divendres, d’octubre 31, 2008

Aiguafang

. divendres, d’octubre 31, 2008
11 comentaris

No sabem de quin fenomen meteorològic sorgeix l’aiguafang que plou constant sobre Barcelona i que amb la merda dels estornells degrada els edificis i esdevé el símptoma més visible d’una catàstrofe general però capaç de generar una convivència quotidiana amb el desastre. No sabem quina guerra va perdre Japó que li va treure la dignitat de ser considerat un país i que va convertir els supervivents en esclaus. No sabem els orígens ni la incidència demogràfica d’una malaltia que provoca somnis premonitoris fins que el malalt és incapaç de somiar res mes que la seva pròpia mort. No sabem el perquè de la conversió en espectacle informatiu dels crims d’un assassí en sèrie que no causa alarma social sinó una certa resignació.

Joan-Lluís Lluís dosifica amb cura la informació sobre l’escenari d’Aiguafang. Amb aquestes preguntes no resoltes contribueix a elaborar una atmosfera d’estranyesa que dóna més relleu a les lleis implícites que regeixen la vida dels protagonistes: l’assassí, l’esclau i l’oreneta. En aquest sentit, el personatge de l’esclau és el que em resulta més pertorbador: trasplantat de Japó amb alguns tòpics intactes —una submissió gairebé genètica i un temerós respecte envers les tradicions—, accepta sense ni una ombra de rebel·lia seva situació com a esclau domèstic i sexual en un pis benestant. Aprèn, doncs, quin lloc ocupa en una societat estranya, i en la manera d’acatar aquest lloc és possible entendre també que els altres dos protagonistes siguin igualment presoners d’unes convencions —les convencions de la marginalitat— que semblen condemnar-los a la soledat.

Amb tot aquest clima d’estranyesa, Joan–Lluís Lluís incita a escodrinyar els mecanismes que també ens fan presoners d’unes convencions i que condicionen les nostres relacions amb els altres. Una certa desolació de la ficció es manté després d’haver tancat el llibre, com si una mica de l’atmosfera de la novel·la penetrés en el món real, i així les preguntes sobre l’aiguafang, la guerra o la malaltia ja no importessin tant com la fragilitat del cos que trobem a dins i a fora d’Aiguafang. I és aquesta manera subtil de dir la fragilitat que m’ha captivat.

dijous, d’octubre 30, 2008

Més enllà dels llibres

. dijous, d’octubre 30, 2008
3 comentaris

Quan Sfer em va convidar a fer un meme em vaig adonar que potser sí que hi ha qui considera que no faig res més que pensar en els llibres tot lo dia. Com vaig comentar fa poc a cal Llunàtic, més que la possibilitat d’escriure sobre qualsevol cosa de qualsevol manera —independentment que el resultat sigui més o menys tolerable—, m’estimulen les restriccions que m’he anat imposant al llarg d’aquests anys d’activitat. Per això, mantenir un blog on aspiro a transmetre una experiència de la lectura que té com a singularitat el meu ofici, amb la constatació que no sé parlar de tot i que dins del món immens de l'edició m’interessa un repertori molt reduït de temes, pot donar aquesta imatge d’obsessió per la cosa llibresca. Però tinc clar que aquesta identitat virtual és, de fet, un personatge fruit de la selecció o projecció, com es vulgui, d’alguns trets, com ja vaig escriure fa més de tres anys a «Un bloc en la vida», l’article amb què vaig participar a les jornades sobre El dietarisme i el nou dietarisme dels blocs, organitzades per VilaWeb.

Però ara cal agrair la invitació d'Sfer i fer el meme i parlar d'aficions que no tinguin a veure amb el blog. Podria explicar les dues darreres representacions teatrals a les quals he assistit —La vida es sueño i Les criades—, les últimes pel·licules que he vist —Otto; or, Up with the Dead People de Bruce LaBruce al cinema; Zoo de Peter Greenaway, una antologia de curtmetratges de Jesús Ramos i Ratatouille a casa—, la música que he escoltat darrerament —Morrissey, La casa azul, Antònia Font, Keane, Mishima, Vivaldi, Bach i Caldara—, les darreres exposicions que he visitat —Blowback de Bruce LaBruce a l’Antiga Casa Haiku i Kosmòpolis—, o publicar aquí alguna de les moltes fotos que faig —també n’he fet moltes, com Sfer, de graffiti que em sorprenen—, i altres coses, però escric això i m’adono com sóc d’influenciable i que la meva afició principal és compartir les aficions de les persones que estimo i, sobretot, passejar molt i negociar les pel·lícules, les obres de teatre, les exposicions, els concerts, els viatges, etc., que compartirem R. i jo. Però no sé si responc prou bé la pregunta del meme, perquè més que una afició, aquesta és la meva passió.

