dimecres, de novembre 09, 2005

Imitació del joc

. dimecres, de novembre 09, 2005

Fa uns dies que fullejo un llibre que Nick Hornby va publicar l’any passat: The Polysyllabic Spree. Recull els articles que va escriure per a la revista Believer en els quals parla de llibres, amb l’inconvenient que no conec gairebé cap dels llibres que comenta. M’agrada, però, la manera com parla de la lectura, amb una mena antiintel·lectualisme que sempre he trobat molt anglosaxó; com un aficionat als rallies parlaria de cotxes o un seguidor de l’Arsenal compararia les alineacions de dues temporades. M'agrada que llegeixi de tot, des dels cims de la poesia als mètodes tan inútils com definitius per deixar de fumar. M’agrada, també, que defensi la compra de llibres que segurament no llegirà mai: els llibreters hauríem de convidar-lo a un cicle de conferències abans no acabi l’Any del Llibre i la Lectura.

Cada article comença amb la llista, a l’esquerra, dels llibres comprats i, a la dreta, dels llibres llegits. L'impuls incontrolat de comprar un llibre, llegir llibres d'amics escriptors, observar com una dona llegeix un llibre seu, emprenyar-se amb una novel·lista perquè fa servir una frase impròpia de l'argot futbolístic, mesos que llegeix molt i compra poc, o a l'inrevés... Com que la inspiració em fuig, aprofitaré la idea per copiar-la descaradament. Començaré amb els llibres llegits al mes d’octubre.

Ja he escrit sobre Pandora al Congo. Només afegiré que és un llibre que em facilita molt la feina. La novel·la d’Albert Sánchez Piñol pertany al grup de llibres que poden agradar gairebé a tothom, des del lector ocasional que només pretén passar una estona agradable al lector que vol llegir literatura literària. Una mina.

Tenia pendent des de l’agost la lectura de La mirada de l’àngel de Drago Jančar, un volum de contes una mica irregular que recull alguns relats excepcionals. Manel Ollé ens va deixar als comentaris de l’apunt sobre L’atzar de lluita una crítica, inèdita aleshores, d’aquest llibre i de L’estirp de la solitud, amb Simona Škrabec com a traductora i autora respectivament. El número de novembre de L’Avenç recull aquesta crítica que Manel Ollé ha ampliat per escriure també sobre L’atzar de lluita, cosa que m’alegra, com m’alegra també que ahir el recomanés Vicenç Villatoro al programa De llibres, ni que fos amb un comentari tan breu com desafortunat.

Jo, un altre d’Imre Kertész em va servir de pretext per parlar de l’autor aquí. Un deute pendent de feia molt, perquè he esmentat Kertész en diverses ocasions i fins llavors no li havia dedicat un apunt. El bloc és jove, però, i vull creure que tindré ocasió encara de parlar de molts llibres i autors des de l’objectivitat i el rigor universals que em caracteritzen.

És difícil parlar de llibres com Home lent de Coetzee, en què el joc metaliterari està trenat de manera tan subtil com apassionant. M’ha agradat molt, encara que alguna errata m’ha volgut enterbolir la lectura. Elizabeth Costello apareix decidida a intervenir en la vida del protagonista, amb una manera de tenir cura del malalt molt emprenyadora. Un veritable corcó. Sembla decidida a mostrar-li un ampli ventall de possibilitats perquè el protagonista prengui decisions i passi alguna cosa. Element fonamental en una novel·la, això de l’acció; perquè si no passa res no hi ha novel·la. Elizabeth Costello, però, no és gens fiable: comet la mateixa mena de prejudicis que els altres personatges i s’equivoca tant o més que ells a l’hora d’interpretar la realitat de la ficció.

Eutanasia della critica de Mario Lavagetto és un llibret que ajuda a pensar la situació dels estudis literaris a Catalunya. L’autor escriu sobre la salut de la crítica literària a Itàlia i, és clar, una tradició crítica tan espectacular com la italiana fa que els retrets que l’autor llança contra els diversos corrents em facin sentir una mica d’enveja, si ho miro des d’aquí. Com m’agradaria, per exemple, que el batibull anomenat Estudis Culturals estigués ara en crisi a Catalunya, quan de fet ha passat de puntetes pel món acadèmic i cultural. Una pena, perquè molt més que una historiografia literària reverencial envers el passat, trobo que ens cal assajar formes de crítica des de la perifèria; i els Estudis Culturals ofereixen eines molt útils. Caldria, però, posar abans entre parèntesi el discurs dominant sobre quina cosa sigui la normalitat; cosa ben difícil.

Comento aquí Dissabte d’Ian McEwan. Només afegiré que trobar-me amb una altra traducció de Dolors Udina em va fer pensar en la invisibilitat dels traductors. Crec que hi ha un pacte no escrit entre lector i traductor: mantenir la ficció que llegir el traductor és en realitat llegir l’autor —perquè el text que efectivament llegim és una lectura que el traductor fa de l’obra orginal. Si la ficció es manté, si la traducció no grinyola, si el traductor passa, doncs, desapercebut, és perquè hem llegit una bona traducció. Que un traductor sigui invisible no és, doncs, un retret sinó un elogi.

Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman és un llibre molt dur. Al París ocupat pels nazis, una nena jueva opta per trair la seva família i s’esforça per obtenir el reconeixement i l’aprovació de la dona que els ofereix refugi. La memòria del pare deportat i mort als camps de concentració és la figura al voltant de la qual giren les complexes situacions en què amor i lleialtat lliuren una batalla cruel. M’ha recordat L’analfabeta, d’Agota Kristof: l’experiència difícil que s’expressa de manera senzilla, com si l’esforç de recordar moments terribles demanés un estil planer per deixar-se escriure.

Para Roberto Bolaño de Jorge Herralde recull escrits que ja he llegit en altres llocs i no aporta gaire al coneixement del novel·lista català d’origen xilè. Potser les fotos.

Sis homes de Josep Maria Fonalleras m’ha sorprès per l’elegància del joc metaliterari. Això de la metaliteratura ja ha estat explotat de maneres molt diverses i a Sis homes es toca el vessant de la impossibilitat de traslladar una realitat de ficció a la ficció, de manera que la impossibilitat mateixa esdevé el nucli des del qual es desenvolupa la narració. L’autor ho fa amb un domini i, sobretot, amb una contenció admirables; ben lluny de l’exhibicionisme de molts metaliterats maldestres.

Finalment, Lacan d’Alain Vanier; no per Lacan mateix sinó perquè tinc la intenció de tornar a llegir alguns llibres d’Slavoj Žižek i em calia clarificar alguns conceptes com Gran Altre, subjecte suposat saber, objecte a, etc.

Si seguís el joc de Nick Hornby, ara hauria de fer el llistat de llibres comprats al mes d’octubre, però malauradament no n’he comprat cap.

7 comentaris:

quim roig ha dit...

Bufa!, senyor llibreter, aclapara tanta lletra llegida. Altres «ocupacions» limiten, de moment, la meva dedicació a la lectura però tot i així, veig que em costarà posar-me a to.

Pel que fa a la compra de llibres..., temo que el pressupost per a llibres se n'anirà en... bolquers i farinetes, ara. Hi ha, esclar, la biblioteca...

Salut i diòptries!

Anònim ha dit...

Estic llegint "Dissabte" i m'estic trobant una pila de faltes de gramàtica ("dos rajades que li costen...") que molt em temo que són de la traductora i que els correctors no han vist. Aquestes coses em molesten enormement, i em vénen ganes d'anar a tornar el llibre o de fer un truc a l'editorial. Malgrat tot, m'ho estic passant molt bé amb la novel·la.

Anònim ha dit...

És molt cutre llegir-se les tres novel.les d'Haruki Murakami d'Empúries tot i que et semblin fluixes?

el llibreter ha dit...

El llibre com a unitat de mesura de la lectura no és gaire fiable, Quim: 5 dels llibres que comento tenen poc més de 100 pàgines i 2 en tenen menys. El de Josep Maria Fonalleras té poques pàgines però l’he llegit dues vegades. Eutanasia della critica, que és molt breu, l’he llegit molt a poc a poc perquè feia temps que no llegia en italià.

Espero que la “inversió” en bolquers i farinetes doni com a resultat una lectora. En qualsevol cas, segur que és més gratificant que qualsevol llibre que puguis llegir.

Ara no tinc Dissabte a l’abast, substitut. L’error que esmentes és massa greu, massa evident, trobo. És també com les errates, molt nombroses a partir de la pàgina 266 —si no recordo malament— que són també incongruències de la mena que un corrector ortogràfic no detecta: quan parla dels metges i infermers que ajuden el protagonista en una operació, apareix una dona que es diu “en Joan” quan hauria de ser “la Joan”, tal com apareix correctament més avall. Un corrector automàtic no detecta que “en Joan” no és correcte. A mi em sembla evident que l’autor o traductor no és la persona més indicada per corregir els propis llibres. La poca experiència al bloc m’ho confirma: hi ha errors que no identifico si algú no m’ho diu, encara que hagi revisat el post quatre o cinc vegades. I parlo de textos breus. En el cas de Dissabte em sembla evident que s’han saltat la correcció de galerades o que l’han feta mitjançant un corrector automàtic.

Xuxy: he llegit molts llibres fluixos que tenien el seu què. No sé si això és cutre o no, la veritat, perquè no he pensat mai en la relació [cutre = llegir un llibre fluix]; i encara menys en la relació [cutre = llegir tres llibres fluixos de Murakami publicats per Empúries]. Em falten dades: no he llegit res de Murakami.

Buk ha dit...

Xuxy, què a mi no em sembla gens fluix en Murakami. Jo m´he llegit els seus dos llibres editats per Empúries: "El meu amor Sputnik" i "Tòquio Blues" i l´únic cutre que he trobat és el títol d´aquest darrer. (L´original és titola Norwedian Wood...sic). Per lo demés, en Murakami em sembla un molt bon escriptor. Prosa fluida, personatges interesants, ben definits i molt bones històries.

Salutacions
Buk

Anònim ha dit...

A Edicions 62, conjuntament amb 'Dissabte' també han publicat la nova d'en Ishiguro 'No em deixis mai'. Aquesta si que val molt la pena (i amb tots els meus respectes per senyor Banks, que té algunes novel·les brillants.)
Commovedora. Us la recomano.

X.

Anònim ha dit...

Agenda:

El 15 de novembre (19:30) Adam Zagajewski i Francesc Parcerises, moderats per Jerzi Slawomirski, a l'Ateneu.

El 16 de novembre a la UPF-Ciutadella Adam Zagajewski tot sol (18 h.)

També el 16 de Novembre (19:30) Drago Jancar i Arnau Pons, moderats per Simona Skrabec, a l'ateneu