dimarts, d’octubre 31, 2006

Argentina

. dimarts, d’octubre 31, 2006
3 comentaris

Tots volíem escriure com Jorge Luis Borges. La Literatura era dues assignatures amb les lectures obligatòries, sovint tan avorrides, però Borges era una altra cosa: publicàvem revistes fotocopiades plenes de relats amb llibres impossibles, savis immemorials, nits unànimes o laberints paradoxals. No sé com va començar exactament aquella devoció. Quan matàvem el temps menjant pipes al parc o després jugar a bàsquet o durant una partida d’escacs trobàvem el moment de discutir sobre el final d’un conte, sosteníem posicions irreconciliables, i tornàvem a llegir Borges amb una passió juvenil que enyoro.

Argentina era llavors unes frases escrites per Jorge Luis Borges. Pampa i biblioteques. I després va venir Julio Cortázar. I així s’eixamplava un territori fet de paraules; fins ara, que s’ha convertit en una pàtria literària de la mà de César Aira, Damián Tabarovsky, Roberto Arlt, Ricardo Piglia, Rodrigo Fresán, Adolfo Bioy Casares, Antonio di Benedetto, Juan Gelman, Osvaldo Lamborghini... El número 227 del suplement Cultura/s de dimecres passat em va recordar els orígens de la meva Argentina. Amb l’accent de Nora Catelli, Ana Basualdo, Marietta Gargatagli o Perla Zusman, argentines que viuen a Catalunya. Però ara voldria destacar l’article de Jorge Carrión, on parla breument de sis editorials molt ben triades: Eloísa Cartonera, Adriana Hidalgo Editora, Beatriz Viterbo Editora, Interzona, Libros del Zorzal i El Cuenco de Plata.

[2 de novembre de 2006: acabo de descobrir el bloc de Jorge Carrión on reprodueix l'article publicat a Cultura/s, "Guía mínima de la edición independiente argentina". ]

dijous, d’octubre 26, 2006

Tres anagrames

. dijous, d’octubre 26, 2006
19 comentaris

Per arribar a ser un bon editor calen moltes coses: llegir amb lucidesa, tenir una àmplia xarxa de relacions amb tota la gamma possible de complicitats, conèixer prou idiomes com per detectar les tendències internacionals, etc. Però sobretot cal ser un gran seductor. Por orden alfabético és, doncs, poc recomanable per a les persones fàcilment influenciables, com jo mateix. El llibre és un recull miscel·lani de conferències, homenatges o articles de premsa escrits amb propòsits molt diversos on Jorge Herralde explica la seva relació professional, i sovint afectiva, amb autors de la casa o col·legues del camp de l’edició. Després de devorar el llibre, irregular però sempre interessant, em va assaltar un gran sentiment de culpa per ho haver-me llegit absolutament tots els llibres publicats per l’editorial Anagrama, prova definitiva que Jorge Herralde m’havia fet caure en el parany seductor, bastit amb afirmacions com —a propòsit dels llibres de Raymond Carver— «son leídos y reeditados puntualmente». Perquè, quin és l’objectiu d’un editor independent sinó que els llibres siguin llegits i reeditats? Aquesta expressió, escrita en diverses ocasions amb diverses variants, és l’exhibició de l’orgull d’un editor que sap ha esdevingut un model imitat arreu.

Pierre Bourdieu, Roberto Calasso, Ricardo Piglia, Sergio Pitol o Enrique Vila-Matas, entre autors que mereixen un capítol en aquest nou lliurament de les seves memòries fragmentàries com a editor, són part del deute de gratitud que he anat adquirint amb Anagrama. Però després de llegir Por orden alfabético, per guarir el sentiment de culpabilitat que m’havia encomanat el llibre, vaig decidir imposar-me una quarantena, una mena de prova de resistència, per comprovar quant de temps seria capaç de resistir sense llegir ni un sol un llibre editat per Jorge Herralde. I la resposta és que, quan ja m’havia oblidat d’aquesta decisió, fa tres setmanes llegia Los mejores cuentos, de Sergio Pitol, on em vaig retrobar amb alguns contes que ja coneixia i vaig descobrir d’altres que em van convidar a perseverar en la lectura d’aquest autor. A la col·lecció Compactos d’Anagrama trobareu El vals de Mefisto, un llibre breu que per només 4,80 euros és una introducció excel·lent a la literatura de Sergio Pitol.