Tràiler d'Otto; or, Up with the Dead People

dilluns, d’octubre 27, 2008

Com parlar dels llibres que no hem llegit

. dilluns, d’octubre 27, 2008
13 comentaris

Tenia la intenció d’escriure un apunt sobre Com parlar dels llibres que no hem llegit, de Pierre Bayard, sense haver-lo llegit. Però sovint no sé vèncer la temptació i el vaig devorar fa algunes setmanes. El cas és que ara no sabria fer veure que no l’he llegit i recuperar la predisposició original per escriure aquest apunt. No em resultaria prou versemblant dir, per exemple, que es tracta d’un llibre breu però intens o que consta d’un determinat nombre de parts ben diferenciades i construir un text amb tot de frases per l’estil, que de vegades són molt útils per farcir les ressenyes que no demanen gaire compromís. Segurament em falta imaginació o, almenys, em falta la mena d’imaginació a la qual al·ludeix W.H. Auden quan escriu que és incapaç d’imaginar un falsificador prou hàbil com per imitar la seva pròpia signatura amb tal inexactitud que un perit cal·lígraf jurés que es tractava d’una falsificació.

Com parlar dels llibres que no hem llegit és, sobretot, una obra molt irònica —de vegades, fins i tot, sarcàstica— que desemmascara les actituds reverencials que sovint suscita la cultura escrita. Em va divertir molt, sense que la diversió impliqués, en cap cas, desdenyar les moltes idees consistents que Pierre Bayard desenvolupa sobre la lectura com a fet social i psicològic; fins que, al final, em vaig adonar que m’havia ben ensarronat.

Tot i que és en via de desaparició, avui dia encara vivim en una societat on la lectura és objecte d’una mena de sacralització. Aquesta es basa principalment en un determinat nombre de textos canònics —la llista varia segons el grup social— que hem d’haver llegit si no volem ser desacreditats.

Cal advertir que es tracta d’un llibre molt francès, per això s’ha venut tant a Alemanya. La qüestió dels llibres canònics, en l’àmbit lingüístic català, no em sembla tan intimidadora com a França, perquè qualsevol lletraferit pot admetre que no ha llegit, per exemple, el Tirant lo Blanch sense que disminueixi per aquest motiu la reputació intel·lectual que pugui tenir. Malgrat que Pierre Bayard escriu reflexions molt pertinents sobre la percepció subjectiva de la lectura, al llibre predomina, sobretot, el caràcter social de la cosa llibresca.

Comencem a oblidar des del moment que comencem a llegir. És inevitable. Ara bé, aquest procés no s’acaba amb la lectura: l’oblit s’allarga fins que ens trobem en la mateixa situació que un no-lector, com si mai no haguéssim llegit el llibre. Un no-lector que, diguem-ho de passada, hauríem pogut ser nosaltres mateixos si haguéssim estat més ben informats.

Aquesta “mateixa situació” es refereix a les ocasions en què cal parlar d’aquest llibre oblidat; és, per tant, un fet social diferent del fet íntim de la lectura, de les hores dedicades a submergir-se en un llibre i de les quals, amb els anys, potser només en queda una sensació, com jo mateix escrivia fa gairebé tres anys:

De la major part dels llibres, al capdavall, queda ben poca cosa: el record d’algunes idees, uns personatges, fragments d’arguments, la promesa sovint incomplerta de rellegir-lo un altre cop, relacions amb altres llibres —d’on deriven genealogies íntimes de lletra— i sobretot una sensació de satisfacció, de gratitud, d’alegria o de decepció que sí perdura.

O pot perdurar —com en el cas d’Auden que esmentava més amunt— un record mínim però prou precís com per extreure la cita que cercava sense dificultats, d’una revista que vaig llegir fa més de quinze anys. No em semblen, per tant, situacions objectivament equiparables la lectura com a fet social i la lectura com a experiència íntima. De vegades, de fet, parlar amb un altra persona que també ha llegit aquest llibre oblidat pot servir per descabdellar a poc a poc els records d’una manera que no es pot comparar, en cap cas, a la no-lectura.

