divendres, de novembre 30, 2007

Carrers de frontera

. divendres, de novembre 30, 2007
0 comentaris

Quan vaig treure el plàstic que embolcallava el meu exemplar del primer volum de Carrers de frontera em va sorprendre una agradable olor de tinta. Una olor que un bon impressor o un bibliòfil segurament sabrien identificar atorgant-li un nom precís, però que a mi tan sols em va suggerir una tan indefinible com bona predisposició a l’hora d’examinar el llibre. Durant la presentació a Barcelona —no vaig poder assistir a la de Frankfurt—, Josep Bargalló va definir Carrers de frontera com el projecte editorial més ambiciós de l’Institut Ramon Llull amb motiu de la Fira del Llibre d’enguany. Certament, tan sols des del punt de vista material, de la bellesa tipogràfica del llibre, el resultat és molt reeixit. I el contingut no decep.

Josep Murgades va destacar-ne que sembli un mosaic, un conjunt de peces breus sobre aspectes rellevants de la història de les relacions culturals entre les terres de parla catalana i les de parla alemanya. Només una perspectiva adequada, una vista d’ocell després de flanejar pels carrers, permet fer-se una idea de riquesa d’aquestes relacions. Això no impedeix, però, que es pugui llegir de manera fragmentària, sense un ordre concret, com una passejada encuriosida per una ciutat coneguda que ofereix, però, detalls inadvertits o nous llocs per descobrir.

El record envers els romanistes alemanys que van dedicar especial atenció a la llengua catalana, recordats per Arnau Pons: Friedrich Diez, Bernhard Schädel o Meyer-Lübke. Joan Solà sobre Pompeu Fabra. Jordi Coca sobre Peter Szondi. Lluís Calvo sobre el pensament alemany i el catalanisme. Josep Casals sobre Nietzsche. Ricard Torrents i Enric Casasses sobre Verdaguer. Pere Ballart, Jordi Cornudella i Jordi Julià sobre Gabriel Ferrater. Manuel Guerrero sobre Paul Celan. Feliu Formosa sobre Brecht... i continuaria esmentant escriptors, traductors i estudiosos d’una banda i de l’altra, però examinar l’índex per recordar els assaigs que he llegit fins ara em mena inevitablement a pàgines noves. I Simona Škrabec sobre la llengua i la nació. I Mercè Ibarz sobre Mercè Rodoreda. I Guillem Calaforra sobre Joan Fuster. I...

dimecres, de novembre 28, 2007

El llibre dels noms

. dimecres, de novembre 28, 2007
10 comentaris

Demà serà un altre dia té 153 pàgines i fins a la pàgina 83 Guillem Terribas no comença a explicar la història de la Llibreria 22. Reconec que a mida que passava les pàgines m’anava impacientant. Serà la deformació professional, però esperava que el Gran Mestre Llibreter em revelés els secrets més amagats de l’ofici. I un dels secrets deu ser que la 22 no es podria explicar sense les 82 pàgines de vida que la precedeixen. De la infantesa a Salt a la mili, l’afició de Guillem Terribas a l’art, al teatre, al periodisme, als viatges o a l’associacionisme, teixeix al seu voltant una xarxa de complicitats immensa i càlida. Per això molts paràgrafs són el record amb noms i cognoms dels qui han compartit alguna de les moltes aventures —agosarades o modestes— que ens explica, sovint amb una breu pinzellada sobre quines coses han fet després, quan i com s’han tornat a veure; detalls que mostren un veritable interès per les persones.

