diumenge, d’abril 27, 2008

Apagada analògica

. diumenge, d’abril 27, 2008
14 comentaris

Un canvi de cal·ligrafia que al cap dels anys tornava antiquats els manuscrits més antics, els quals restaven arraconats a la biblioteca fins que algú feia servir el pergamí on descansava aquella lletra il·legible per enquadernar llibres nous. El pas del rotlle al còdex, cap al segle IV dC, amb el canvi en els hàbits d’escriptura i lectura que va menar també a l’oblit els títols que no van ser copiats a temps. Cada canvi en les formes de transmissió de l’escriptura ha comportat la pèrdua d’infinitat d’obres.

Segles més tard, no és que els incunables imitessin el llibre manuscrit, és que en els inicis de la impremta era difícil concebre una forma diferent de llibre. Si bé hi havia qui desdenyava aristocràticament la producció en sèrie de còdex, la possibilitat fins llavors impensable de poder consultar exemplars idèntics del mateix títol a París, Venècia, Londres o València, o la major facilitat amb què les biblioteques particulars creixien, anaven modificant lentament els hàbits de lectura. Malgrat que al voltant de les universitats existien tallers de copistes que s’afanyaven a produir llibres amb materials de baixa qualitat, la consolidació de la impremta va permetre la difusió de la lectura extensiva, sense que la lectura intensiva fins llavors predominant es perdés del tot.

Més important que l’aparició de reproductors de llibres electrònics és l’aparició d’una nova forma de lectura que exigeix el domini d’estratègies i habilitats que canvien la forma d’atenció al text. Tinc la sensació que aparells com el Kindle d’Amazon o el Reader de Sony o el Papyre de Grammata i similars tenen a veure amb la inèrcia d’associar el llibre a una forma exclusiva de transmissió textual, com segles enrere els incunables s’assemblaven als manuscrits fins que van desenvolupar estratègies tipogràfiques pròpies. La forma idònia de transmissió del llibre electrònic seria, doncs, l’ordinador. Per què voldria un aparell diferent per llegir llibres de l’aparell que utilitzo habitualment per llegir en pantalla? Cada vegada que hi penso estic més convençut que l’evolució dels ordinadors portàtils relegarà els reproductors de llibres electrònics a les lleixes dels museus d’invents curiosos.

dimarts, d’abril 22, 2008

Bona diada a tohom!!!!

. dimarts, d’abril 22, 2008
28 comentaris

Avui ha estat un preludi magnífic de Sant Jordi. Els qui no han volgut gaudir —o patir— l’espectable de les llibreries plenes de lectors, han prescindit del descompte de la diada i han pogut remenar a pleret novetats i llibres de fons. Molts dels exemplars que solen descansar als prestatges han perdut la verticalitat per l’absència dels companys de secció que, amb més sort, han abandonat la llibreria en una bossa i, fins i tot, embolicats per a regal. Encara avui han arribat novetats, com Palabras textuales, un altre blog que pren la forma de còdex per contribuir, a partir d’anècdotes recollides a agències de publicitat i comunicació, a sotragar els fonaments de l’estètica occidental. Hem plegat més tard i si ahir parlava de saturació, l’esforç d’avui ha estat molt encoratjador per gaudir plenament de la jornada de demà.

En un article que ha d'aparèixer a la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida explico que els blogs s’han convertit en una eina excepcional per compartir l’experiència de la lectura. Aquesta és, em sembla, una aportació sense precedents al món del llibre. I per això, un tomb pels blogs proporciona una bona dosi d'alegria per treballar durant la Festa del Llibre. La reivindicació de les editorials independents a eLiteratura, declaracions d'intencions a Biblosfera, prendre precaucions amb el drac a llunÀtic, un especial Sant Jordi a Llibròfags, la planificació de la jornada a Flux, recomanacions digitals i de paper a Entrellum, llibres recomanats a Antaviana, llibres cobejats a [el ojo fiosgón], autopromoció a Malerudeveure't, prolegòmens a Tökland, horari de signatures a La panxa del bou, la llegenda de Sant Jordi en versió Playmobil via L'illa dels llibres, col·legues llibreters que ja fa dies que destaquen llibres a Lectures de l'Espolsada, Món de llibres o Negra y criminal, Serret Llibres i molts que em deixo perquè es fa tard i ara toca descansar i desitjar-vos, com fa tres anys