Pierre Bayard, però, basteix una molt lloable —i necessària, afegiria— defensa de la no-lectura com a activitat creativa, en tant que instrument necessari per conèixer les relacions que s’estableixen entre els llibres, com a condició indispensable per a adquirir la cosa més o menys boirosa anomenada cultura. Una forma de no-lectura que els llibreters, per exemple, utilitzem cada dia per orientar els lectors que ens demanen informació. Però equiparar la informació dels llibres llegits però oblidats a la informació que es pot obtenir dels llibres no llegits significa supeditar la lectura com a experiència individual a la funció social que pugui tenir. I és amb aquest parany que Pierre Bayard prepara l’ensarronada final.

dimarts, d’octubre 21, 2008

La dilació

. dimarts, d’octubre 21, 2008
4 comentaris

No tornaré mai més a somiar que volo indolent de nit i que sobtadament recordo que he d’anar amb urgència a un lloc que ara mateix no podria precisar i, alhora, m'adono també que en realitat no sé volar i començo a descendir ràpidament, amb un vertigen que no m’amoïna tant com una nostàlgia desesperada que frustra la pretensió d’oblidar que no sé volar, una estratagema inútil per recuperar la facilitat amb què volava tan sols uns instants abans, fins que aterro i, com que no em faig mal, arrenco a córrer per arribar al lloc desconegut, però debades, perquè el cos pesa cada cop més i, al final, resto immòbil, desconcertat, i potser llavors em desperto.

Sé que partir d’ara somiaré que llegeixo un llibre de Mario Levrero.

Com La ciudad, on el protagonista té la intenció, ben senzilla, de comprar algunes coses a una botiga de queviures i acaba en un petit poble, a causa d'una cadena d’esdeveniments que l’obliguen a ajornar constantment els seus propòsits.

Com París, la ciutat polsosa on arriba el protagonista després de tres-cents segles de viatge en tren i on un asil esdevé una mena de presó de la qual escapa cada dia i a la qual fatalment retorna perquè les circumstàncies l’obliguen a ajornar constantment el pla d’escapar de nit, volant.

Com El Lugar, que llegeixo ara, quan m’adono que el pas per aquestes tres novel·les que formen la Trilogía involuntaria s’ha convertit, en realitat, en una dilació inconscient per retardar el moment d'arribar a La novela luminosa, obra pòstuma i major de Mario Levrero. Potser perquè m'angoixa la sospita que quan obri el llibre recordaré que, en realitat, no sé llegir i llavors escrutaré els signes desconeguts, el dibuix de les línies i dels paràgrafs, amb una nostàlgia desesperada que frustrarà la pretensió d’oblidar que no sé llegir, i restaré desconcertat amb el llibre a les mans; i no sé si llavors despertaré.

dilluns, d’octubre 20, 2008

Els estius

. dilluns, d’octubre 20, 2008
2 comentaris

Potser perquè ha plogut i sembla ser que la tardor vol deixar-se veure finalment que he tornat a Els estius, de Josep Porcar, el llibre que em va acompanyar durant els meus dies d’agost, a la platja a o a Londres o a casa, sempre a la bossa, a l’abast, perquè sóc un mal lector de poesia i Els estius sembla escrit per als qui trobem una mica d’ordre després de sovintejar el desordre en la lectura.

Els estius al cafè de l'Institute of Contemporary Art, Londres

I perquè després de llegir «Contravent», per exemple, continuava amb altres poemes, però una imatge de «Contravent» m’acompanyava com un zumzeig a penes audible i calia tornar a llegir aquest poema una altre cop, i un altre, i deixar reposar el llibre per, més endavant, obrir-lo de nou, a l’atzar.

Unes vacances a una urbanització a tocar de la platja són el pretext perquè Josep Porcar convoqui al versos un examen moral de la vida contemporània; de la catàstrofe —com a «Piano», brutal— a la tendresa —com a «VIII. Cantilena per al meu fill», brutal—, tot de matisos i situacions de les quals emana el tema, que pot vibrar amb l’ecologia, la immigració, el desconcert, el turisme, la introspecció, etc., sempre amb una ponderada exactitud crítica i sovint, sobretot, condensant-se en una imatge poderosa que perdura, com a «Contravent», com un zumzeig, durant molt de temps.