El projecte de la 22 no va tirar endavant, doncs, per casualitat. No mataré l’entrellat, així que només diré que va ser possible gràcies a la capacitat de Guillem Terribas i d’un grup d’amics d’engrescar gent diversa i de trobar els socis per finançar l’aventura. Els col·legues que han assistit a algun dels cursets que imparteix gràcies al Gremi de Llibreters coincideixen a destacar-ne, precisament, l’habilitat per engrescar els alumnes. De manera que un altre dels secrets a crits ha estat convertir la 22 en el centre de tota mena d’activitats, des de les presentacions de llibres quan els editors no veien gaire clar que calgués “pujar” a Girona fins a participar en l’organització d’entitats com el Gremi de Llibreters, tant a Girona com a Catalunya. Després de la inauguració de la 22, per tant, els paràgrafs amb noms i cognoms recullen noves complicitats, entre les quals ara també editors, autors, polítics i, lògicament, llibreters.

Àlvar Masllorens, a Mutacions d’una crisi, escriu:

[durant la transició] l’entramat llibreter de Catalunya tenia molt poca relació amb el que trobàvem a la resta de l’Estat. Hem tingut sempre una xarxa de llibreries més espessa, més nombrosa i més activa. Bona mostra del que dic és la quantitat de llibreries sorgides arreu del territori durant els anys setanta que, avui, són les de referència obligada en cada una de les poblacions que les acullen.

Demà serà un altre dia és un llibre important perquè mostra l’experiència particular d’un llibreter que no s’ha limitat a vendre llibres; perquè demostra la generositat d’unes persones que van saber donar una forma concreta a unes inquietuds: la llibreria.

dijous, de novembre 22, 2007

Llibres al Saló

. dijous, de novembre 22, 2007
12 comentaris

Les contribucions que encara no he llegit d’Entorn i vigència de l’obra de Fabra, el primer tast engrescador de Carrers de frontera, el magnífic La luz nueva de Vicente Luis Mora —autor de l’imprescindible Pangea—, la lectura també fragmentària a causa de la fascinació dels Cants Òrfics de Dino Campana en l’edició de Lleonard Muntaner, l’arribada a la taula de novetats de La noia del ball de Jordi Coca i l’exemplar amb dedicatòria autògrafa de Demà serà un altre dia del Gran Mestre Llibreter Guillem Terribas, que ha obert un blog sobre el seu llibre; tant de bo que el blog es converteixi en la prolongació virtual de les pàgines que a partir de demà podreu trobar a les llibreries. Massa desordre i massa llegiguera i finalment, potser per perllongar l’espera de l’instant de seure i triar, he fet cap al Saló del Llibre de Barcelona.


Enguany, els organitzadors han deixat estar els experiments agosarats i, tal com es pot comprovar al web, han optat per una imatge més seriosa. Sort que han prescindit de l’exotisme de recomanar blogs perquè, després d’un any, la catosfera literària ha crescut cosa de no dir i hauria estat realment difícil fer-ne una selecció representativa.

M’ha cridat l’atenció veure els passadissos buits però les conferències, taules rodones, lectures, etc. força concorregudes. De fet, em sap greu no assistir a la jornada dels llibreters, demà, amb dues propostes a priori molt interessants: una sobre la formació professional dels llibreters i una altra sobre l’experiència alemanya en la creació d’una central de compres conjunta de llibreries independents; però demà treballo. He aprofitat l’avinentesa per saludar alguns comercials i editors i, inevitablement, comptar algunes absències notables: RBA, Anagrama, Quaderns Crema, Acantilado, Tusquets... La sensació era contradictòria: d’una banda m’alegraria molt que el Saló de Llibre fos un èxit, perquè estic convençut que Catalunya es mereix un gran aparador de la indústria editorial; de l’altra, no m’agrada un Saló que no representa bé la bibliodiversitat del país: les institucions i els gran grups editorials ocupen la major part de l’espai. A més a més, l’exposició «Recuperació de la memòria històrica del llibre escolar a la Catalunya del primer terç del segle XX i alguns del segle XIX» confirmaria que el Saló no ha sabut guanyar-se la complicitat de bona part del món editorial: tot i que l'exposició és força interessant —malgrat el títol desafortunat—, sembla muntada amb un cert aire d’improvisació, com si hagués calgut tapar a corre-cuita alguna absència d’última hora; de fet, no apareix ni al web de l’esdeveniment.