Però el gran descobriment és una mica més recent: Educar a los topos de Guillermo Fadanelli. Si jo fos crític literari hauria de ser capaç d’explicar quina mena de subtilesa en l’ús de la llengua, o en el virtuosisme del desplaçament de la infantesa al dia que enterren la mare del protagonista i narrador, o en l’habilitat en la selecció dels episodis que decideix explicar i dels detalls que en destaca, o en la precisió a l’hora de distingir la crueltat pura dels nens de la crueltat negra dels adults, m’ha causat una impressió tan profunda. El narrador explica el seu pas per una acadèmia militar al Mèxic dels anys setanta, una institució tronada dirigida per uns militars d’opereta. I des de la literatura, a través d’una mena de veritat que només es pot construir des de la ficció, Guillermo Fadanelli ha escrit una novel·la complexa que és un relat d’iniciació, una reflexió sobre la construcció de la memòria, una evidència de la buidor dels mecanismes que perpetuen la transmissió del poder, una tristesa i un desconsol pel temps passat i perdut, un riure inesperat que immediatament es congela als llavis.

dimarts, d’octubre 24, 2006

Descord

. dimarts, d’octubre 24, 2006
0 comentaris

La relació entre dues paraules tan ambigües com literatura i pensament em sol provocar tanta curiositat com desconfiança. Tot i que pot suscitar reflexions ben engrescadores, sovint serveix de pretext per a etèries elucubracions que no menen enlloc, tret del badall. Els responsables del número 3 de la revista Descord ha sabut evitar el perill de les boires conceptuals, i sota el títol Una literatura sense pensament? ens ofereixen un dossier que compta amb col·laboradors molt lúcids, en el sentit que cadascú deixa ben clar l’abast del termes que utilitza. Precisar quin aspecte de la relació entre literatura i pensament es vol abordar és, doncs, una estratègia reveladora, perquè demostra que qui escriu realment té alguna cosa interessant a dir.

Francesco Ardolino es refereix a l’absència d’un pensament crític a l’interior de la literatura catalana. Amb un to potser un pèl apocalíptic afirma:

A Microlàndia, la pregunta ontològica «què és la literatura» ha estat substituïda per la fòrmula «per què serveix la literatura» que no és metodològica , sinó, directament utilitarista. Així, doncs, mentre el llibre català ha esdevingut un fetitxe que no entra en diàleg amb els altres textos, els periodistes culturals exalten la darrera novel·la de l’autor d’èxit amb una estratègia de destrucció cultural: l’elogi ditiràmbic i l’excés apologètic formen el model perfecte per anorrear el valor del llibre davant de qualsevol lector.


L’article de Joan-Elies Adell està encapçalat pel diagnòstic exacte d’una de les estratègies de destrucció cultural que, tot seguint el fil de Francesco Ardolino, provoquen una major distorsió en la recepció de les obres literàries:

A Catalunya predomina la visió social de la literatura. La majoria de preguntes s’adrecen a descobrir qui llegeix, què i per què, i no es pregunta pel valor del text. No tenim un pensament literari i es nota una certa sensació de crisi.


Em fa pensar, sobretot, en les obres que alguns crítics han elogiat per la manera com representen el país, sense dedicar ni un mot a la cosa estètica. Per això em sembla molt oportuna l’entrevista a Ramon Pla i Arxé, de la qual extrec un parell cites:

La literatura realment valuosa també pot ser fascinant i entretinguda però posa en el centre del discurs l’expressió d’una experiència humana amb valor universal.

El pensament —el pensament filosòfic, al qual fa referència la pregunta— en literatura, és un material útil, no imprescindible, en la construcció del sentit. En el pensament teòric de la literatura, però, és un material imprescindible, indefugible, essencial.


Jordi Julià, amb una especulació massa general potser, s’encarrega d’escriure sobre la relació entre la poesia i la filosofia. Entre d’altres coses, afirma:

La poesia actual, caracteritzada per una profunda meditació reflexiva sobre l’individu i sobre els signes que el formulen, no pot girar l’esquena a l’especulació filosòfica per tal de portar a terme un discurs efectiu sobre la condició humana.