Però encara ets a temps d’aprendre
que l’estiu formidable que inaugures
pot lluir l’infinit, que els horitzons poden
ser verticals, que amb la mandra dels déus
hauries de poder, també tu, segrestar el sol.



Els estius a Issuu

Els estius en PDF

Els estius en paper

dimarts, d’octubre 14, 2008

Per haver d'amor vida

. dimarts, d’octubre 14, 2008
10 comentaris

En Litus em recordava l’altre dia que rellegir és, exactament igual que llegir, rellegir-se un mateix, i hi he pensat ara, que he tornat a Ausiàs March de la mà de Per haver d’amor vida, tot recordant el descobriment del poeta, l’enlluernament que em va incitar a llegir-lo en les edicions que tinc a casa: la d’Amadeu Pagès —la meva favorita—, la de Pere Bohigas i la de Joan Ferraté. En subjugava llavors sobretot la llengua: les dificultats amb què em desafiava la paraula medieval, les comparacions i l’organització retòrica dels poemes, la indefinible fascinació pels estramps... Ara, en canvi, estic més atent a la manera com exposa els dubtes al voltant de l’amor i de la vida, entre el desengany i l’esperança.

Malgrat la distància temporal i, per tant, literària amb les inquietuds d’Ausiàs March, val la pena l’esforç d’entendre’l i no perquè sigui un clàssic consagrat pels estudiosos, sinó perquè els matisos psicològics amb què basteix la seva veu troben formes sorprenents que desfermen la imaginació. L’antologia de Francesc J. Gómez i Josep Pujol està al servei dels lectors i ofereix la informació imprescindible per gaudir de nou de la seva poesia, per facilitar l’atenció als matisos, que salven així segles de distància. Un davantal situa cada poema en relació amb la resta de l’obra d’Ausiàs March i identifica la tradició dels temes que tracta, a més a més d’incorporar aportacions recents dels especialistes. A continuació, el poema gaudeix d’un aparell de notes abundant i pertinent que permet resoldre els dubtes lingüístics i conèixer els trets imprescindibles de l’entorn cultural, amb especial atenció a les fonts temàtiques més probables que s’hi han utilitzat.

Per haver d’amor vida m’ha semblat una bona antologia per començar a llegir Ausiàs March, però sobretot m’ha semblat una manera excel·lent de rellegir-lo, i de constatar com modifica la nova lectura el record que mantenia d’una lectura antiga.

dimecres, d’octubre 08, 2008

KONDAL-BERNA, d'Osvaldo Lamborghini

. dimecres, d’octubre 08, 2008
6 comentaris

Revista Trafalgar Square, primavera 1983, Laertes, p. 19-23*





KONDAL – BERNA


osvaldo lamboghini





... en la pasión que provoca la posibilidad …

1

—¿Quiere usted ser un Kafka?
Yo sí. Lo soy, y también lo soy yo. Tengo por el Amor un respeto de Culebra, reptante. El latido de la barriga contra el ardor del desierto. Escribo. En la silla me siento y sé mirar una clavícula. Contemplarla a ella en sus senos, y aun cuando dice: «con la pierna hice un movimiento».

2

Que haya paz. Éste es un pequeño intento de practicar el arte de quedarse en casa. Los cigarrillos se queman con la variación del fémur, pelvis de rey. La respiración es casa. El mismo cuerpo (del otro) se niega a continuar. Una desgracia de balcón, cómo penetrar en los secretos de las señoritas de Kierkegaard. Mi cultura no me permite recoger los pasos, y, sin embargo, recogí mis pasos. ¿Qué he vuelto? Un buen almuerzo, un rato de televisión-dormitar luego. Y mucho té (contra los símbolos).

3

Y las palabras que se ganan cuando se pierde la memoria, como la verdad —un círculo perfecto—: grabado a fuego en el entrecejo femenino. Este cigarrillo ya ni tira. Cuelga chato, ennegrecido, de la comisura. Este escritor. Éste. Que no sobrepasará (su captura por la tiniebla).
((Oh, es hora de dormir. Antes, pero antes, anteriormente una plegaria, plegarse al lugar frástico —del imposible encuentro, pero de catastrófica revelación: no, epifanía— donde los con (puntos) de palabra recorren el tálamo, hasta el sepulcro. Ese riesgo de arcilla, de plantío de arroz, que no los soporta: —Hemos dicho lo que había que tajear. Buenas noches sombra. Un segundo: buenas noches)).