dilluns, d’abril 21, 2008

Mort

. dilluns, d’abril 21, 2008
5 comentaris

Dijous encara reclamava algunes comandes pendents, ja sense gaire esperança que els llibres arribessin a la llibreria. Llibres que, en qualsevol cas, vindran tard però es mantindran a la taula de novetats força temps després de Sant Jordi. I de la taula, als prestatges. Sense presses. Però dissabte, el grau de saturació llibresca començava a ser perillós. Sort que aquests dies he trobat refugi en la música. Potser influït per les profecies que anuncien la imminent mort del llibre analògic, l’inconscient m’ha menat a gaudir de música al voltant de la mort de Crist. És molt reconfortant, al final de la Passió segons Sant Joan de Bach, escoltar com el drama de la mort es resol amb una cançó de bressol, el cor «Ruht wohl».


Una dolcesa que contrasta, per exemple, amb la desesperació de Maria Maddalena a l’ària «Vorrei dirti il mio dolore» de La Passione di Gesù Cristo Signor Nostro d’Antonio Caldara, amb la veu bellíssima Patricia Petibon. O a Canta la Maddalena, un recital de compositors del segle XVII interpretat per Maria Cristina Kiehr. Una atmosfera musical que em predisposava a submergir-me en No on, l’últim llibre d’un poeta que segueixo fidelment: Víctor Sunyol. Un rèquiem laic que s’inspira en la litúrgia catòlica —només cal escoltar la creació de Xavier Maristany al cedé que l’acompanya. Uns poemes que es clouen amb una cita d’Agustí d’Hipona: “Parlar de la mort de l’altre és parlar de la pròpia mort»:

Ara.

Ara reposa.

Reposa en l’absència que tota en tu s’empara.
Reposa en nosaltres, ara que et som,
perquè així reposem en el teu repòs:

la pau se saber que ens ets.


Després del deliri d’El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver, que m’ha meravellat, la poesia de Víctor Sunyol, poderosa. El curs de les lectures sovint és imprevisible. Més que triar-les, de vegades sembla que em triïn. Aquest matí tornava a Oli en un llum i tenia la sensació que el pas de la imaginació efervescent de Joan Miquel Oliver a la profunditat essencial de Víctor Sunyol m’havia intensificat la percepció de la novel·la d’Ignasi Revés, que no hi té gaire a veure. M’hi he endinsat i n’he gaudit com no m’esperava, després que les primeres pàgines ja m’havien convidat a la represa.

dimarts, d’abril 15, 2008

Sant Jordi amb piles

. dimarts, d’abril 15, 2008
33 comentaris

Les llibreries bullen. Per sort, durant aquesta setmana ja no patirem gaires serveis de novetats més. Cal concentrar l’atenció en la diada de Sant Jordi i, amb l’allau de novetats que ha caigut durant el mes de març i aquestes dues primeres setmanes d’abril, ha calgut molta paciència per encabir-ho tot a les taules i prestatges de la llibreria. Una petita proesa diària que fins i tot a mi em sorprèn. Malauradament, entre tants i tants llibres nous, n’hi ha molts que em criden l’atenció. I és que no em puc estar de fullejar algun títol llaminer quan els col·loco. Que atenc un client i estic condemnat a dedicar una simple llambregada al llibre que acabo d’abandonar a la pila o a la lleixa. Que falten uns minuts per plegar i pateixo l’impuls d’arreplegar un altre llibre que s’afegeix als llibres que per pura golafreria m’he separat. Que després d’un últim escrutini, algun passa a la bossa i cap a casa. Que a casa augmenta perillosament la pila de llibres pendents de llegir o —ai, las!— de fullejar i d’ajornar-ne la lectura per més endavant.

