons, que ha sabut adequar la traducció als raonaments de l’autor; cosa difícil, si tenim en compte que el curs de l’anàlisi del sonet de Shakespeare demana acarar la traducció de l’original en anglès amb la traducció de la traducció a l’alemany de manera que el conjunt permeti seguir sense entrebancs les observacions de l’autor. De forma semblant, a ‘Strette’ (‘Engführung’ en alemany), Szondi parteix de l’original alemany contrastat amb la traducció francesa, revisada pel propi Celan, per bastir-ne l’anàlisi.

Al pròleg, Jean Bollack escriu sobre l’admirable trajectòria de Peter Szondi sense amagar les diferències entre els dos filòlegs. La lectura dels Estudios sobre Paul Celan m’ha fet tornar a llegir el també exemplar Piedra de corazón –un any a la taula de novetats- de Jean Bollack, una anàlisi del poema ‘Le Périgord’ que esdevé una magnífica síntesi sobre la poètica de Paul Celan, centrada en el procés de resemantització al qual el poeta sotmet a la llengua alemanya, de manera que tota la seva poesia esdevé una crítica amarga als Mestres alemanys –der Tod ist ein Meister aus Deutschland-, a tota una cultura que va fer possible l’extermini. Jean Bollack exposa el seu mètode hermenèutic, la filologia crítica, a Sentido contra sentido –de moment, vuit mesos a la taula de novetats-, un llibre d’entrevistes en què recorre la seva trajectòria intel·lectual, de l’estudi dels presocràtics a la poesia contemporània, i que permet situar-lo en el panorama actual dels estudis literaris.

Parla també tu,
parla el darrer,
digues el teu judici.

(Estrofa inicial de ‘Sprich auch du’ de Paul Celan en traducció de Karen Müller i Andreu Vidal)

diumenge, de febrer 13, 2005

Caràcters

. diumenge, de febrer 13, 2005
1 comentaris

Fa pocs dies que ja és a l’abast l’últim número de la revista Caràcters, el 30, que dirigeix Vicent Alonso des de València. L’obre una reflexió del sociòleg Vicent Pitarch que situa l’origen del blaverisme en l’autoodi generat per la renúncia des del cap i casal valencià, en plena Renaixença, a bastir un model d’identitat propi, com a resultat de les desavinences econòmiques amb Barcelona –a partir del desenvolupament de models diferents d’industrialització- que es van resoldre en un procés d’espanyolització incapaç d’amagar els remordiments per la renúncia a la pròpia llengua. Això fa que les precisions de filològiques siguin inútils a l'hora de posar una mica d'ordre en la situació, conclusió a la qual arriben també els de Contrastant a partir d’una molt bona anàlisi dels arguments que pugnen en aquesta vergonyosa polèmica -'Si el valencià és català no és perquè ho diguin els científics (II)'. I escrivint això, aprofito per recomanar un molt bon llibre sobre la situació del català: Contra el liberalisme el cofoisme lingüístics, d'Albert Berrio, que dedica unes poques planes a desmuntar els bons auguris propagats des dels organismes oficials sobre l’ús social del català i moltes a rebatre les moltes cares dels qui enarboren la senyera liberal, des dels adaptadors de les essències imperials al neoliberalisme fins als antinacionalistes incapaços de detectar el nacionalisme banal espanyol en el seu discurs.

La revista dedica les pàgines centrals al poeta Joan Margarit i conté altres coses ben gustoses, sobretot crítiques de llibres que em permeten descobrir els que m’havien passat desapercebuts i repensar els que ja he llegit, com la pàgina que Isabel Moll dedica a Cara d’àngel, de Jordi Coca; una novel·la impressionant, encara que l’anterior, Lena, em sembli millor.