I és cert. Ara que estic llegint Visión de paralaje, tinc la necessitat d’escriure alexandrins. Bromes a banda, l’entrevista a Víctor Sunyol és un exemple encertat de reflexió sobre la pròpia poesia:

Per la meva part, és evident que la poesia és un mitjà de coneixement i d’indagació, tot i que no sé si és el seu objectiu primer, com tampoc no sé si la poesia té un objectiu principal.


Per no allargar-me massa, esmentaré que entre els col·laboradors hi ha, a més a més, Jaume Cabré, Carles Cortés, Antoni Marí, Margarida Ponsatí, Helena Badell i Simona Skrabec. La revista costa només tres euros i, si algú no la troba, pot escriure a l’adreça de correu electrònic.

dijous, d’octubre 19, 2006

Bibliodiversitat

. dijous, d’octubre 19, 2006
1 comentaris

Els usos del passat, d’Enzo Traverso, m’ha recordat un article d’Antoni Furió que va aparèixer al número 22 de la revista L’Espill. Com a editor de les Publicacions de la Universitat de València, parlava a la revista que dirigeix dels prejudicis i malentesos al voltant de les editorials universitàries

[...] llibres generalment poc acurats, poc atractius, de disseny infame, mal editats i pitjor distribuïts. Llibres que es publiquen per la voluntat d’un rector o d’un vicerector, d’un degà o d’un director de departament, o perquè l’autor no ha aconseguit publicar-lo en una editorial privada de renom. Llibres en tot cas, dubtosos, sospitosos, des del punt de vista de la qualitat i l’interès, perquè presumiblement no han superat el test de la seua publicació per una editorial privada.

Cal reconèixer que les PUV han fet un gran esforç per oferir un bon catàleg, i que moltes editorials universitàries també segueixen aquest camí de renovació. Com bé diu Antoni Furió, la distribució és un dels problemes que cal resoldre, i en aquest sentit és significatiu el recent canvi de distribuïdor de les Publicacions de la Universitat de Barcelona.

L’exemple que Antoni Furió vol emular és el de les University Presses del món anglosaxó, amb una llarga tradició que reuneix alhora edició de qualitat i reconeixement públic. Un propòsit molt lloable que, com dic, ha menat les PUV a oferir un bon grapat de títols molt bons. Oblida, però, que es tracta de bibliosistemes molt diferents. Si bé el camí de la concentració editorial ara ja s’assembla força, l’element de distinció és el preu únic del llibre. Sense preu únic, la bibliodiversitat s’empobreix, sobretot perquè el nombre de llibreries disminueix i moltes editorials independents no poden competir amb els descomptes que els grans grups atorguen als hipermercats de l'oci. En aquest context, només les editorials que reben el suport d’alguna institució forta —una universitat o una fundació— s’arrisquen a editar títols que demanen molt de temps per recuperar la inversió. Un bibliosistema amb preu únic del llibre afavoreix l’existència d’editorials independents que publiquen el mateix tipus de llibres que editen les University Presses a altres països. Això vol dir que l’esforç d’editorials com les Publicacions de la Universitat de València per fer-se un lloc a les llibreries ha de ser més gran. Fins i tot la concentració editorial a can 62 és vista com una oportunitat de creixement de les editorials independents.

dilluns, d’octubre 16, 2006

Els usos del passat

. dilluns, d’octubre 16, 2006
3 comentaris

M’ha semblat que Els usos del passat d’Enzo Traverso és un llibre molt oportú. Parteix del fet que la paraula “memòria” aplicada a la història, i escrita sovint fins i tot com a sinònim, té un ús molt recent. Em va sorprendre llegir que la confluència d’aquests dos termes en expressions com “memòria històrica” comença a ser habitual sobretot a partir dels anys seixanta del segle passat. Els orígens, però, serien anteriors, cap al final de la Primera Guerra Mundial, en què milions de persones es van trobar que la identitat col·lectiva heretada dels avantpassats ja no servia per explicar el món. Una crisi, per tant, de les vies de transmissió del coneixement. La memòria evoca subjectivitat i permet un desplegament sentimental dels fets que contradiu la història com a disciplina que aspira a representar algun grau d’objectivitat. La crisi, doncs, també tindria a veure amb les diferents revisions de la tradició historiogràfica, i es resol actualment amb la institució de la memòria com a religió civil:

El passat es transforma en memòria col·lectiva després d’haver estat triat i garbellat i reinterpretat segons les sensibilitats culturals, els qüestionaments ètics i les convivències polítiques del present. És així com pren cos el «turisme de la memòria», amb la transformació dels indrets històrics en museus i llocs de visites organitzades, amanits amb estructures d’acollida adients (com ara hotels, restaurants, botigues de records, etc.) i promocionats entre el públic mitjançant estratègies comercials ben orientades.

Aquesta confusió entre memòria i història, en què els historiadors són cridats sovint a legitimar els rituals commemoratius amb les seves aportacions, sol significar un obstacle per a la comprensió de la història i per a la seva autonomia com a disciplina: no es tracta de negar la memòria sinó de fer explícites les eines de l’historiador per marcar la distància entre ambdues formes de mirar el passat. L’extermini jueu, per la seva centralitat en la història contemporània, ha estat apropiat de maneres tant diverses i amb objectius tan contradictoris que elevant-lo a religió civil perd la seva singularitat. Esdevé una mena de terme constant de comparació per parlar d’altres coses. Enzo Traverso analitza també com s’han narrat altres fets històrics, entre els quals trobem la dictadura argentina, el colonialisme italià a Etiòpia o el genocidi que van partir els armenis l’any 1915:

A Turquia, per exemple, la memòria i la història del genocidi dels armenis no s’han pogut mai elaborar i escriure en l’espai públic. L’una i l’altra s’han construït lluny, en la diàspora i en l’exili americà, amb totes les conseqüències que això comporta. D’una banda, la memòria s’ha aixecat no tan sols contra l’oblit, sinó sobretot contra un règim polític que amaga i nega el crim en el present. D’una altra, l’escriptura de la història hi ha estat entrebancada, cas l’ocultació passa pel tancament dels arxius i la multiplicació dels obstacles a la recerca.


El llibre fa un recorregut per les diferents maneres d’abordar aquesta relació entre memòria i història, una qüestió força complexa que té a veure amb la relació entre veritat i ficció en la narració històrica. Els usos del passat, sobretot, dóna elements per llegir de manera crítica notícies com la recent llei francesa que castiga la negació del genocidi armeni. Una publicació, com dic al començament, molt oportuna que contribueix a mantenir l’alta qualitat de la col·lecció Assaig de les Publicacions de la Universitat de València.

diumenge, d’octubre 15, 2006

Mapes íntims

. diumenge, d’octubre 15, 2006
3 comentaris

Amo as librarías da miña cidade: així comença O meu mapa íntimo de librarías, un bell apunt de Manuel Bragado sobre les llibreries de Vigo, eixamplat i matisat als comentaris. Txetxu Barandiarán li segueix la petjada i proposa el seu propi mapa íntim de Bilbao. Hi ha, també, el precedent de Xulio Ricardo Trigo amb Llibreries on perdre's. Coincideixo amb Txetxu que la primera llibreria que recordo era també papereria i era on comprava els llibres i el material de l’escola. Encara continua oberta i ha ampliat les instal·lacions. Llavors, quan encara era un nen, no podia saber que n’hi havia de més grans: a l’edat en què tot es nou, no podia concebre res més cobejable que aquells llibres ordenats per col·leccions. Créixer significava obtenir permís per allunyar les fronteres i explorar nous carrers. Així vaig descobrir altres llibreries, també petites i també sorprenents. Algunes ja no existeixen. Amb quinze anys ja podia pujar al tren i organitzar amb els amics expedicions per descobrir immensos territoris nous plens de discos i llibres.

Però més que un mapa íntim, voldria afegir un punt de vista diferent amb una tria de la meva col·lecció de llibreries. Només fa quatre anys que la vaig començar i en dec haver acumular més de vint. Malauradament, el desordre de la meva biblioteca m’impedeix donar ara un llistat complet, així que n’oferiré una petita selecció.

