dimecres, de març 29, 2006

Saló de lectura

. dimecres, de març 29, 2006
18 comentaris

Emilio Manzano deixa que els convidats parlin, no intenta enlluernar els espectadors amb grans teories sobre la Literatura, vinguin o no a tomb, sinó que s’estima més apuntar les preguntes pertinents perquè s’expliquin. Intenta guanyar-se la complicitat dels entrevistats i gairebé sempre se’n surt. La tàctica aparentment és molt senzilla: una cita, l’esment d’altres llibres de l’autor o alguna anècdota: demostrar el seu coneixement de manera elegant, sense estridència. Perquè al Saló de lectura no es parla de Literatura o de Llibres, sinó de literatura i de llibres.

El resultat pot ser interessant o avorridot, depèn del convidat. Si l’entrevista no m’interessa gaire, deixo la tele muda i llegeixo una estona fins que arriba l’hora dels lectors. Una prova de la fidelitat dels espectadors són les simpaties i les fòbies que provoquen aquests col·laboradors. Cadascun d’ells té la seva manera d’explicar els llibres: de l’entusiasme ple de gestualitat vehement i una pobra argumentació a l’erudició tranquil·la i sorprenent. Potser és per la combinació de l’entrevista amb els comentaris dels lectors que cada programa sembla diferent, i si alguna emissió decep res no impedeix que esperi la següent amb interès.

Una altra prova de fidelitat seria la capacitat del programa per suscitar l’interès envers llibres insospitats. Per exemple, Figuras del destino de Victoria Cirlot havia aparegut en algunes revistes i suplements culturals, amb crítiques i ressenyes molt elogioses i s’havia venut bé, si tenim em compte que tracta un tema força minoritari. L’aparició subjugadora de l'autora a Saló de lectura va fer que molta gent s'hi interessés durant els dies posteriors a l'emissió. Pedro Azara, autor de Castillos en el aire, va compartir el mateix programa amb Victoria Cirlot; el seu llibre no havia rebut tanta atenció al mitjans de comunicació però també va trobar lectors gràcies a Saló de lectura. A la llibreria, no és estrany que algú em demani el llibre aquell que va sortir al programa de la betevé.

Emilio Manzano deixarà el programa per fer-se càrrec de l’Institut Ramon Llull. Tot i l’esforç del presentador per mantenir-lo amb el mateix equip, sembla que la supervivència no està gens clara. És clar que sense l’Emilio Manzano res no serà igual, ell és qui ha sabut trobar el to que fa de Saló de lectura el millor programa de llibres que s’emet actualment per televisió. Però estic convençut que pot funcionar també amb la mateixa estructura si troben el presentador adequat. Sembla ser que a betevé no ho veuen tan clar.

No vull que desaparegui Saló de lectura. I no perquè sigui una contribució excepcional a la promoció del llibre i la lectura, tampoc perquè sigui un oasi de cultura enmig d’una programació televisiva ofensiva, menys encara perquè hagi esdevingut un focus de reflexió contra les urgències del ritme televisiu o coses per l’estil, que de grans paraules ja em vaig atipar l’any passat. Simplement perquè m’agrada i prou.

dissabte, de març 25, 2006

Control de qualitat

. dissabte, de març 25, 2006
12 comentaris

Em resisteixo a jutjar si un llibre és bo o és dolent. Si m’ha agradat, m’estimo més explicar les raons per les quals crec que m’ha agradat: elaboro una narració de la lectura i amb això m’acontento, i faig cap a uns altres llibres. Si no m’ha agradat, no perdo el temps donant-hi voltes; l’abandono i prou. No crec que tingui importància esbrinar si La expectativa de Damián Tabarovsky és una novel·la bona o dolenta; m’ha agradat molt i miraré d’explicar-me.

El protagonista, Jonathan, ha perdut la feina —una bona feina— i ha de decidir cap a on orientarà la seva vida. És pura possibilitat: jove, amb una experiència laboral remarcable i sense vicis, tret d’una rica vida interior plena de complexos pensaments que ajornen la presa de decisions. Bé, una rica vida interior contínuament qüestionada pel corcó del narrador.