Al final hi ha aquest poema d’Amir Guilboa, poeta israelià nascut a Ucraïna, traduït per Yael Languella i que no em resisteixo a copiar:

Si m’ensenyen una pedra i dic pedra, diuen pedra.
Si m’ensenyen un arbre i dic arbre, diuen arbre.
Però si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.
Si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.

dissabte, de febrer 12, 2005

La 'fiera' ferotge

. dissabte, de febrer 12, 2005
0 comentaris

La lectura de Teoría de la novela de Manuel García Viñó m’ha suscitat algunes preguntes dictades per la perplexitat: es pot escriure sobre l’estranyament o la literarietat sense esmentar Xklovski o Jakobson ni una sola vegada? Es pot parlar de les propietats estrictament novel·lesques de la novel·la –que serien diferents de les propietats líriques, èpiques, dramàtiques o híbrides de tota mena que també hi poden conviure harmoniosament- i no explicar exactament en què consisteixen o, almenys, què fa que siguin estrictament novel·lesques? Es pot insistir que cal la creació d’un segundo mundo novel·lesc amb les regles inherents i coherents que decideix l’escriptor i creure seriosament que amb això s’ha descobert un concepte crític nou? Es pot fer servir un terme tan maltractat com estructura i no delimitar el sentit en què es fa servir? El propòsit del llibre és definir quina és la novela-como-obra-de-arte, la novel·la que es caracteritza per assolir uns elevats resultats estètics, en oposició a la narració novel·lada que impera en el món de les lletres. I no ho fa. La distinció és pertinent, és clar que sí, però en comptes de bastir una teoria de la novel·la, tal com ens promet el títol, recupera assaigs ja publicats en els quals repeteix els mateixos arguments, els mateixos títols, les mateixes cites i els mateixos bons propòsits amb una insistència que demostra que en dues pàgines podria haver dit exactament el mateix.

A l’últim número de la revista Lateral, Roberto Valencia, a propòsit de La novela española del siglo XX, del mateix Manuel García Viñó, diu que és “una de las pocas personas de este país que posee una teoría de la novela”. Sí, és cert, té un llibre que ostenta aquest títol, un llibre en el qual sosté que encara que no hi hagi novel·listes dignes de tal nom, la Novel·la existirà igualment –com a ideal, com a aspiració. Que, en definitiva, malgrat que encara no és possible establir les lleis que han d’explicar la novel·larietat de la novel·la, temps millors han de venir, amb teòrics millors, que ens les explicaran. Que vinguin, doncs.

dijous, de febrer 10, 2005

Adrada encara

. dijous, de febrer 10, 2005
3 comentaris

Una mica més avall, a ‘Dos llibres per gaudir-ne’, em demanava si un article de Miquel de Palol no es referia a Jaume Subirana. Sembla ser que no. Ara bé, hi ha indicis a Adrada que podien haver fet pensar que sí: la picabaralla per les edicions de Josep Carner, l’embolic de l’antologia quebequesa de poetes catalans, els imparables... En qualsevol cas, no es pot acusar Jaume Subirana de callar; en altres llocs ha dit els noms i cognoms que ha calgut i, a més a més, la polèmica no s’adiu gaire amb el to amable del llibre.

Per cert, un company de la llibreria em va comentar ahir que un conegut comissari de l’excel·lència literària, que respecto malgrat la relliscada, es va estranyar que Adrada tingués l’adhesiu de llibre recomanat. És evident que Adrada no és un gran llibre, ni pretén ser-ho; és un bon llibre on l’autor conrea una mena d’assaig lleuger, fet de peces esparses que defugen la sublimació i la transcendència. Per això està ple de sorpreses. Hi ha qui pensa que una literatura amenaçada que s’expressa en la llengua amenaçada d’un país virtual només pot ser excelsa, elevada, magnífica, i que el joc està molt bé per a les literatures normals, que es poden permetre el luxe de perdre el temps en coses poc importants. En poques paraules: Carles Riba sí, Joan Brossa no. No hi estic gens d’acord.