De manera que ja he llegit més de la meitat d’El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver. Perquè m’agraden les lletres d’Antònia Font i perquè les crítiques que ha rebut fins ara me l’havien fet molt atractiu. I sobretot perquè fins ara no m’ha decebut gens. Oli en un llum d’Ignasi Revés no ha rebut, en canvi, tanta atenció als mitjans. Però potser perquè l’olivera és l’arbre més bell de tot l’univers, i per les pàgines que n’he tastat sembla que la cosa va d’oliveres, el mantinc a l’espera de continuar la lectura. La complicitat blogosfèrica és la responsable de les pàgines d’El vertígen del trapezista, de Jesús M. Tibau, que m’han endinsat en l’atmosfera ebrenca; al igual que Les primeres descobertes d’Artur Bladé i Desumvila, incloses al volum tercer de l’Obra completa, que m’han fet gaudir inesperadament d’una prosa exacta, pensada per a una revista d’escola, però d’una bellesa que manifesta un profund respecte als infants. I la il·lusió de tenir Acrollam de Biel Mesquida per tornar a gaudir de la rara capacitat de condensar experiències decisives i eixamplar-les amb unes narracions breus, exuberants i precises. I els llibres de Fogwill amb què espero prolongar el plaer de Help a él.

I entre els llibres sobre llibres no m’he pogut resistir a apilar Una educación política de l’admirable editor André Schiffrin, ni a El segle valencià de Víctor Labrado, per recuperar el record de les lectures de Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Joanot Martorell, ni el catàleg de la magnífica exposició visualkultur.cat, per recuperar els dies de Frankfurt, ni Els llibres que no he escrit de George Steiner, ni que sigui per animar-me a escriure els apunts que no he escrit encara.

Amb la mateixa incapacitat per determinar el criteri que m’ha menat a acumular els títols anteriors, i ben barrejats amb ells, m’esperen alguns llibres de poesia: (a)poemes d’e.e. cummings, que m’obliga a trencar una regla no escrita d’aquest blog, Alè per a un drac de Joan Vinuesa, perquè és l’últim Alabatre conegut, Margarides de fons de Mireia Vidal-Conte, que demana una relectura intensa, Última oda a Barcelona de Lluís Calvo i Jordi Valls, perquè el primer poema m’ha entusiasmat.

I la impotència de no saber llegir partitures, que m'impedeix gaudir plenament de La música barroca de John Walter Hill.

I etc.

diumenge, d’abril 13, 2008

Desconnectar

. diumenge, d’abril 13, 2008
4 comentaris

I no és tan sols el programa de gestió de la llibreria, també consultar la disponibilitat de llibres o la situació de les comandes a través de les bases de dades dels proveïdors o d'agències especialitzades. O també informació als cercadors bibliogràfics, als webs de les editorials, als blogs, les revistes i diaris digitals, altres llibreries, etc. per saber si determinats llibres s’adiuen a una bibliografia que ens han encarregat, si és exactament el títol que el client demana o si existeix alguna edició alternativa a l’edició que s’ha exhaurit. A banda de consultar el correu o les llistes de notícies, i obrir els enllaços que ens suggereixen, per consultar el següent servei de novetats i reedicions o per llegir alguna notícia o entrevista a un autor o sobre la mateixa editorial.

I a casa, consultar més comptes de correu electrònic, llegir blogs i altres pàgines webs, que d’enllaç a enllaç em sorprenen amb llocs nous, paraules virtuals que susciten gestos d’admiració, somriure, interès, perplexitat, alegria... De vegades, deixar algun comentari o mirar de respondre els que m’hagin pogut deixar al blog. L’atenció dedicada a escodrinyar el text, però també a les relacions amb altres textos latents que podrien emergir o no, sovint pendents de la intuïció, la confiança, la conversa.