Triar una sola llibreria de París és molt difícil. Les dues vegades que he visitat la ciutat m’he detingut moltes vegades en petites llibreries extraordinàries, com la Galerie de la Sorbonne, a l'1 de la Place Paul Painlevé, on vaig comprar Edgar Poe: fragments des marginalia trauits et commentés par Paul Valéry. Una de les llibreries de referència és La Hune, al 170 de Boulevard Saint-germain, on vaig triar Le Seuil / Le Sable de Edmond Jabès. Molt a prop, al 174, hi ha L’écume des pages, el llibre on van estampar el segell és Main d’oeuvre 1913-1949, de Pierre Reverdy.

Roma també és una ciutat que compta amb llibreries molt interessants. Vaig deixar per més endavant la Herder; em vaig quedar tan impressionat que no sabia quin llibre triar per incloure-la a la meva col·lecció. A l’Antica libreria Croce, Corso Vittorio Emmanuele 156/158, vaig comprar una edició bilingüe llatí-italià de la Vita di Petrarca de Giovanni Boccaccio. I a la Libreria Feltrinelli del Largo Torre Argentina 6 vaig optar per Le interviste impossibili de Giorgio Manganelli, on el narrador s’entrevista a l’infern amb Dickens, Tutankhamon, Casanova, Nostradamus o Gaudí, entre d’altres.

A Florència em va agradar molt la Libreria Martelli —o Marzocco—, a la Via Martelli 22, laberíntica i amb un fons excepcional. Vaig triar Per curiosità: Una specie di autobiografia de Cesare Segre, filòleg admirable.

A Londres hi ha poques llibreries interessants. També vaig deixar una gran llibreria per més endavant, la Foyles. A la London Review Bookshop, al 14 de Bury Place, no vaig comprar un llibre sinó un cedé: T.S. Eliot Reading The Waste Land, Four Quartets and Other Poems.

Porto és Lello & Irmau; Sophia de Mello Breyner Andresen: Navegações, Eugénio de Andrade: Os lugares do lume. Però també la Livraria Latina, a Santa Catarina 2; Miguel Torga: Orfeu rebelde.

Lisboa és més recent, així que em limitaré a recordar la Livraria Letra Livre, Calçada do Combro 139; T.S. Eliot: A Terra sem vida i el número 9 de Di Versos, Revista semestral de Poesia e tradução.

El llibre, en aquest casos, és un fetitxe. L’objectiu no és la lectura sinó capturar d’alguna manera el bon record que m’han deixat algunes de les llibreries que he visitat.

dijous, d’octubre 12, 2006

Amb el lector de fons, segona part

. dijous, d’octubre 12, 2006
2 comentaris

A l’esporàdica incertesa de confirmar si un llibre hi és o no, i en quina secció pot estar ubicat, es pot afegir una situació molt més temible: que estigui descol·locat. L’ordre alfabètic és fràgil i un excés de confiança del llibreter o la mala punteria del client poden ocasionar la invisibilitat d’un títol que potser es troba tan sols a dos pams del lloc que li correspon. Deixo de banda la mala fe de la hipotètica visita d’un sabotejador. La gran quantitat de processos que realitzem al llarg de la jornada són una font inesgotable de petits errors que s’acumulen dia rera dia. Pel que fa a la part informàtica de la feina: entrada i devolució de llibres, comandes i consultes bibliogràfiques —que arriben per correu electrònic, fax, telèfon o lliurades a mà—, reserves, diferents formes de facturació —des de l’humil tiquet a la factura d’una institució—, etc. Teclejar té, lògicament, conseqüències físiques: col·locar els llibres a les taules de novetat o als prestatges, localitzar títols, retirar les novetats que cal tornar al proveïdor i decidir si deixem un exemplar als prestatges, tornar a lloc els llibres que ja han estat consultats, anar del magatzem a la llibreria i fer el camí invers un munt de vegades, i més etc. Amb tota aquesta activitat no és estrany que sigui impossible atènyer un ordre ideal en la disposició dels llibres. Si bé la quantitat d’errors és insignificant respecte al nombre total de llibres que hi ha a la llibreria, els llibreters hi ensopeguem cada dia. Ni l’endemà de l’inventari no escapem d’aquesta fatalitat. Per això en unes poques ocasions és difícil esbrinar on és realment un llibre, si és que efectivament el tenim, malgrat que les dades de l’ordinador semblin inapel·lables.