dimarts, de febrer 08, 2005

El Secretum de Petrarca

. dimarts, de febrer 08, 2005
3 comentaris

El 18 de febrer retiraré de la taula de novetats el Secretum de Petrarca, editat al febrer de 2004 per Quaderns Crema, amb la traducció i el pròleg a càrrec de Xavier Riu. L’hauré mantingut, doncs, un any a la taula de novetats, amb un adhesiu que l’identifica com a llibre recomanat. Un any és molt de temps, si tenim en compte que són molt pocs els llibres que aconsegueixen ocupar un lloc destacat més de tres mesos. En aquesta ocasió coincidia que se celebrava el 700 aniversari del naixement del poeta i la qualitat del llibre s’ho mereix, malgrat que la traducció grinyola en alguna ocasió: es tracta d’un diàleg entre Petrarca i Sant Agustí, una mena de manual d’autoajuda d’alt nivell, la llengua ha de mantenir un to elevat i en algun moment es deixen anar algunes expressions que no s’adiuen amb la resta de l’obra. Perquè el tema és molt interessant: som a les portes de l’humanisme, de la recuperació del món clàssic i d’uns valors que contradiuen la doctrina catòlica. Entre cites de Ciceró, de Boeci o del mateix Agustí d’Hipona, Petrarca pateix entre la seducció pels llibres de l’antiguitat i la por de perdre l’ànima per tota l’eternitat. Un drama psicològic gens banal –ja voldrien els llibres d’autoajuda que inunden algunes, diguem-ne, llibreries tenir l’ambició i els referents que el té Secretum-, encara que Petrarca es permeti algun divertiment dialèctic per no deixar de banda la gran preocupació que el turmentava: la fama. I l’interlocutor està molt ben triat: va ser justament Sant Agustí qui va demanar a Déu:

— atorga’m el do de la castedat, però no encara...

I el van fer bisbe.

diumenge, de febrer 06, 2005

Taifa

. diumenge, de febrer 06, 2005
1 comentaris

Abans de treballar de llibreter acostumava a dedicar la tarda dels dissabtes a visitar les meves llibreries favorites. Ara ja no té gaire sentit: quan m’interessa un llibre que no tenim, el demano i prou. Per això m’agrada visitar la llibreria Taifa de José Batlló, al carrer de Verdi, perquè l’espai dedicat al llibre vell em permet oblidar-me de les urgències de les piles de novetats i aplicar la curiositat als llibres descatalogats. Acostumo anar-hi, com a mínim, un cop al mes, no fos cas que hagin adquirit alguna biblioteca particular i se m’escapin els llibres més interessants. Encara recordo com vaig deixar per més endavant un llibre que pocs dies després, quan hi vaig tornar amb la intenció de reparar l’error, ja no hi era perquè algú se m’havia avançat: Poética y realidad en el cancionero peninsular de la Edad Media de Eugenio Asensio, que tinc fotocopiat –fa molts anys que està exhaurit- però que el record dels meus anys d’estudiant em persuadia perquè el comprés. Com que obre els diumenges, si el dia és plujós com avui m’hi estic una bona estona, sospesant què m’emportaré, per no retreure’m haver perdut una bona oportunitat quan ja sigui massa tard.

dissabte, de febrer 05, 2005

Enveja i vergonya

. dissabte, de febrer 05, 2005
3 comentaris

Ara que sembla ser que celebrem l’any del llibre i de la lectura, ens hem trobat una catastròfica explosió d’escrits de tota mena que, amb el pretext d’il·luminar-nos sobre aspectes ignots del Quixot, opinen sobre tot, tret de la novel·la de Cervantes. És la maledicció que han de patir alguns clàssics que han esdevingut icones nacionals: la descontextualització impune; com que l’autor ha mort (Barthes dixit...) es pot fer dir al text tota mena d’anacronismes. Seria gairebé obligatori escriure aquí sobre la pèrdua del sentit històric del temps, de les ciències humanes que reculen davant la bèstia del progrés tecnològic i tot això, però jo volia parlar de la vergonya que em provoca la manipulació del Quixot –de l’oblit de la literatura- i de l’enveja també.

Ha sortit fa un poc més d’un mes l’edició del Tirant lo Blanch a cura d’Albert Hauf: silenci. Puc criticar-ne els criteris d’edició –sobre tot la disposició de les notes i de l’aparat de variants textuals-, encara que això no amagarà el fet que es tracta d’una edició magnífica. No he llegit res sobre ella enlloc. Que vingui acompanyada de l’edició a càrrec de Vicent Escartí de la traducció castellana de 1511 –aquesta sí: una edició de baixa intensitat filològica- i de les correspondències en CD-ROM –amb la possibilitat de gaudir i jugar amb la novel·la a l’ordinador- tampoc no ha merescut ni la més mínima ressenya a la premsa.