dimarts, de novembre 20, 2007

Fabrians

. dimarts, de novembre 20, 2007
0 comentaris

He interromput en diverses ocasions la lectura d’Entorn i vigència de l’obra de Fabra. I no perquè no m’agradi; en tractar-se d’un volum miscel·lani que recull les actes del II Col·loqui internacional «La lingüística de Pompeu Fabra», algunes de les contribucions no han respost a les expectatives que suscitava el títol que les presenta, una cosa força habitual. Però ha estat en les que més m’interessaven que m’ha calgut aturar-me per consultar la poca bibliografia fabriana que tinc a casa. És el cas del magnífic assaig que obre el volum: «La convergència sintàctica» d’Antoni Arnal i Bella, que explica els criteris que Fabra va seguir per descastellanitzar la llengua escrita. Una feina gens fàcil, perquè normativitzar una llengua implica manipular la llengua parlada fins a fer-la apta per determinats usos; un procés lent que altres llengües veïnes han pogut desenvolupar durant molt de temps però que en el cas del català i al començament del segle XX era un afer urgent. Aquest assaig em va menar a rellegir algunes pàgines de les Qüestions de gramàtica catalana, publicat per L’Avenç l’any 1911, on Pompeu Fabra examina un alumne hipotètic que hauria estudiat el Resum de gramàtica catalana d’Emili Vallès, víctima de l’excés descatellanitzador anomenat ultracorrecció:

— Com se nomenen en català les paraules que porten l’accent en la sil·laba antepenultima?... ai! Vull dir «avant-penultima» (no·m recordava que·ls castellans diguessin antepenúltima i els francesos antépénultième!...) — Se nomenen esdrújules. (Així catalanitza un descastellanitzant a ultrança la paraula italiana sdrucciolo.)
[...]
— S’usa mai la preposició a davant del terme directe d’acció? — Mai, (Ex.: Avui t’he vist A TU... És veritat que aquest a tu és en «l’horrible català que ara·s parla». Però aquest altre exemple: Per saviesa coneixia hom Deu e A SI mateix és de... Tirant lo Blanc!)

Fabra, doncs, no tan sols tenia sentit de l’humor sinó que va impulsar la descastellanització de la llengua escrita amb seny. Cal llegir l’assaig d’Antoni Arnal en relació amb «El Fabra que vindrà» de Jordi Ginebra, que tracta més el rerefons ideològic de la reforma fabriana, també des del punt de vista actual. Quan hi ha qui acusa Fabra d’inventar-se una llengua inexistent, no és sobrer llegir algunes paraules lúcides:

Com que la «realitat natural» de les llengües de cultura no existeix, el recurs a la «naturalitat» dels fets de llengua per legitimar una determinada solució per a l’estàndard és, per ell mateix, un simple procediment formal sense significat. Un procediment que s’omple de significat en funció de l’estratègia del planificador: es pot recórrer a la «naturalitat» per justificar la coherència i el reforçament d’un sistema institucionalitzat (com és el cas de les llengües nacionals) i s’hi pot recórrer per justificar la residualització i la folklorització d’un idioma. I, sovint, el recurs a la naturalitat pot ser precisament un símptoma de falta de projecte cultural col·lectiu, un senyal de desorientació general.

L’artifici fabrià ha estat acceptat i ha merescut la dedicació de savis com Joan Solà, que participa en aquest llibre amb un article on exposa els criteris d’edició de les Obres Completes de Pompeu Fabra i on afirma que “no deixa de ser sorprenent que de les Converses, en conjunt una de les obres més importants de l’autor i de les més consultades, encara no en tinguem cap edició completa ni crítica”. I no li falta raó; com ho demostra el desgast que va patir durant una bona temporada el meu exemplar de les Converses filològiques de l'edició a cura de Joaquim Rafel i que, arran de la lectura engrescadora d’Entorn i vigència de l’obra de Fabra, he tornat a llegir de nou.

