dijous, de maig 05, 2005

En teoria

. dijous, de maig 05, 2005

Ara que sovint les Grans Paraules Buides serveixen de fonament de les Grans Propostes, una mica de pensament crític que les ompli d’un sentit precís –que pot ser discutible, però que es pot discutir precisament perquè és precís– com el que ens ofereix Terry Eagleton a Después de la teoría és, almenys per a mi, certament bo. Perquè mostra com el marxisme, si esdevé un instrument d’anàlisi i no un sistema escatològic, permet descriure de manera útil l’evolució del pensament occidental des de la contracultura dels anys seixanta fins als nostres dies; en aquest sentit, els dos primers capítols exhibeixen una capacitat de síntesi admirable. El propòsit de l’assaig es assenyalar els encerts i les febleses dels estudis culturals amb la intenció d’oferir noves vies de desenvolupament que havien quedat desateses, a causa del rebuig a sistematitzar el coneixement en un fonament teòric sòlid. Segons aquest punt de vista, el ressentiment postmodern envers els Grans Relats hauria fomentat un culturalisme excessiu, una bombolla antiteòria que evita abordar qüestions essencials. El títol de tres capítols pot suggerir per on va la cosa: ‘Verdad, virtud y objetividad’, ‘Moralidad’ i ‘La muerte, el mal y el no ser’.

No es tracta, però, d’una exposició àrida, sinó ben al contrari: el sentit de l’humor i les comparacions són trets pertinents perquè ajuden a concretar el significat de les proposicions. A El portero, la seva autobiografia, ens recrea en un humor que gaudeix amb els contrastos insospitats. Aquí no és tan exuberant, però déu n’hi do: “Los buenos sapos son sapos como deben ser. Sin embargo, este no es el tipo de bondad por la que uno pueda felicitarlos, puesto que ser como un sapo es algo que no pueden evitar. No es un logro. Los sapos no ganan medallas por ser sapos. Uno puede ser un buen sapo pero no un sapo virtuoso.” Pel que fa a les comparacions, només diré que ajuden a delimitar l’abast i a distingir els termes de la comparació, en lloc de confondre’ls en les tenebres del misteri; foscors d’allò més interessants segons com, però no en un assaig que vol aclarir el panorama dels estudis culturals.

Suposo que un llibre sobre aquest tema, en un país on els estudis culturals no gaudeixen de gaire èxit, no deu suscitar gran interès. Sospito que la cosa té a veure amb l’afany de normalitat que ha conreat sempre l’alta cultura catalana; el rebuig a ser considerada perifèria i l’esforç per creure’s el miratge de contemplar, amb el benèvol vist-i-plau de les grans cultures del voltant, el melic eurocèntric. A tall d’exemple, anem a l’any 1984, al número 1 de la revista Faig: sota el títol genèric de ‘Poetes del segle XX’ trobem Carles Riba, Eugenio Montale, T.S. Eliot, Jorge Guillén i R.M. Rilke; ja tenim cànon. És per això que la llista feta a corre-cuita per Harold Bloom va suscitar tanta satisfacció. No estic en condicions d’esbrinar si la fidelitat a una filologia fonamentada en la història literària està entre els símptomes o les causes de l’afany de normalitat que pateix la literatura escrita en la llengua decorativa del país. Quina cosa sigui la normalitat, a més a més, és una qüestió no resolta que deu suscitar tot de divergències si juguem a definir-la. Estic convençut, però, que llibres com el de Terry Eagleton poden aportar estratègies fèrtils. I el Nobel, si no arriba, tant se val.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Exacte, molt exacte

Anònim ha dit...

ODA A S'EXCEL·LENCIA

De la Fi del fil
Al Full Monthy literari,
N’hs vesssat, molta,
Amic Brut, de salsa.

Et vas convertir
En el primer jove-poeta-catala
mediàtic
de la mai prou celebrada
Generació dels setanta
(aquella que Joan Ferraté va definir
com a doblement mediocre
i doblement sotmesa
als dictats de la nació i del partit
–el PSUC pels uns el PSAN pels altres-
però aquesta és tota una altra història)

Et vas convertir, deia, en el primer
Jove-poeta-catAlà mediàtic del país
a base d'explicar
els pronoms febles
a Radio 4

No era pocs anys després difícil trobar-te
a Palau i fins i tot fent
de Director General

La teva activitat de poeta va passar
En aquells temps a la clandestinitat
i et vas reinventar com a
totÒleg oficial,
capaç d’opinar amb rapidesa
i solvencia
de filatèlia, desocupació,
sinècdoque i finançament astronòmic

Vas traduir obres teatrals per al TNC
I males llengues
Diuen que les tarifes
Et van permetre comprar un iot
(allà on l’amic Baltasar
somiava que era Ulisses)
Recentment ens vas delectar amb l’excel·lent
I exquisida adaptació
De la Perritxola

Ara encapçales la croada de l’excel·lencia
i anuncies a LV futures guerres literàries.