No tornaré a llegir el Quixot fins al 2006: l’enveja i la vergonya em conviden a fer del 2005 l’any del Tirant.

Dos llibres per gaudir-ne

.
4 comentaris

Emili Teixidor escrivia al suplement Cultura de l’Avui sobre els OLNI (Objectes Literaris No Identificats) per referir-se a dos llibres recents: I pelava la taronja amb les dents d’Albert Roig i Adrada de Jaume Subirana. Dos llibres molt diferents que comparteixen el tret de ser assaigs en el sentit de temptatives: no organitzen una reflexió tancada sinó que apunten en diverses direccions i ja s’ho farà el lector amb les conseqüències. Del llibre d’Albert Roig vull destacar la defensa de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, un magnífic diàleg renaixentista que només coneixen, i gaudeixen, quatre filòlegs. Jaume Subirana em servirà per reivindicar la literatura volgudament menor, sense ambició, els apunts que no apunten cap a la transcendència i que, en canvi, recuperen el plaer del record, els detalls minúsculs i memorables del passat. Els tafaners agrairíem , però, al·lusions menys críptiques... Per cert: Ha estat Adrada l'objecte de les ires de Miquel de Palol? A l'article 'A propòsit de les pírriques elegàncies de neonoucentistes frustrats', en què denuncia l'art treballós de l'ocultació, a qui es refereix, doncs?

dijous, de febrer 03, 2005

Frau?

. dijous, de febrer 03, 2005
0 comentaris

Ha sortit fa molt poc un llibret escandalós: El futur del català, escrit per Josep-Lluís Carod-Rovira, Albert Rossich i Joan Solà. L’escàndol no ve del contingut, que comparteixo amb els matisos inevitables, sinó del preu. Es tracta de tres conferències breus que es van exposar a una taula rodona arran del vintè aniversari de l’editorial Empúries; és a dir: no es tractava de presentar una tesi innovadora que resumiria amb poques paraules un llarg procés d’investigació sinó de fer un resum de les idees de cadascú al voltant de la salut social del català. Els qui coneixem la trajectòria dels tres filòlegs –mai no deixaré de recomanar especialment els llibres de Joan Solà- no hem llegit res de sorprenent, res que justifiqui que el lector hagi de pagar 14 euros per 61 pàgines de lletra grossa que es llegeixen en una hora. L’escàndol és haver de pagar tant per tan poqueta cosa.

dimecres, de febrer 02, 2005

Aconseguiré dir coses interessants sobre els llibres?

. dimecres, de febrer 02, 2005

Han arribat, després de llargues peripècies, els llibres que Roberto Calasso i Enrique Vila-Matas han publicat a la mexicana Sexto Piso. Una editorial que caldrà tenir en compte per l'ambició amb què comencen. El de Vila-Matas, El viento ligero en Parma conté molt poca cosa inèdita, però qui no en conegui el vessant assagístic s'ho passarà d'allò més bé. Els texts de La locura que viene de las ninfas y otros ensayos de Roberto Calasso (qui, per cert, vindrà ara al febrer a fer una conferència a CaixaFòrum) són molt interessants i una mica... tendenciosos. La selecció està orientada a donar més relleu al catàleg de Sexto Piso (en concret, El loco impuro del mateix Calasso, El ritual de la serpiente d'Aby Warburg) però li perdonarem aquesta mostra de, diguem-ne, mercantilisme. Perquè un dels assaigs tracta de la feina d'editor i estableix els paràmetres d'amor i de rigor que cal per editar. El llibre que no s'ha de comprar de cap manera, la gran decepció de Sexto Piso, és Succubus de Juan J. Orosa, una obra indigna de la gran tradició d'Aldo Manuzio, tradició que invoquen Roberto Calasso mateix o, a casa nostra, Jaume Vallcorba. A banda de contenir els pitjors diàlegs que he llegit en molt de temps, d'una banalitat esfereïdora, les errates són tan nombroses i tan escandaloses que evidencien la falta d'un corrector de proves: imperdonable.