dimarts, de novembre 13, 2007

Elogi del comercial

. dimarts, de novembre 13, 2007
10 comentaris

Un comercial és una persona que coneix molt bé el fons que distribueix i, sobretot, coneix molt bé les llibreries de la seva ruta; sovint, la relació és molt cordial i, si la seva agenda ho permet, la visita finalitza fent un cafè i tafanejant sobre el món del llibre. Això vol dir que, si fa els deures, el comercial selecciona i ofereix en primer lloc els llibres que millor s’adiuen a l’orientació de la llibreria. L’ideal és disposar d’aquesta informació, ni que sigui el simple full d’Excel, abans de la visita, però el ritme frenètic de publicació i la falta de planificació de moltes editorials i distribuïdores fa que en algunes ocasions això sigui impossible. En qualsevol cas, arriba el moment de parlar de llibres i de seleccionar les compres. En acabat, el següent pas es tractar els problemes que hagin sorgit des de la darrera visita; sol ser més efectiu tractar-los amb el comercial com a intermediari que no a través del telèfon o del correu electrònic. Un exemple seria treure el llistat de llibres que fa massa temps que estan pendents d’arribar; en ocasions, el comercial sap de cor la disponibilitat de cada títol i és capaç de dir si està exhaurit, es troba en reimpressió o a l’espera que l’editorial n’enviï més exemplars, etc. I si no n’està segur, ho esbrinarà. No cal dir que aquesta mena d’informació és fonamental per poder atendre correctament les comandes dels clients i, en conseqüència, per mantenir la base de dades de la llibreria convenientment actualitzada. Un altre exemple seria mirar resoldre els problemes de facturació, perquè la complicitat, fruit de la relació sovintejada, és una garantia que almenys algú s’ocuparà de rectificar els errors comesos per la pròpia empresa distribuïdora.

Aquesta complicitat provoca que no entengui les distribuïdores que, arran d’una fusió o de qualsevol altre canvi que modifiqui el nombre d’editorials que representen, decideixen prescindir de persones amb un gran capital professional; gestors que pensen en productes, xifres i logística sense tenir en compte que poden dilapidar el valor afegit que la dedicació d’un bon comercial pot atorgar al producte anomenat llibre.



[Aquest apunt forma part d'un article que apareixerà al proper número de la revista Comunicació21]

[Ediciona.com ha tingut l'amabilitat de traduir aquest apunt a l'espanyol. Gràcies]

dilluns, de novembre 12, 2007

Un breu parèntesi

. dilluns, de novembre 12, 2007
4 comentaris

La llibreria La Hune fotografiada des del Café de Flore


La festa del lliurament del Premi Herralde de Novel·la d’enguany va marcar el punt més alt de saturació llibresca de la temporada. Quan vam fer les reserves per viatjar a París, a començaments de setembre, jo no sabia que una bona dosi de turisme flâneur em serviria per desintoxicar-me de l’experiència frankfurtiana i de l’allau de novetats i d’informació que gairebé em va sepultar durant el mes d’octubre. Potser per això només he afegit una llibreria a la meva col·lecció: A tout livre, on vaig comprar Ce qui alarma Paul Celan d’Yves Bonnefoy.


Com que descriure la tardor a París és un exercici d’estil que depassa les meves capacitats, em limitaré a agrair a Juan Pedro Quiñonero el suggeriment de visitar l’exposició De Superman au chat du rabin, que em va recordar com tenia d’oblidat Will Eisner. Un altre descobriment, en aquest cas fruit del'atzar —vam anar massa d'hora al Palais deTokyo—, va ser el Musée d'Art moderne de la Ville de Paris.


