El dia 21 d’octubre de 1956 un desconsolat “¡Ahora!” va ser la resposta de Juan Ramón Jiménez a Zenobia Camprubí, qui radiant i moribunda li anunciava que havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura amb un senzill “¡Ya!” que confirmava els rumors, cada cop més insistents, que arribaven a l'hospital i a tot Puerto Rico. Quatre dies abans de l’anunci oficial, les gestions d’un periodista suec van permetre conèixer el veredicte amb antelació. Es temia que la vida de l’esposa de Juan Ramón Jiménez s’extingiria abans del dia 25. El dia 28, mor.
Juan Ramón Jiménez, 1956: Crónica de un premio Nobel d’Alfonso Alegre Heitzmann és la crònica de la candidatura del poeta al guardó literari més important del món. De l’any 1945, quan Gabriela Mistral recrimina a Hjalmar Gullberg que “el Premio no me lo debieron haber concedido a mí, sino a Juan Ramón Jiménez que se lo merece mucho más. Sí, sí, todos somos discípulos suyos”, a les mostres de reconeixement un cop l’hi havien atorgat. Amb abundant material inèdit, procedent sobretot de l’inabastable Sala Zenobia-Juan Ramón de la Universidad de Río Piedras de Puerto Rico i dels arxius, desclassificats cinquanta anys després, de l’Acadèmia Sueca. Sabem, ara que la primera candidatura és de l’any 1952, quan el professor Cecil Maurice Bowra respon a un requeriment de l’Acadèmia amb aquestes paraules:
¿Podría sugerirles el del poeta español Juan Ramón Jiménez, que reside ahora en Washington D.C., Estados Unidos? En mi opinión es el más grande poeta vivo y merece sin duda este honor [...]
La candidatura de Juan Ramón Jiménez es va repetir en anys posteriors, malgrat el desdeny del poeta, que preferia donar suport a altres candidats com Ortega y Gasset. L’any 1956, de fet, el premi s’havia de decidir entre Ramón Menéndez Pidal i Juan Ramón Jiménez. El primer, un intel·lectual admirable, havia aconseguit l’aval de moltes universitats del tot el món i, sobretot, el de l’Espanya oficial, amb la Real Academia Española al capdavant. El segon, tan sols comptava amb el suport d’alguns amants de la seva obra i, l’any 1956, la Universitat de Maryland, gràcies a les gestions de Graciela Palau de Nemes, va ser l’únic organisme oficial que l’avalava.
L’obra última de Juan Ramón a penes era coneguda a l’Espanya franquista. Els primers intents de publicar-hi algun llibre topaven amb la censura i amb l’animadversió del món acadèmic. Per això, quan l’Acadèmia Sueca, seguint el costum, proposa que sigui l’ambaixador espanyol qui reculli el premi en nom del poeta, vençut definitivament arran de la mort de Zenobia i incapaç, per tant, de viatjar a Estocolm, Juan Ramón Jiménez respon que és Jaime Benítez, rector de la Universitat de Río Piedras de Puerto Rico, qui l’haurà de recollir. Una mostra de reconeixement als qui els havien acollit en l’exili i n’havien tingut cura en la malaltia.
El llibre d’
Alfonso Alegre Heitzmann té tres parts. La primera és la crónica, amb rigor i passió, del procés que culmina amb la concessió del Premi Nobel. Una narració en la qual integra els documents inèdits que ha localitzat arran de la investigació. La segona és una selecció de cartes i telegrames de felicitació, entre les quals en trobem la que van signar Carles Riba, J.V. Foix, Clementina Arderiu, Ricard Permanyer, Albert Manent, Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro, Jordi Cots i Rosa Leveroni:
Muy distinguido señor: este grupo depoetas catalanes, que ha ido siguiendo la línea ascensional de su poesía, se complace hoy en sumarse a la satisfacción de usted por haberle sido concedido el Premio Nobel de Literatura de este año.
Y también está a su lado, como cordial compañía, en estas horas dolorosas en que la muerte de su esposa y compañera, doña Zenobia Camprubí, viene a amargar la dicha que ella hubiera compartido con usted gozosamente.
Reciba, con este doble motivo, el testimonio de nuestra más alta estima.
La tercera reuneix documents al voltant de l’acte de lliurament del Premi Nobel. El nom de Zenobia Camprubí, que havia gestionat les sol·licituds de documentació, traduccions i bibliografia, com havia gestionat els papers del poeta tot convertint la seva obra en una aventura amorosa, apareix, sempre, enllaçat al nom de Juan Ramón Jiménez.