El poder-ser es, en efecto, el sentido último del concepto de existencia. Pero si el hombre es poder-ser, su modo de ser es el de la posibilidad y no el de la realidad. Decir que el hombre existe no puede pues significar que el hombre sea algo dado, porque lo que el hombre tiene de específico y lo que le distingue de las cosas es justamente el hecho de estar referido a posibilidades y, por lo tanto, a no existir como realidad simplemente presente.

Amb aquest fragment queda clara la tendència a la xerrameca del narrador. Una xerrameca justificada pel joc de digressions del protagonista, discutides pel narrador amb altres digressions. El cito perquè té a veure amb el tema de la novel·la, un dels aspectes del qual seria el fet d'haver de triar una sola opció entre totes les possibilitats, la soledat de l’individu davant la indeterminació. Al capítol sis, per exemple, Jonathan decideix anar-se a viure a Ushuaia de forma totalment atzarosa i es dirigeix a la Casa de Tierra del Fuego per iniciar els tràmits. Es troba, doncs, davant l’elecció d’una opció, davant la concreció del desig de fugir del seu barri. Però defuig el compromís, l’ajorna i supleix una rutina per una altra rutina, ara amb una xicota que treballa disfressada de pingüí. Surt del barri, és veritat, però la insatisfacció creix entre digressió i digressió.

Al final de la novel·la, Jonathan emigra a Alemanya i es dedica a netejar avions. Coneix un pilot, Mathias Rust, que un dia aterra a la Plaça Roja de Moscou. Un gest agosarat i gratuït. Els serveis secrets, els polítics, la diplomàcia, a banda i banda del teló d’acer, intentaran omplir de sentit la commoció que va provocar l’esdeveniment.

Rust declaró: «Sólo quería conocer de cerca a los rusos. Estoy seguro de que deben de ser tan simpáticos como nosotros». ¿Eso era todo? ¿Semejante viaje únicamente para eso? ¿Tanto riego para nada? Aunque quizá fuese a la inversa: era la nada misma, la llamada de esa nada, la real trasgresión. El triunfo de Rust: haber alcanzado la pavada total y desde allí elevar una crítica radical del mundo.

I amb aquesta cita enllaço la novel·la amb el gran llibre d’assaig de Damián Tabarovsky: Literatura de izquierda. Entre la qualitat que demana el mercat —l’artefacte fast-food— i la qualitat que demana l’acadèmia —l’artefacte metaliterari—, l’autor s’empesca una magnífica andròmina que es fonamenta en l’escreix; entre altres coses, narrar pel gust de frustrar les expectatives. D’acord que és una novel·la de tesi que vol demostrar en què consisteix la comunitat inoperant de la literatura. D’acord que, malgrat la rica vida interior, Jonathan és un personatge pla i el narrador també. La novel·la és la pavada total que en la seva inutilitat mostra una radical subversió: escapar-se dels controls de qualitat que el mercat i l’acadèmia volen imposar.

dimarts, de març 21, 2006

Rere les línies

. dimarts, de març 21, 2006
12 comentaris

Una intervenció al Cafè Europa del darrer Kosmopolis em va deixar perplex. Un lletraferit va plantejar, més o menys, que un dels grans problemes d’internet és que tothom pot publicar i que davant d’aquesta immensitat de lletra escrita no hi ha forma humana de discriminar el valor de cada cosa, d’establir un cànon literari virtual. Es referia, doncs, a una cosa tan etèria com la qualitat: ¿a quina autoritat podem apel·lar enmig del desordre? Suposo que sembla més fàcil orientar-se amb els llibres perquè amb l’hàbit de la lectura es desenvolupa també una xarxa d’afinitats —autors, editorials, amics, crítics...— que facilita la tria. Saltar del paper a la pantalla esdevé una immersió en el caos si persisteixen els mateixos hàbits de lectura. No crec que la falta d’autoritats sigui un problema; es pot convertir, més aviat, en un avantatge. Daniel Cassany reflexiona precisament sobre les noves estratègies de lectura que s’han desenvolupat arran de l’avenç tecnològic:

Una biblioteca pública de totxo reuneix només llibres seleccionats per la qualitat: els bibliotecaris els trien entre l’oferta inesgotable de títols, que també ha superat altres controls: l’editor, el corrector, l’impressor i les lleis de la propietat intel·lectual de cada país. En una biblioteca tradicional no hi ha documents que incitin els adolescents a aprimar-se, ni fòrums racistes ni instruccions per prendre píndoles, ni reflexions personals sobre el suïcidi com a opció, ni remeis casolans hipotensors...