Les consultes dels clients, doncs, ens permeten adonar-nos dels errors. Els seus comentaris ens ajuden a corregir la ubicació dels llibres que no es troben a la secció que els pertoca —tant si és una negligència nostra com si com si és una mostra de l’olfacte comercial de l’editor—, ens permeten detectar els títols que formen part d’una bibliografia compartida per molts estudiants i fer previsions sobre la demanda que podrien tenir, ens recorden quins títols cal recuperar —perquè un dia la comanda es va perdre en els llimbs digitals, per exemple. Ens ajuden, en definitiva, a mantenir viu el fons.

Perquè fons d’una llibreria no és estàtic. Als llibres que es troben als prestatges, cal afegir-hi els que estan de camí perquè s’han venut fa poc. Cal tenir en compte, també, les novetats que s’hi incorporen i els títols que ja no tornem a demanar. La construcció d’un fons de llibreria depèn del criteri dels llibreters —que inclou el gust personal per autors, temes o editorials, encara que això representi una part petita del total— i, sobretot, de la demanda dels lectors. És sempre una selecció, limitada per l’espai, del gran nombre de títols disponibles; elaborada lentament amb la intenció d’aconseguir un cert equilibri entre els que cal oferir si es vol mantenir la bibliodiversitat, malgrat que alguns pateixin d’una rotació descoratjadora, i els que gaudeixen d’unes vendes constants. Malauradament, en la immensa majoria dels casos, només podem tenir un exemplar de cada títol. Hi ha excepcions, és clar, i hi ha també els estudiants amb la bibliografia del curs. No em refereixo, evidentment, a la curiosa distinció entre el llibre de text i les lectures obligatòries o recomanades —quin llibre de lectura no és de text?—, perquè el llibre de text forma part d’un univers paral·lel amb les seves pròpies lleis físiques.


Fins aquí, la col·laboració al Cultura/s de La Vanguardia sobre la feina a la llibreria. Guardo a la llibreta una selecció dels apunts que he escrit sobre aquest tema.

Han afegit a la col·laboració una breu selecció de blocs de llibreters "d'arreu del món", és aquesta:
I aquesta és la descripció de la Firma invitada:
El Llibreter és el pseudònim de la persona que manté el bloc del mateix nom (llibreter.blogspot.com). L'any 2005 va guanyar el premi Lletra, convocat per la Fundació Prudenci Bertrana i la Universitat Oberta de Catalunya. Als més de 160 apunts que ha publicat fins ara escriu sobre la feina de la llibreria, els esdeveniments al voltant del món del llibre i de les seves lectures. Nega rotundament que practiqui la crítica literària, activitat que li mereix un profund respecte.

dimecres, d’octubre 11, 2006

Amb el lector de fons, primera part

. dimecres, d’octubre 11, 2006
9 comentaris

Avui toca espiar els lectors de diaris. Potser hi ha sort i enxampo algú que llegeixi el suplement Cultura/s de La Vanguardia, en el precís instant que s’aturi a la pàgina on surt una col·laboració meva titulada “Amb el lector de fons”, amb el benentès que cal registrar-se per accedir-hi. En qualsevol cas, com l’article és més extens que els apunts que acostumo a escriure, el publicaré al bloc en dos lliuraments.



Firma invitada La ubicació dels llibres, les consultes dels clients, les bibliografies... Un testimoni de primera mà ens endinsa en un món que sovint ens és tan familiar com desconegut: Els tràfecs quotidians de les llibreries.