De retorn a casa, dissabte al vespre vaig trobar-me amb la sorpresa que el blog de la revista Trama & Texturas havia publicat el breu qüestionari que Un que passava m’havia convidat a respondre. M'he permès la complicitat de convidar Saragatona, La segona perifèria i L'efecte Jauss a participar-hi també. Avui, a més a més, comprovo amb alegria que han publicat també les respostes de Llegeixes o què?!

diumenge, de novembre 04, 2007

Tres respostes de Ramon Dachs

. diumenge, de novembre 04, 2007
11 comentaris

Eduardo Moga acaba de publicar Lecturas nómadas a l’editorial Candaya, un recull d’assaigs on predomina la crítica de poesia. Com sempre, vaig fer un cop d’ull a l’índex, que em va menar a «El azar y el àlgebra», sobre Tarot de Marsella: Poema aleatorio de Ramon Dachs. Comença així:

La obra de Ramon Dachs (Barcelona, 1959) constituye uno de los más insólitos ejercicios creativos de nuestra poesía reciente. En primer lugar, porque aparece como una obra en sentido pleno, como quería Juan Ramón Jiménez: como un conjunto orgánico en el que se integra todo un sistema de pensamiento e incluso toda una trayectoria vital. Y, en segundo, porque ahonda en un propósito estético alejado de cuantos inspiran la mayoría de sus contemporáneos [...]


No és la meva intenció esgrimir un argument d’autoritat, encara que l’apreciació d’Eduardo Moga sigui justa. M’ha cridat l’atenció l’última paraula que apareix entre claudàtors al final de la crítica: inèdit. Em sembla significatiu que una crítica elogiosa d’un llibre de Ramon Dachs hagi romàs inèdita, perquè mostra fins a quin punt una obra tan insòlita com interessant ha passat de puntetes per les revistes i suplements que tracten la cosa literària.

Arran de la publicació de l’apunt sobre Blanc: Topoèmologie, Ramon Dachs ha tingut l’amabilitat de respondre tres preguntes.

EL LLIBRETER: Blanc: Topoèmologie és un llibre que convida a navegar-hi. Tant els fils que se segueixen de la disposició com la intervenció de l'atzar generen variacions. ¿Fins a quin punt estan previstes aquestes variacions i quin risc hi ha que s'apartin del sentit del conjunt?

RAMON DACHS: Blanc: Topoèmologie, el llibre que acabo de publicar a Le clou dans le fer (Reims), és una evolució en tercer grau de Blanc, segons vaig publicar a Moll (Mallorca, 1998) en francès i català. Vaig dedicar el capítol 62 d' Euràsia: 30 anys d'insubordinació literària als mandarinatges (Llibres de l'Índex, 2004) a comentar la primera fase d'aquesta aventura, capítol disponible a les pàgines que em dedica Hermeneia. La segona fase de l'aventura fou palimpsèstica. En vaig eliminar les versions en català i vaig reescriure-les en castellà. En resultà Blanc, o Nada, que vaig publicar a ciutat de Mèxic com a part del volum Eurasia: palimpsesto lírico mayor (Ediciones Sin Nombre, 2003). En parlo a la pàgina 42 d'una llarga entrevista publicada a la revista Movimiento actual (Monterrey, N.L., 2003), que recull també Hermeneia. La tercera fase que ens ocupa, Blanc: Topoèmologie, es proposa com a versió integral trilingüe de Blanc, que entrellaça poesia i topologia (el subtítol és un neologisme obtingut de la fusió dels mots topologia i poema). Igual que un donut, en topologia, per més deformacions dinàmiques a què se sotmeti, manté el mateix valor topològic mentre conservi el forat i no es disgregui, així mateix passa amb aquest poemari.