Si deixem de banda els retrets sobre quina cosa sigui la qualitat, que el propi Cassany matisa, la competència crítica del lector —i més encara la del lector internauta— és un camp d’estudi que ha crescut molt els darrers anys, eixamplant l’horitzó dels estudis sobre la cultura escrita. Ja sabem que la lectura d’un diari, per exemple, no és acontentar-se amb la simple comprensió de les paraules del text. A més a més, hi ha molta informació implícita que cal recuperar del coneixement del món, mitjançant la competència pragmàtica. Finalment, hi ha tot el joc d’interessos ideològics que s’amaga rere les línies de la informació: ¿quin propòsit persegueix un periodista que redacta una notícia d’una manera i no d’una altra? Daniel Cassany s’ocupa sobretot d’aquest darrer aspecte.

La principal virtut de Rere les línies rau en l’intent de sistematitzar l’estat actual dels estudis de la literacitat crítica, la disciplina que s’encarrega justament d’estudiar la competència del lector per detectar els propòsits amagats d’un text o per establir criteris per distingir quins documents poden ser del seu interès. Un conjunt d’habilitats que pel sol fet de ser presentades de manera organitzada facilita que al llarg de la lectura ens interroguem sobre el coneixement que nosaltres mateixos creiem tenir de la nostra pròpia capacitat crítica. Un exercici ben saludable.

dissabte, de març 18, 2006

L'allotjament

. dissabte, de març 18, 2006
7 comentaris

Aquests dies hi ha hagut problemes al servidor on s’allotja el bloc. De vegades, un missatge informava d’unes tasques de manteniment per traslladar-lo; d’altres, un enigmàtic forbidden advertia que no estava autoritzat a veure’l. La llibreta, en canvi, no ha patit les incomoditats de l’allotjament, tret de l’inconvenient que els enllaços de vegades funcionaven i de vegades no. Reconec que he tingut por de perdre els 122 apunts. Guardo l’esborrany de la majoria, però la versió final —amb els últims retocs, els enllaços i, sobretot, els comentaris dels internautes— és aquí.

Una solució, si s’haguessin perdut, hauria estat reeditar algunes coses aprofitant la repetició dels esdeveniments anuals, com Sant Jordi, i adaptar-les a les noves circumstàncies. Tot i que Sant Jordi, precisament, no sol provocar gaire virtuosisme argumental: falta poc més d’un mes i, com sempre, els comissaris de l’excel·lència encara no han començat a alliçonar-nos amb les seves homilies sobre la degradació de la diada i sobre que meravellós seria si tothom llegís les coses que ells llegeixen, que són les coses que realment revelen el ver camí vers la vera salvació lectora. Que com emprenya que els lectors s’entestin a no venerar cadascuna de les seves paraules. És una pena que els comissaris tampoc no es posin d’acord entre ells per tal d'il·luminar-nos canònicament. En qualsevol cas, voler canviar les coses un parell de setmanetes abans o després de Sant Jordi és tan propagandístic com inútil.