Desconnectar. Triar un llibre. Contenir-ne a les mans el límit exacte. Eixamplar amb el pensament el text. Seure a la butaca. Llegir.

dissabte, d’abril 12, 2008

Juny

. dissabte, d’abril 12, 2008
7 comentaris

No fa mil anys, és ara; no l'ha inscrit en tauletes de cera, però també s'ha llegit en públic. Es difon a través de la complicitat bloguera. Sabem el nom de l'autor: Shi Tao, poeta xinès, traduït per Manel Ollé:


Juny


Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.


David Figueres a Els dies i les dones: Crida blogaire.

dimarts, d’abril 08, 2008

Esborrany

. dimarts, d’abril 08, 2008
5 comentaris

A Rapala, de Jaume Subirana, llegeixo el poema «Lectura»:

En uns versos xinesos
de fa mil anys el vent
espolsa canyes altes,
els núvols de ponent
enfosqueixen la tarda.
Barreja de presents,
[...]

La barreja de presents és possible perquè ara el vent encara espolsa canyes altes i els núvols de ponent enfosqueixen la tarda, i potser també mil anys enrere els escodrinyaven amb l’esperança de pluja. Si el poeta esmentés estris desapareguts o al·ludís a algun mecanisme oblidat de tecnologies caduques, seria impossible barrejar els presents, excepte per a algun savi erudit. Però, a quin poeta xinès de fa mil anys es refereix el poema? Quants poemes escrits durant l’any que va ser escrit el poema al qual es refereix Jaume Subirana perduren? Quants llibres?

Com va escriure els versos del vent, les canyes i els núvols? No sabem si primer els va inscriure en una tauleta de cera i després, ell mateix o un expert cal·lígraf, amb una lletra més bella, els va traslladar a la seda o al paper. O potser els va pensar i quan va decidir abandonar el poema els va dictar de cor. A partir d’aquí podríem especular sobre la manera com es van difondre. ¿Els va lliurar delerós a algun amic de gust estricte? ¿Va esperar pacientment l’arribada d’alguna celebració pública o privada per dir-los? ¿Els va guardar dins d'un calaix, amb altres versos, fins que va considerar que ja podia publicar una antologia?

Ara que teclejo aquestes paraules i que aviat les publicaré al blog, quan acabi de decidir els enllaços i repassi el text, barrejaré inevitablement molts presents.

dissabte, d’abril 05, 2008

La perifèria central

. dissabte, d’abril 05, 2008
5 comentaris

Damián Tabarovsky al suplement Babelia. Imprescindible, com sempre:

Decía Libertella: "Si Argentina es un país periférico en el mundo, su escritor más periférico será entonces centralmente argentino. A mí me ha costado mucho sostener esta paradoja... ¡Cuanto más marginal, más central!".

dijous, d’abril 03, 2008

JRJ

. dijous, d’abril 03, 2008
8 comentaris

El dia 21 d’octubre de 1956 un desconsolat “¡Ahora!” va ser la resposta de Juan Ramón Jiménez a Zenobia Camprubí, qui radiant i moribunda li anunciava que havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura amb un senzill “¡Ya!” que confirmava els rumors, cada cop més insistents, que arribaven a l'hospital i a tot Puerto Rico. Quatre dies abans de l’anunci oficial, les gestions d’un periodista suec van permetre conèixer el veredicte amb antelació. Es temia que la vida de l’esposa de Juan Ramón Jiménez s’extingiria abans del dia 25. El dia 28, mor.