El llibre, en efecte, convida a navegar-hi, ja que formalitza els mateixos textos en 9 seqüencies diferents (3 de trinlingües i 6 de bilingües). És, en certa manera, un hipertext en paper. Cal dir, però, que les tres llengües emprades no es tradueixen, sinó que es complementen en un assaig inassolible de dir l'indicible. Acoten, en definitiva, un poema quasi inaprehensible. És un joc de miralls obert a les percepcions que en copsi el lector. No hi ha risc d'apartar-se del sentit perquè el sentit no hi és unívoc, sinó dinàmic i permutant. És a dir, topològic. Én aquest mateix sentit (valgui la redundància), la present aventura esdevé una prolongació de les meves propostes d'"escriptura fractal", que han estat objecte, els darrers anys, de diverses exposicions internacionals. Blanc: topoèmologie i Codex mundi: écriture fractale II (Nîmes: Éditions de la mangrove, 2004) són, justament, els dos títols meus que Benoît B. Mandelbrot, creador de la teoria de fractals, inclou a la seva bibliografia oficial sobre la matèria a la Yale University. Es tracta de permutacions textuals en què es constaten invariàncies permanents. Tot i que, en parlar-ne, pot semblar complicat, en llegir-ho, pot resultar senzillíssim, plaent i lúdic.


EL LLIBRETER: Intermínims de navegació poètica és de l'any 1996. Has pensat a tornar a la poesia electrònica?

RAMON DACHS: En realitat, no l'he deixada mai. De fet, des del 96, Intermínims és, a més d'un poemari hipertextual esdevingut històric (una espècie d'incunable de l'hipertext), la meva pàgina d'autor, que actualitzo regularment sense trencar la formalització de l'època. D'altra banda, al 2004, vaig desenvolupar l'hipertext integral en castellà, francès i anglès, i des de llavors és tetralingüe, amb un portal d'accés per a cada llengua. Però avui tinc una proposta digital igualment insòlita. Al maig passat, durant la darrera Setmana de la Poesia, vaig presentar a l'Ateneu Barcelonès i al Palau de la Virreina la meva segona proposta de poesia electrònica. Es tracta d'un programa interactiu desenvolupat per Pau Ceano a partir del meu llibre Tarot de Marsella: poema aleatorio (Barcelona: Azul, 2006). Com suggereix el subtítol, és una proposta poètica aleatòria interactiva. He escrit un dístic per a cada una de las 78 cartes del Tarot. De tal manera que a partir de cada tirada de cartes s'obté, tot encadenant els respectius dístics, un poema diferent. Amb un potencial combinatori que ratlla l'infinit. El programa de Pau Ceano compon, a partir de diferents opcions de tirada (arcans majors, majors i menors, a l'atzar, o escollint cartes) una pàgina en color amb la tirada a la capçalera i el poema resultant a sota. Espero fer-ne dues edicions: una d'accés lliure a Internet i una altra de comercialitzada en CD-Rom.


EL LLIBRETER: Quines afinitats i complicitats trobes en la literatura contemporània?

RAMON DACHS: Escriure és un diàleg obert amb els vius i amb els morts que han escrit abans. Cada autor n’extreu una lectura reescriptura en forma d’obra nova (heus ací el diàleg) indefugiblement contemporània; ja que ho és tant si ho vol com si no. Ara bé, la major part dels autors biològicament vius estan, literàriament parlant, morts (tot i que tinguin èxit comercial) perquè són mers imitadors. En aquest sentit, no són contemporanis. És a dir, no obren camí en diàleg amb el passat. Jo em vull creure, en definitiva, radicalment contemporani. Un dels signes constitutius de la darrera contemporaneïtat és, al meu entendre, la des-localització geogràfica de l’autor. En el món actual, creix la Literatura i minven les literatures. Les tradicions literàries nacionals ja són anacròniques. Hi ha qui em considera un autor de segona fila perquè la meva recepció barcelonina és limitada, tot ignorant que tinc recepció a Espanya, França, Mèxic, Argentina i als EUA. Durant els darrers dos anys, per exemple, he gaudit d’invitacions literàries pagades a Miami, Nova York, Madrid, Périgueux, Monterrey, Mina (Mèxic), Ciutat de Méxic, Múrcia, Barcelona, Córdoba (Argentina), Buenos Aires, Montevideo y Soria. Y el proper 10 de desembre espero presentar Blanc: Topoèmologie a París. Tot sense cap subvenció, cal dir-ho, de l’Institut Ramon Llull. I aquest és l’esbós del mapa on tinc interlocutors literaris còmplices i afins. Si només llegís les pàgines literàries dels mitjans barcelonins, crec que m’hauria quedat al marge de la contemporaneïtat. Per què? Perquè portaria una bena als ulls. La nostra literatura local és una literatura administrada (i, com a tal, distorsionada i desacreditada). Té per administradors —circumstància encara més agreujant— a uns acomplexats incompetents nomenats a dit, que promouen els autors, de retruc, també a dit, sectàriament. Podant molt i regant poc. Però la contemporaneïtat segueix i seguirà el seu curs indomable per on trobi camp lliure. Com ha estat sempre. I els administradors es quedaran amb un sol cadàver als braços. El d’una dama anomenada Literatura Catalana. “La maté porque era mía.” L’altra, per sort, se’ls escapa i no emmalalteix; té molt espai intercontinental per córrer i gaudeix d’una salut de ferro. Dit això, destacaré les tendències literàries contemporànies que més m’estimulen: les poètiques breus, les poètiques sense “jo”, l’hipertext, la intertextualitat, les literatures potencials post-oulipianes, el plurilingüisme, la síntesi de tradicions orientals i occidentals, la narrativa d’autoficció, la prosa de gènere borrós, l’eclecticisme postmodern, la teoria de fractals (extensiva a la geometria, l’àlgebra i la matemàtica en general) aplicada com a estratègia de creació literària, la integració complementària d’imatge i text, i les escriptures no lineals ni orals en conjunt.