Enguany, la diada serà en diumenge i el descompte s’estendrà també al dissabte. Més feina, doncs. Una feina que fa dies que ha començat, amb una primera allau de novetats que aspira a fer-se un lloc entre els suplements i revistes i que obliga a organitzar ja el magatzem per allotjar els centenars d’exemplars que han d’arribar encara. I és clar, entre tanta novetat, tot de títols que fan llegiguera i que esperen perquè en faci un tast. L’avantatge de la inflació editorial és que tots, grans i petits, publiquen llibres interessants. Fa una estona llegia les darreres pàgines de Rere les línies de Daniel Cassany i no podia evitar distreure’m amb els llibres esperen el seu torn: Hilarotragoedia de Giorgio Manganelli, Palabra y materia de José Ángel Valente —que potser escolto, perquè inclou el cedé de la lectura comentada dels poemes, com la que va editar la Residencia de Estudiantes—, Lacrimae rerum d'Slavoj Žižek, Farsa de Màrius Serra, El libro del amor cortés —el famós De Amore— d’Andreu el Capellà...

Si no fos pels lectors amb bon gust que ens encomanen la seva il·lusió, perquè ja especulen sobre quin serà el seu llibre de Sant Jordi, i que ens conviden a estar amatents perquè els bons llibres no passin desapercebuts, tot plegat seria força rutinari.

dijous, de març 16, 2006

El control de la paraula

. dijous, de març 16, 2006
6 comentaris

El títol de L’edició sense editors al·ludeix a una de les conseqüències més perverses de la concentració editorial: que els alts executius dels grups editorials puguin enorgullir-se de no haver entrat mai en una llibreria o de no llegir perquè són tan i tan eficaços que no tenen prou temps. André Schiffrin recorda la seva vida com a editor, des de la fundació de Les Éditions de la Pléiade pel seu pare fins a The New Press. Entre una cosa i l’altra, el naixement de Pantheon Books, l’absorció Pantheon Books per part de Random House, l’absorció de Random House primer per RCA i després per S.I. Newhouse i després per Bertelsmann. La compra d’una bona editorial independent per algun dels grans grups empresarials és força semblant arreu: primer la satisfacció i esperança per una adquisició que contribuirà a donar prestigi al comprador, després la garantia que es mantindrà la independència de l'editorial, més endavant l’exigència d’obtenir la mateixa rendibilitat que les altres divisions del grup i, finalment, la desfiguració de l’editorial que ha d’editar llibres que no tenen res a veure amb la seva trajectòria.

Una editorial independent de prestigi no sol obtenir beneficis espectaculars. La pretensió de passar, per exemple, d’un 4% a un 12% o un 15% implica destruir la manera de treballar que l’havia dut a guanyar-se el reconeixement. S’exigeix, per exemple, que cadascun dels llibres publicats sigui immediatament rendible. Això implica renunciar a la lenta elaboració d’un catàleg editorial de qualitat perquè elimina els llibres que demanen més temps per recuperar la inversió i els que rendeixen per sota de les previsions. Un bon editor sap que hi ha llibres que cal publicar malgrat la incertesa respecte als guanys que pugui generar. Un alt executiu de la Disney no.

Pagès Editors acaba de publicar la continuació de L’edició sense editors: El control de la paraula. Aquí, Schiffrin analitza l’evolució recent del procés de concentració editorial dins de grans grups de comunicació que també controlen diaris, emissores de ràdio, productores de cinema i cadenes de televisió i que, al seu torn, depenen d’indústries com la de l’armament, la qual estén les seves xarxes d’interessos a la política. És una qüestió que afecta tots els aspectes de la difusió dels llibres, des de la decisió de publicar-ne un fins a les condicions que imposen les distribuïdores quan monopolitzen bona part de l’edició —cosa que repercuteix en la salut les llibreries independents— passant per la promoció endogàmica de determinats títols als mitjans de comunicació i grans hipermercats de l’oci que pertanyen al mateix grup. Fidelitats i deutes polítics, especulació econòmica, xantatges, censura. Ocultació.