Juan Ramón Jiménez, 1956: Crónica de un premio Nobel d’Alfonso Alegre Heitzmann és la crònica de la candidatura del poeta al guardó literari més important del món. De l’any 1945, quan Gabriela Mistral recrimina a Hjalmar Gullberg que “el Premio no me lo debieron haber concedido a mí, sino a Juan Ramón Jiménez que se lo merece mucho más. Sí, sí, todos somos discípulos suyos”, a les mostres de reconeixement un cop l’hi havien atorgat. Amb abundant material inèdit, procedent sobretot de l’inabastable Sala Zenobia-Juan Ramón de la Universidad de Río Piedras de Puerto Rico i dels arxius, desclassificats cinquanta anys després, de l’Acadèmia Sueca. Sabem, ara que la primera candidatura és de l’any 1952, quan el professor Cecil Maurice Bowra respon a un requeriment de l’Acadèmia amb aquestes paraules:

¿Podría sugerirles el del poeta español Juan Ramón Jiménez, que reside ahora en Washington D.C., Estados Unidos? En mi opinión es el más grande poeta vivo y merece sin duda este honor [...]

La candidatura de Juan Ramón Jiménez es va repetir en anys posteriors, malgrat el desdeny del poeta, que preferia donar suport a altres candidats com Ortega y Gasset. L’any 1956, de fet, el premi s’havia de decidir entre Ramón Menéndez Pidal i Juan Ramón Jiménez. El primer, un intel·lectual admirable, havia aconseguit l’aval de moltes universitats del tot el món i, sobretot, el de l’Espanya oficial, amb la Real Academia Española al capdavant. El segon, tan sols comptava amb el suport d’alguns amants de la seva obra i, l’any 1956, la Universitat de Maryland, gràcies a les gestions de Graciela Palau de Nemes, va ser l’únic organisme oficial que l’avalava.

L’obra última de Juan Ramón a penes era coneguda a l’Espanya franquista. Els primers intents de publicar-hi algun llibre topaven amb la censura i amb l’animadversió del món acadèmic. Per això, quan l’Acadèmia Sueca, seguint el costum, proposa que sigui l’ambaixador espanyol qui reculli el premi en nom del poeta, vençut definitivament arran de la mort de Zenobia i incapaç, per tant, de viatjar a Estocolm, Juan Ramón Jiménez respon que és Jaime Benítez, rector de la Universitat de Río Piedras de Puerto Rico, qui l’haurà de recollir. Una mostra de reconeixement als qui els havien acollit en l’exili i n’havien tingut cura en la malaltia.

El llibre d’Alfonso Alegre Heitzmann té tres parts. La primera és la crónica, amb rigor i passió, del procés que culmina amb la concessió del Premi Nobel. Una narració en la qual integra els documents inèdits que ha localitzat arran de la investigació. La segona és una selecció de cartes i telegrames de felicitació, entre les quals en trobem la que van signar Carles Riba, J.V. Foix, Clementina Arderiu, Ricard Permanyer, Albert Manent, Marià Manent, Jaume Bofill i Ferro, Jordi Cots i Rosa Leveroni:
Muy distinguido señor: este grupo depoetas catalanes, que ha ido siguiendo la línea ascensional de su poesía, se complace hoy en sumarse a la satisfacción de usted por haberle sido concedido el Premio Nobel de Literatura de este año.

Y también está a su lado, como cordial compañía, en estas horas dolorosas en que la muerte de su esposa y compañera, doña Zenobia Camprubí, viene a amargar la dicha que ella hubiera compartido con usted gozosamente.