Amb el lector de fons

EL LLIBRETER
Fa força estona que es mira els llibres amb cara de no trobar el que busca. És fàcil distingir el lector que tafaneja sense un propòsit determinat del que té un objectiu precís i escorcolla amb insistència els mateixos prestatges, i s’atura per comprovar un altre cop que es troba davant de la secció adequada, i reprèn l’escorcoll, i encomana a qui l’observi un neguit i un cert desconsol. Així, torna a repassar els lloms fins que sembla com si pronunciés la condemna: no hi és. Com no m’agrada interrompre les recerques dels clients, m’hi acosto i faig veure que busco i trobo qualsevol llibre. La proximitat genera confiança i és llavors que es decideix a demanar-me el títol que presumptament no hi és. Després de consultar l’ordinador constato que en aquesta ocasió sí el tenim, però a una altra secció. La confusió ha estat provocada per la pràctica d’algunes editorials d’incloure títols d’assaig en col·leccions de narrativa, amb l’esperança que d’aquesta manera es venguin més. L’havia vist, efectivament, a la secció de narrativa d’una altra llibreria i ha cregut que totes les llibreries segueixen els mateixos criteris a l’hora de classificar els llibres. Li explico breument que les dues ubicacions són igualment justificables, que l’organització de les seccions a cada llibreria depèn de molts factors, com l’espai de què es disposi o l’orientació que es decideixi seguir. A banda de les estratègies comercials d’algunes editorials, la hibridació o el poliedrisme gaudeixen de tan bona salut a la narrativa i a l’assaig que de vegades no sabem on col·locar un títol. Però la relació entre postmodernitat i classificació de continguts és un qüestió massa complexa per establir un diàleg un dissabte a la tarda, amb la llibreria força concorreguda, de manera que renuncio a proposar-lo.

Hi ha hagut sort, doncs: buscava un títol entre els centenars de milers de títols vius que sumen els catàlegs de les editorials i el teníem. Lògicament, no sempre és així. Aquests dies no és estrany atendre estudiants que arrosseguen llistes de llibres de llibreria en llibreria. De les bibliografies especialitzades de la universitat a les lectures obligatòries de l’ensenyament secundari, la diversitat de consultes esdevé un examen constant de la memòria, l’experiència i l’habilitat dels llibreters: edicions descatalogades que compten amb edicions alternatives en altres col·leccions o editorials, llibres que estan en curs de reimpressió, editorials de difícil accés, calcular els temps d’arribada aproximat, etc. A banda de la consulta de diverses fonts d’informació, entre les quals pot ser cabdal la base de dades de la pròpia llibreria, en ocasions cal desxifrar la resposta ambigua, gairebé oracular, d’alguns proveïdors.

És habitual que els professors no es molestin a assenyalar quins títols es troben ja únicament a les biblioteques. Una selecta minoria no ha descobert encara que la indústria editorial ha continuat funcionant després que ells obtinguessin la plaça. És per això que molts estudiants se sorprenen quan descobreixen que bona part de la bibliografia no es pot comprar. És clar que hem de suposar que els estudiants s’adrecin als llibreters, la millor manera perquè una indagació ràpida —comprovar a l’ordinador què tenim i què no— no es converteixi en un passatemps sense gaires resultats. Però hi ha qui s’estima més prescindir de la nostra atenció, com si fóssim un jutges que avaluéssim la pertinència de les consultes quan, de fet, una consulta pot revelar els dubtes que nosaltres mateixos podem tenir sobre la relació entre l’ordre virtual i la realitat tangible; és a dir: entre les dades que apareixen a l’ordinador i a la memòria i la desconfiança envers la percepció immediata de les coses.

[Modificat l'endemà, amb l'enllaç corresponent al web del diari i l'encapçalament com a Firma invitada.]

diumenge, d’octubre 08, 2006

Frankfurt 2006

. diumenge, d’octubre 08, 2006
1 comentaris

Després de llegir el discurs de Biel Mesquida em deixo arrossegar per l’optimisme que ha impregnat la major part de les cròniques escrites des de Frankfurt 2006. Reconec que els darrers esdeveniments m’havien fet caure en un saludable menfotisme, però la repetició d’alguna frase òbvia —com ara que és literatura catalana la que s’escriu en català— m’ha desvetllat l’interès per la cita de 2007. Que Emilio Manzano, per exemple, no perdi el sentit crític enmig del triomfalisme o la distinció entre literatura catalana i indústria editorial, em semblen esperançadors.