Malgrat tot, Schiffrin mostra com hi ha lectors que acaben trobant la manera d’informar-se sobre els llibres que els interessen, al marge de l’ocultació produïda per la censura econòmica. I editorials independents que troben la manera de guanyar-se l’atenció d’aquests lectors. Per exemple, L’edició sense editors va ser publicada l’any 2000 per Destino. En canvi, El control de la paraula arriba ara a les llibreries gràcies a Pagès Editors.

dilluns, de març 13, 2006

L'horror

. dilluns, de març 13, 2006
5 comentaris

Un dels llibres que més he regalat, amb desigual fortuna, és Los mitos de Cthulhu. Durant una bona temporada vaig patir la fascinació pels malsons primordials d'H.P. Lovecraft amb una voracitat que em va atipar, com s’ha esdevingut també amb alguns autors que l’abús me’ls ha allunyat, en ocasions potser per sempre. La publicació del primer volum de l’obra completa a Valdemar, Lovecraf: Una mitología de Daniel Hernández de la Fuente i, sobretot, Lovecraft: Contra el mundo, contra la vida de Michel Houellebecq, que acabo de llegir, han coincidit a l’hora de revifar l’interès pel creador d’una forma singular d’horror.

Abans d’abordar els seus textos més reeixits, Lovecraft va escriure l’assaig El horror en la literatura, una mena de recapitulació necessària per procedir posteriorment a anar més enllà. Fora dels dominis de la civilització —antigues comarques aïllades de Nova Anglaterra, inconcebibles indrets de l’Antàrtida, deserts incommensurables o inaccessibles valls del Tíbet— immemorials forces primigènies d’una maldat pura i inimaginable esperen que una esquerda en la fràgil realitat real les convoqui per tornar a dominar la Terra. Arquitectures impossibles, atmosferes malsanes i éssers indescriptibles capaços de causar desassossec al lector més serè. Un món i un llenguatge imitats per infinitat de seguidors, encara que la narrativa de Lovecraft rebutgi les imatges i caigui sovint en excessos embafadors; cito Houellebecq:

Un poco de seriedad. Si el estilo de Lovecraft es lamentable, podemos concluir alegremente que el estilo no tiene la menor importancia en literatura, y pasar a otra cosa.



Crec que Houellebecq detecta amb exactitud l’origen tenebrós d’una imaginació malaltissa: el racisme. Durant l’època que va viure a Nova York, Lovecraft va haver de viure astorat el progrés, una allau que sepultava els valors antiquats de Nova Anglaterra. Italians, negres, jueus i mestissos estaven més preparats per conviure amb les exigències de la modernitat que un WASP culte amb uns ideals d’aristocràcia que l’incapacitaven per trobar una feina. Qualsevol feina. Però el racisme és tan sols el símptoma més visible de l’odi a la vida; odi que fa que admiri l’ideal purità, la repressió com a ideal estètic, el rigor extrem com a obra d’art. Torno a Houellebecq:

Pero en presencia de los «negros», se apoderará de él una reacción nerviosa incontrolable. Su vitalidad su aparente ausencia de complejos y de inhibiciones le aterrorizan y le repugnan. Bailan en las calles, escuchan músicas rítmicas... Hablan a gritos. Ríen en público. La vida parece divertirles; cosa bastante inquietante. Porque la vida es el mal.


No tan sols pertanyen a races que ell considera execrables sinó que a més a més tenen accés a un escreix de goig incomprensible. Però Lovecraft no és un pamfletaire. En comptes d’escriure libels contra el desordre racial, basteix un món literari que va més enllà d’una rudimentària por a la proliferació d’italians, negres, jueus i mestissos que usurpen el lloc de la gent com cal. Converteix una obsessió particular en el fonament abominable d’un sentiment universal. Lovecraft escriu un horror desmesurat que s’alimenta de les esquerdes per on s’infiltra tot allò que desconeixem.

dimecres, de març 08, 2006

Alabatre

. dimecres, de març 08, 2006
5 comentaris

No sé si Jordi Vintró hi estaria d’acord o no, però m’arriscaré a afirmar que Cartes de sotamà assaja aproximacions a la perplexitat de viure. Una perplexitat lúcida —juganera o solemne o irònica o trista— que s’entreté a destil·lar els pretextos més diversos: una mà massa freda, l’ària criminal de les Variacions Goldberg, desfer els grumolls que obstrueixen la sèquia, el tou de la molsa entre les cames, el fons foradat dels pantalons, transsubstanciar tramusos... Defugir, doncs, l’estupefacció i convertir l’experiència en formes: del haiku a l'aliteració sorprenent; a la recerca de l'exactitud, fins i tot quan diu el desconsol:

Diamant

Amb els colzes repenjats a la taula
i la cara repenjada en els palmells,
tinc el cap lliure per reflexionar,
per brunyir el pensament, per endurir-lo,
per adonar-me que tinc només la cara
repenjada en els palmells, i repenjats els colzes
a la taula vella i coixa dels malsons.