Reciba, con este doble motivo, el testimonio de nuestra más alta estima.
La tercera reuneix documents al voltant de l’acte de lliurament del Premi Nobel. El nom de Zenobia Camprubí, que havia gestionat les sol·licituds de documentació, traduccions i bibliografia, com havia gestionat els papers del poeta tot convertint la seva obra en una aventura amorosa, apareix, sempre, enllaçat al nom de Juan Ramón Jiménez.

dimarts, d’abril 01, 2008

Les lleis de l'Univers

. dimarts, d’abril 01, 2008
0 comentaris

Aldo Sabor comença a exercir de periodista sense tenir la més mínima noció sobre la professió. Però l’acció en què aviat es veurà immers l’empeny a trobar, per la pura acció d’escriure, un procediment per lliurar a temps les seves cròniques, especialitzades des del principi en la lluita entre el Bé i el Mal. A partir de dades disperses que barregen fets extrets de la cosa que per comoditat convindrem a anomenar realitat i suposicions sense gaire fonament elaborades a partir del seu fantasieig particular, elabora un relat dels fets tan coherent com, sovint, hilarant. Gràcies al procediment, aviat obté una molt bona acollida entre els lectors del diari; tan bona que el seus relats influeixen finalment en aquella noció que, a falta d’un terme més precís, acostumem a anomenar realitat.

Aldo Sabor sembla una màscara del propi César Aira, perquè també integra en la narració elements oferts per l’atzar, de manera que el text desenvolupa les seves pròpies regles, contra el concepte tradicional de versemblança.

El protagonista s’enamora de Karina, una artista conceptual. La relació del periodista amb l’art contemporani és nul·la: no l’entén, però percep que deu ser una mena de fabulós coneixement iniciàtic a l’abast d’una minoria selecta. Karina es dedica a la creació d’instal·lacions que aspiren a modificar el conjunt de percepcions que s’aixopluguen sota el discutible concepte de realitat. En cap moment se’ns descobreixen els fonaments estètics de la seva activitat. De fet, és força mandrosa i improvisadora, trets que s’assemblen molt a l’actitud que César Aira afirma mantenir amb la creació literària.

Aldo Sabor i Karina, cadascun amb les eines pròpies de la seva professió, no fan altra cosa, doncs, que modificar la, diguem-ne, realitat a partir del simulacre, ni que sigui de manera involuntària. Tots dos adrecen la seva atenció a l’enfrontament entre el Mal i el Bé, representats pel professor Frasca, el dolent dolentíssim savi boig que vol dominar el món, i per Barbaverde, un súper heroi paradoxal, sempre esquiu, imprevisible i que, de fet, és el menys interessant dels personatges.

Las aventuras de Barbaverde recull quatre novel·les breus de César Aira. A El gran salmón, el professor Frasca amenaça el món amb un salmó que fa cinquanta mil milions d’anys llum de llarg, de manera que al seu pas per l’Univers modifica la trajectòria de les galàxies. A El secreto del Presente, el professor Frasca vol suprimir el temps present mitjançant l’anacronisme, en un Egipte on els habitants parlen egipci i escriuen amb jeroglífics. A Los juguetes, el professor Frasca vol substituir això que, si no trobo cap alternativa més satisfactòria, continuaré anomenant realitat per les joguines i dominar un món poblat de barbies i airgamboys de carn i ossos. A En el gran hotel, el professor Frasca vol fer veure que pretén apoderar-se del control sobre els números tot subhastant-los, quan en realitat és una estratagema per foradar l’Univers.

Els lectors de César Aira ja coneixem les diverses encarnacions del savi boig que vol dominar el món, i també l’estil dels procediments que empren per aconseguir-ho. A El congreso de literatura, un científic tenebrós anomenat casualment César, ordeix el pla de crear un exèrcit de clons de Carlos Fuentes. Però no cal ser un savi boig per desplegar procediments que aspirin modificar la —què hi farem— realitat. A Las curas milagrosas del Doctor Aira, el protagonista, un tal César Aira, procedeix a modificar les lleis de l’Univers a partir de la gestualitat i del domini del llenguatge, de manera que mitjançant la Cura Milagrosa substitueix el Vell Univers per un Nou Univers, i la substitució és tan perfecta en l’execució del procediment que només ell se n’adona, malgrat el ridícul en què ha caigut davant l’audiència d’un programa de televisió.