divendres, de febrer 09, 2007

No pots no sentir-ho

. divendres, de febrer 09, 2007

Hi ha llibres que et deixen una estranya sensació d’inquietud; una mena de soroll de fons que perdura després d’interrompre la lectura. Segurament el títol, No pots no sentir-ho, no al•ludeix a aquesta percepció, que potser és massa personal i difícilment justificable. Suposo que els tan celebrats finals abruptes de Pere Guixà hi tenen alguna cosa a veure. El final d’un relat, com se sap, sol projectar-se cap enrere, de manera que assenyala les fites que l’han anat construint. En aquest cas no sempre és així. A «El mur de contenció» hi ha la sospita que l’obsessió del protagonista per un escriptor oblidat acabarà determinant la seva estada a Londres. El final, per tant, no sobta. Com tampoc no ho fa a «La pèrdua», on el protagonista també s’obsessiona, ara per la possibilitat que algú de l’hotel on s’hostatja hagi robat alguna cosa que no pot precisar. Ara bé, hi ha altres narracions en què el final abrupte m’ha induït a pensar que se m’havia escapat alguna fita, alguna el•lipsi important, i he tornat enrera amb la intenció de trobar-la. Debades, però. A les dues narracions que he esmentat, l’atmosfera d’inquietud o el soroll de fons a què al•ludia estan molt ben aconseguits. Un cert neguit acompanya la lectura. A d’altres, però, aquest efecte s’aconsegueix precisament a través del final, com a «Cicerone en coma» o «Començar». O potser tampoc no és ben bé això.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Tinc "No pots no sentir-ho" a les mans. I quant més el llegeixo, més em fa pensar en les pel·lícules d'Isabel Coixet.

el llibreter ha dit...

No se m'havia acudit aquesta comparació. En qualsevol cas, No pots no sentir-ho és un gran llibre i el meu apunt no li fa justícia.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

És un molt bon llibre. Però a mi també em passa que crea certes inquietuds assimilables a l'aquí hi ha alguna cosa que falla. Hi ha molts moments de pèrdua, de desubicació, i els finals, que no són finals, et deixen amb la ferida del dubte, i de la desorientació, oberta.
Hi ha una altra curiositat. En alguns moments, com a "Clan a part", Guixà ens submergeix en un món absolutament Gombrowicz, la qual cosa ja ha fet quasi mimèticament Pitol en castellà, però ningú (que jo hagi llegit) ho havia fet en català.
Un llibre per rellegir i per aplaudir, allunyat, cosa d'agrair, del monzonisme i sergipamiesme que tan infecta el nostre menystingut panorama contístic.
Quan li donarem, aquí, al conte, la importància que ha de tenir? Acàs haurem de seguir veient com a la nostrada cultureta li segueix semblant, el conte, una mena de germanet petit de la novel·la? Quan s'adonaran (qui?) que el conte és un gènere tan major com els altres? Potser si algun dia els contes es venguessin... Potser si es transmetés una valoració diferent del conte es vendrien més...? Hauríem d'anar als EEUU a preguntar com ho hem de fer, que ells, d'això, sí que en saben.