No hauria d’escriure encara sobre L’ull entorn d’Andreu Subirats, el llegeixo a poc a poc:

Feriu-vos com xiquet que calciga distàncies
la serralada és plena de salts i senderes.


La vida al camp, viure el camp, ben lluny del badoquisme paisatgístic. Obrir el llibre i llegir aquest dos versos va ser trobar-me amb una felicitat: la de l’infant amb rascades als colzes i als genolls, la coïssor del joc, foll de plaer d’ésser només fatiga i gana i pes. Només diré, doncs, que L’ull entorn ha estat una sorpresa, un llibre que imposa un ritme de lectura lent, que sedueix amb una rara bellesa.

El Furgatori és el lloc del desig, que mai no se satisfà del tot. Bolló és el poblet on es conrea un cert llibertinatge codificat i absurd, entre la innocència i la malícia, on la diversió i el riure es barregen, de vegades, amb gotes de sang. Quim Porta, antropòleg, se submergeix en la quotidiana desimboltura dels habitants de Bolló, i participa apassionadament —per pura necessitat metodològica— en la peculiar manera d’entendre un patriarcat precari: des de dins, doncs, i amb carnalitat; objectivant reiteradament, però, les dades del procés d’aparellament, és clar. La gran troballa és el protocol expositiu que exigeix la participació lúdica del lector mitjançant la complicitat i la rialla, amb graus d'intensitat acuradament dosificats. Les eines discursives que li permeten desenvolupar aquesta rigorosa aproximació científica són: el dietari —i aquí he de lamentar que no ens l’ofereixi sencer—, les cançons tradicionals de gran valor pedagògic que canten sobretot els nens de la vila i els fragments d’una novel·la. El centre són les cançons i el marc narratiu i assagístic permet situar-les per extreure’n la lògica d’una coherència sublim:

Jo em vaig alçar caçador
de papallones pintades
que matava a garrotades
per no fer tanta remor.


La col·lecció Alabatre comença
amb tres rapsodes, dels quals tan sols he tingut l’oportunitat d’escoltar Josep Pedrals en alguna ocasió, però mai llegint la seva prosa; l’alabatre peculiar de cadascú emana, en el meu cas, de la lletra impresa. Això em servirà per constatar una evidència que alguns s’entesten a obviar: els poetes que reciten no comparteixen necessàriament la mateixa poètica; que recitin és tan significatiu a l’hora de llegir-los com saber si escriuen amb llapis o teclegen. L’encert d’Alabatre és començar amb tres llibres molt diferents, apostar per la singularitat. I guanyar.

dijous, de març 02, 2006

Mística lleugera

. dijous, de març 02, 2006
39 comentaris

Rates, de Manel Zabala: sarcasme malencònic. Molt bé: ja tinc el concepte, però si volgués publicar res al bloc caldria explicar aquest concepte. Difícil. ¿El joc màscares? ¿El fet que la imatge diligentment apedaçada d’un mateix mai no coincideix amb la que tenen els altes? ¿I què passa si els altres tenen alguna mena de poder i l’exerceixen de manera estúpida i arbitrària? El sarcasme d’un home sense atributs a qui li fabriquen una màscara, la necessitat de fabular sobre la vida per trobar una mica de consol, la contingència dels fets que escapen a la construcció del sentit si hi furgues una mica, els canvis de màscara segons la necessitat. La tristesa que tota màscara amaga una buidor essencial. La tristesa dels fantasmes. L’oblit de la història.