dissabte, de novembre 03, 2007

Nació.cat

. dissabte, de novembre 03, 2007
0 comentaris

La primera part de Nació.cat demostra que és possible conquerir parcel·les de visibilitat en àmbits on els estats-nació encara no han perfeccionat els instrument de coacció —o de violència legítima, que dirien alguns. I això sense haver de treure la parafernàlia retòrica i el victimisme amb què sovint ens distraiem i que normalment acaba en no-res. En comptes de competir a veure qui deia més fort les consignes de sempre o lluïa les senyeres més grosses , els promotors del domini .cat es van dedicar a sospesar amb enginy les possibilitats reals de treure endavant la iniciativa, van trucar a les portes adequades en el moment oportú i se’n van sortir. Malgrat les crítiques fonamentades que ha rebut la gestió del domini, estic convençut que és un pas endavant molt important. Un cop assolit l’objectiu sí que es pot desplegar la retòrica èpica i, en aquest sentit, Saül Gordillo fa molt bé de no voler ser imparcial. L’exposició dels fets com si fos una trama conspiradora, incloent-hi alguns cops d’efecte narratius gràcies a José Montilla o ‘la Caixa’, fa que moltes pàgines de Nació.cat es llegeixin com una novel·la i que el llibre mantingui l’interès fins al final.

Després d’una entrevista molt estratègica a Jordi Bosch, a la segona part —«La catosfera»— hi ha una breu història de la presència del català a internet. M’ha menat a recordar les primeres notícies sobre una cosa que permetia comunicar ordinadors que ningú no sabia ben bé com anava però que era el futur. Així ho explica Mercè Molist, que ens porta a l’any 1995:
Veia que parlaven molt d’una cosa anomenada Internet, que semblava que era la pera. Me’n llegia tots els articles i ja abans de tenir accés a Internet en vaig fer un reportatge per a la revista del Col·legi de Periodistes.
Una de les virtuts del llibre és, doncs, que m’ha evocat molts records que jo tenia dispersos i, tot llegint-lo, és inevitable contrastar el relat que explica Saül Gordillo amb la percepció que tenia llavors dels fets i amb el moment actual de la lectura. Així, a «L’explosió dels blocs» fa una síntesi del creixement d’una eina que cada dia és més difícil de definir per la quantitat i la diversitat de blogaires que la fan servir. Per això, el decàleg de Vicent Partal que clou el llibre és alhora resum d’alguns motius recurrents que trobem al llarg de Nació.cat i una proposta engrescadora.