La millor dada, però, és el convenciment que l’edició decisiva de la Fira del Llibre de Frankfurt, si es vol aprofitar l’esdeveniment, és precisament la de 2006. Més enllà de les exposicions, taules rodones, logotips i lemes, al final compten els llibres editats; el millor aparador de la literatura catalana seran les vitrines amb els títols traduïts que han estat contractats enguany. Si aquesta percepció finalment no esdevé un miratge entusiasta, serà perquè les institucions hauran fet bé les dues feines que els pertoca: muntar l’inevitable aparador propagandístic i, sobretot, oferir els mitjans perquè les editorials puguin establir contactes amb editors de tot el món.

Joan Carles Girbés, que sembla que enguany no ha anat a Frankfurt, es queixa de la prepotència mesetària d’una banda i de del poc ressò que l’esdeveniment ha tingut a la premsa valenciana. Si tenim en compte que la cita de 2007 també hauria de servir per obtenir un reconeixement més alt de la literatura catalana a l’interior del país, i no solament a l’estranger, aquesta queixa resumeix els dos perills que cal saber superar: el nacionalcosmopolitisme i la indiferència. Tant de bo que el lema, una mica descafeïnat si voleu, serveixi per evitar que la ignorància perpetri paràgrafs com aquest, publicat al suplement de llibres de Página 12:
Las autoridades de la Feria del Libro de Frankfurt, considerada la más importante del mundo, acordaron en estos días que la Argentina sea el país invitado para la edición del 2010. Cada año, el país invitado tiene la oportunidad de hacer circular sus ediciones en el epicentro del mercado europeo, a la búsqueda de traducciones y contratos. Los invitados para el 2007 y el 2008 son India y España.

dijous, d’octubre 05, 2006

La veu

. dijous, d’octubre 05, 2006
0 comentaris

Giorgio Agamben recorda a "Idea de la cesura", dins Idea de la prosa, un poema de Guillem d’Aquitània:

Farai un vers de dreit nien,
non er de mi ni d'autra gen,
non er d'amor ni de joven,
ni de ren au,
qu'enans fo trobatz en durmen
sus un chivau.

Segons Agamben, la intenció del trobador és eludir l’assumpte del poema com a pretext per elaborar una cançó on el tema és la pròpia veu, amb “la palabra como pronunciación sonora” com a centre. Podria haver-me lliurat a profundes reflexions sobre el sentit d’aquesta afirmació, però algun mecanisme secret de la memòria em va impulsar a ajornar el filòsof italià per fullejar Poesía de trovadores, Trouvères y Minnesinger, una antologia preparada per Carlos Alvar. Al vell volum em vaig retrobar amb Jaufré Rudel, Marcabrú, Bernat de Ventadorn, Arnaut Daniel o Raimbaut de Vaqueiras, amb qui em vaig aturar perquè

Altas undas que venez suz la mar
que fay lo vent çay e lay demenar
de mun amic sabez novas comtar,
qui lay passet? No lo vei retornar!
Et oy Deu, d'amor!
Ad hora.m dona joi et ad hora dolor!

em va impulsar a canviar de direcció cap a la Antoloxia (lírica e prosa) que correspon al segon volum de Literatura galega medieval de Xosé Ramón Pena. Feia tant de temps que no llegia cantigas de amigo que em va sorprendre quants versos recordava encara de Pero Meogo, Joam Servando, Martim Codax, Joam Zorro, Airas Nunez, o de l’enigmàtic poema de Nuno Fernandez Torneol que acaba amb aquestes dues estrofes:

Vos lhi tolhestes os ramos en que siian
e lhi secastes as fontes en que bevian,
leda m’and’eu.

Vos lhi tolhestes os ramos en que pousavan
e lhi secastes as fontes u se banhavan,
leda m’and’eu.

Canción de Mujer, Cantiga de Amigo de Vicente Beltrán, La lírica en la Edad Media de Peter Dronke, Poesía Árabe y poesía europea de Ramón Menéndez Pidal... com si tornés de l’exili a una petita pàtria medieval que vaig abandonar un dia sense saber per què. L’endemà, amb Idea de la prosa de nou, disposat a reprendre la lectura allà on Agamben esmentava Guillem d’Aquitània, encara vaig recordar un altre títol, suggerit per "Farai un vers de dreit nien": La letra y la voz de Paul Zumthor. I...