El dia de l’alliberament de Sebastià Bennàssar: Primera narració, premiada, un suïcidi en un tren. La llegeixo a l’estació: el meu tren arriba amb retard. Moltes veus que es passen el testimoni per explicar els mateixos fets. Llegeixo ara al tren, el tren s’atura per primera vegada. M’és igual, perquè tinc lectura. Les veus teixeixen relacions. Segona aturada, em començo a empipar. Més contes. Ara un sobre un jove periodista descarat que és convidat a participar en un homenatge a Blai Bonet. Mai no l’ha llegit i... bé, no explicaré final. Tercera aturada, la més llarga. Odio la RENFE. Profundament. Però tinc lectura, molts contes premiats. El narrador parla ara d’ambició literària i esmenta Hemingway i Boris Vian i es queixa que a les Illes la literatura es decanti per la cosa barroca. Quarta aturada: penso en negre. M’agraden més els contes breus, tot i que la ironia es dissol de vegades en una inofensiva gracieta. Arribo al meu destí: 40 minuts de retard. L’endemà reprenc el llibre i em sembla millor. Acabar l'apunt amb una reflexió sobre literatura i mitjans de transport en el marc de la teoria de la recepció.

Incís: en comptes del típic “És trist de demanar, emperò àdhuc tanmateix és dur de furtar, car...”, fa molt de temps vaig escoltar “Marito morto nella Romania / non tengo casa, non tengo comida”. Títol: El decasíl·lab delator.

Imaginem que treballo per a una editorial. Imaginem que em demanen un informe de lectura de Gallifa, signada per un tal MP. Resposta: mal imitador de Miquel de Palol. La novel·la és un iceberg: incommensurablement freda. Res a veure amb la molt famosa teoria de l’iceberg. Molt diàleg, poca intervenció del narrador, que acota més que narra: MP se sap la recepta, però la immensitat que suposadament hauria d’amagar aquesta tècnica és insubstancial, com si el cim de l’iceberg surés plàcidament sobre un flotador i, a sota, res. Comparar-la amb Rates, antihipotàctica també, que sí suggereix i sí és pertorbadora i sí assenyala un abisme i sí val més del preu —fix, sisplau— que costa. L’editor em revela, finalment, que Gallifa és de Miquel de Palol. Quina decepció, li dic. Però la publica.

Los misterios de Rosario, de César Aira: començar amb algunes reflexion sobre l'addició que provoquen alguns autors. La novel·la: seminaris de literatura, deconstrucció i rutina, guerra entre departaments de filologia, tallers de poesia que amaguen la capacitat de convocar la catàstrofe, el Savi Boig, les servituds de la literatura enmig d’un apocalipsi glacial, temperatures de cent graus sota zero, anticausalitat, inversemblança, destrucció de les expectatives. Una arquitectura perfecta, però César Aira escriu sàviament i ens ofereix un edifici esfondrat. Ni un sol ninot indultat. El desig d’haver nascut a Pringles, de viure a Buenos Aires, de parlar amb César Aira sobre Osvado Lamborghini.

Caterina Pascual Löderbaum: El sonet de la respiració. Un autèntic iceberg nòrdic, ara sí: personatges que escriuen notes, que llegeixen, que viatgen, atents sempre als detalls, a la importància dels detalls que assenyalen cap a la pròpia vida. Llegir la vida, doncs, en els detalls i callar on el dolor no es deixa dir, tan sols suggerir. Quina immensitat. M’agradaria ser capaç d’escriure l’emoció d’algunes pàgines d’aquest llibre, el nus a la gola, la felicitat en ocasions, la meravella.

El mal francès. Brutal. La millor novel·la —¿roman, récit?— de Lluís Maria Todó. Il·lustrar el comentari amb una reflexió sobre la noció d’habitus de Pierre Bourdieu. Com les coercions socials se somatitzen, s’incorporen al cos i produeixen paràlisi general —la dificultat d’abandonar el confortable miratge heterosexual i aprendre el rebuig— i altres reaccions: incomoditat davant la la incomoditat per la presència de loques amb ploma, per exemple. Atavisme i reflexió. Un gran invent: l’essencialisme nonacionalista, políticament difícil de pair però literàriament sensacional. És una mena d’autenticitat catalana que hauria sobreviscut malgrat la imposició del simulacre pujolià. Un gran llibre perquè és discutible; és a dir: perquè permet la discussió. Lluís Maria Todó deu ser un gran conversador.