Serveixi aquesta oda per fer la glossa èpica al nou heroi
Malafaitat
Que de tant en tant abandona ses cogitacions
I doctes lectures
Per acompanya princeps i princeses al teatre,
Serveixi també per saludar les tropes imparables que tot
Ho hauran d’arrassar
AVE HECTOR,
MORITURI TE SALUTAM,
Serveixi finalment aquesta oda
Per animar l’heroi i cabdill Brut de Salsa
A demostrar als descreguts
que no és pas cap illetrat
a baixar a l’arena literaria
per heure-se-les amb els lleons
Ferotges dels lectors
I a publicar la novel·la que fa uns quants anys va acabar
I que l’editor insigne no li va voler publicar
I que sembla que tampoc cap amic
li va arribar del tot a lloar

subal ha dit...

personalment em quedo més amb el primer comentari que amb el segon

el llibreter ha dit...

Una cosa pot ser exacta o no ser-ho, si no ho és pot anar de gens exacte a molt exacte —que no és equivalent a exacte—; per tant, no sé com entendre “exacte, molt exacte”: ¿és, potser, un comentari irònic al fet que esmento sovint la precisió de Terry Eagleton? ¿una apreciació estilística?

Em sembla que la setmana de la poesia ens afecta a tots i patim un excés interpretatiu. Hi ha qui, a més a més, gosa experimentar en forma d'oda i ens regala nous horitzons de poesia fonètica: “N’hs vesssat, molta,” és un vers innnovador, sennss dubte.

Ja veus, Subal, faig un post premeditadament polèmic i no me’n surto. Potser és que la polèmica no s’adiu amb el punt i coma.

Salutacions cordials

subal ha dit...

Amic Llibreter, si vols ser pol.lèmic t'hauràs de masturbar en algun moment del teu post. ;-P

D'altra banda, si el todó és el Todó, ja et dic jo que molt exacte vol dir molt exacte. Ell és el fantasma del Windsor, que quan Bauçà encara era viu, l'homenatgeava, no com jo, que el vaig descobrir un cop mort. Els meus respectes per Todó (veure paper de vidre num. 29 (25 de gener de 2005)

ea! ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

poetes de tota mena resen per no ser homenetjats pel todó, "paper de vidre" té aquesta mena de coses. sobre l' onanisme res a dir, ja saps que costa més de vendre.

Anònim ha dit...

per al·lusions... sí, volia ser literal. vull dir que estic completament d'acord amb l'analfabetisme de la gent culta del país (com a mínim si ho vaig entendre bé, és clar). i de cara a una cosa que deixaves (llibreter) penjada, crec que sí, que la fidelitat a una filologia fonamentada en la història literària està entre els símptomes del problema. les causes... doncs bé, segurament una mandra a l'hora de llegir (i no gaire sentit del valor de la lletra escrita) que pensàvem més pròpia del poble del costat.

el llibreter ha dit...

Sobre l’onanisme, crec que tinc un pretext per esmentar-lo al proper post —dimarts—, a veure si augmenta la audiència. I mira, sí, és una bona idea: miraré de capbussar-me en Paper de vidre.

Todó: no crec que sigui tant una qüestió d’analfabetisme con d’un complex d’inferioritat que ha fet dedicar molts esforços a un miratge. Plantejo una qüestió estratègica, sense resposta perquè no la tinc: què passaria si en lloc de jugar la carta de la normalitat juguéssim jugat la carta de la perifèria. Potser ara ja és massa tard—tocava fer-ho al voltant de l’any 1980—: Frankfurt és massa a prop i el triomfalisme ens ha d’obsequiar encara amb molt prohoms d’allò més normals, tan normals que serien perfectament intercanviables.

Salutacions.

subal ha dit...

Ahhh, ara us entenc del tot! El post se m'ha fet dens, dens (dance?), però pressentia que era molt interessant. Amb les vostres explicacions ho he acabat d'entendre tot. Em veig obligat a implorar-te, senyor llibreter, que et llegeixis La República mundial de las Letras, sobretot la segona part. Totalment d'acord amb això de les perifèries. De fet, trobo amb els textos de Dalí i de Pujols una via catalana autèntica per superar els estigmes de perifèria; Catalunya és el centre de l'univers. Qui no ho vegi és el seu problema. La solució és la ironia, l'autocrítica, la bonhomia. Aquesta hauria de ser la solució catalana, per a que jo fos feliç. Una solució a la irlandesa (rollo Joyce o Beckett) també estaria bé, però, cony, a on són els Joyce i Becketts catalans? en la imparabilitat? je ne sé pas)

(he entés el post? és una parida el què dic? és que sóc un Learner)

subal ha dit...

Amb els seus conceptes de "catalanitat" i "parisinitat", crec que Bauçà també podría entrar en aquest cercle virtuós Dalí-Pujols, no us sembla?

(oh, déu meu, però com puc parlar jo d'aquesta gent? Els meus respectes més absoluts per a ells.