Vidas de Santos: al·lucinant. M’és ben igual si és bona o no. No invocaré la paraula qualitat. M’estimo més gaudir del llibre sense preguntes impertinents. Literatura de l’excés, de la divagació absolutament gratuïta. Frases, paràgrafs sencers del tot prescindibles, que fins i tot m’incomoden perquè em grinyolen, però no em salto ni una coma. Destrucció de la forma: no és artefacte, és andròmina. Canciones Tristes no té contorns, Rodrigo Fresán narra i difumina la sacralitat i la fa abominable i banal. Moltes dades, farceix, juga amb les referències al cine, la música i la literatura, sobretot dels Estats Units. Potser comparar el Glenn Gould de Vidas de Santos amb el Glenn Gould de Don DeLillo —¿com es deu pronunciar? ¿Don Dilailo?— a Contrapunto. És tan sols una hipòtesi, però tinc llibres aquí davant que són ben reals. Potser un altre dia.

dimecres, de març 01, 2006

Groc

. dimecres, de març 01, 2006
3 comentaris

Diumenge no hi havia gaire gent al centre de Barcelona. La pluja escassa i persistent del migdia segurament va dissuadir els consumidors d’aprofitar que els comerços eren oberts. Per això em va sorprendre, i em va alegrar, que a la Setmana del Llibre en Català, a la Plaça de Catalunya, hi haguessin tants lectors. Si bé la nova ubicació no és tan acollidora com les Drassanes, sembla que el canvi ha donat bons resultats, és més senzill arribar-hi. Un grup força nombrós de nens escoltava un conte. Els pares s’esperaven discretament o aprofitaven per tafanejar una estona. Dues cues de compradors a les caixes. Mirar llibres durant una hora en un dia festiu, mirar quins llibres mira la gent, anotar alguns que oficialment estan exhaurits per comprovar-ho l’endemà, deformació professional.

Milers de llibres de fons exposats com si fossin novetats “molts encara amb la pols dels magatzems, les taques del temps a les cobertes i el groc senil del paper”, tal com vaig escriure l’any passat. No hi ha clíniques per rejovenir els llibres de fons. Hi ha tallers que enquadernen i restauren llibres antics d’un cert valor —incloent-hi l’afecte—, però si només queden uns pocs exemplars d’un títol, segurament són els que pateixen les taquetes d’òxid i el paper esgrogueït, els que han quedat arraconats fins que han esdevingut els únics disponibles: no hi ha res fer. A la llibreria també tenim llibres així, que contrasten amb l’aspecte impecable dels més recents. De vegades algun client demana si podem encarregar-li un exemplar diferent, l’aviso que segurament arribarà amb un aspecte semblant, i efectivament és així. La bona notícia, desapercebuda sempre, és que hi hagi editorials que encara els mantinguin al catàleg en comptes de convertir-los en pasta de paper.

La Setmana és una ocasió excepcional per recuperar el lloc que havien ocupat anys enrere, ni que sigui durant uns pocs dies. Dubto, però, que hi haguessin els 60.000 títols diferents que els mitjans de comunicació s’han apressat a acceptar com a xifra d’assistència llibresca. Haurem de demanar a Contrastant que ofereixi una quantitat més creïble. Potser és que l’èxit de vendes dels primers dies ha sorprès els organitzadors i diumenge encara no havien pogut omplir els buits. Potser és que hi ha menys espai d’exposició. Potser és que falten editorials: hi ha unes poques amb bona part del catàleg sobre les taules i d’altres poc o gens representades; sobretot falten editorials de fora de Catalunya. En qualsevol cas, em va resultar profitós acostar-m’hi, ni que fos per trobar-me alguns títols que ja vaig comprar fa anys i per considerar que potser ja toca llegir-ne algun.