4

Con astillas de botella en la cara, así ingresó la mujer al hospital —y clamaba. Clamaba por una muerte mejor, porque su amante era inmejorable.

5

Un desayuno portentoso: dos tazas de té. Pero también unas migajas cuantas que había (y quedado) de la semana anterior. Como siempre —aún y todavía— antes, anteriormente. Pero también. La casa guardada en un arcón: lleno de comida suculenta. Las tazas de té. Té solo. Un desayuno portentoso.

6

Apí. Apipé. Yguazú-foz, guazú. Las cataratas me llenaron de admiración porque los pájaros no escatiman su cuerpo (inocente, como los pájaros), no: no lo hurtan a la espuma —y comen sol dorado. Más jaguares, los típicos en la madre selva: —Al no verme nacer entiendo mejor mi muerte interminable. Al no escribir mejor, el que pierde pierde (la pérdida), pero no un con algo, el lago, anagrama de esperanza. Esperar también el sueño en la cuadrícula. Las manos tiemblan —¿es el papel, cuadriculado? Oh apí. ¿Apipé? Oh, guazú. ¿Yguazú?— ¡Foz!

7

Yo tengo una cosa. Es el saber de la enfermera debajo del ombligo. Es la flecha del bisturí emplumado. Yo tengo una enfermera olorosa bajo las axilas. Otra en el recto, que es la vía y el conducto: por allí se empieza a investigar la nada.

8

Ente la comicidad de escribir y la tragedia de comer, el sueño. En la calle que se tuerce, hace voluta, se tiende: entre la cirugía y el cigarrillo. Pero sería bueno (es decir: soy un imbécil) seguir escribiendo. La cabeza se inclina —y no es el sueño. Hay un placer entripado en jugar, laudar, un juicio: hay un… en la tensión no cabe —para nada— la intensidad. La cabeza inclinada es humo, compañero. La nube entornada.

9

Los hijos y la muerte son la misma cosa, pero en el barrio del Soho donde —parece— todos los pisitos los puso Maple, en los departamentos se vive entre la alegría (la exaltación) y las funerarias. También, ¿pero por qué también?, las pasiones que conducen al fracaso a medio planeta. Se lo tiene merecido.


10

Sinué, el artista de «César Aira», decidió por autogestión, en su solitaria conferencia cumbre, un definitivo pase al acto: el suyo. Se suicidó de buen talante, cortándose las venas (y el ombligo de enfermera decapitada) frente a unas cámaras que funcionaban solas. Solas o tal vez sopladas, alentadas, desde el oscuro cuarto oscuro del féretro de Fassbinder. Aquel Fassbinder. El del gramo de cocaína-flip emplumada, que certeramente hizo matriz de aquel (Fassbinder) estómago. La película se veló por culpa de unas bragas negras que igual, igual se abrían al sol. Hay tantos puntos como navíos, hay tantos puntos como velámenes. Hay tantas madres —vestidas de caramelo— como barras de chocolate envueltas en papel dorado. Hay tantas madres como pintores ingenuos. Piedad al fin por la svástica. Que descanse en paz. Y que florezcan, florezcan sus verdes calaveras.
¿Son paparruchas los asesinatos? ¡Me cago en la literatura!

11

Andaba y me apoyaba en mi bastón de fresno que me recordaba la stebánida lujuria materna. Pero mejor hubiera sido un cuchillo de monte para extirpar el bisturí, y un bisturí anestésico para rapar de cuajo la piedra solar de su cabellera infinita. Me encontré en cambio con la argie-polaca. Pero cuidado, que aquí las chupatintas son montañas de pechos blancos. Pero antes de andar y apoyarme en mi stebánida, antes (aún y todavía) había apagado las brasas del rancho orinando sobre ellas. Pero antes, incluso había mateado a fondo. El rancho, la cabaña: quedó helado, helado luego el meo sobre el fuego. Así fue que entonces salí y ensillé el caballo, que me desarmó con una puta mirada de inocente. Así que me eché al camino, a pie, con mis congéneres del puro exilio (—«imagínese: de pie y sin tierra»—). Caminé como un suicida sin pena, esa que da la gloria. La argie-polaca estaba sentada en un triángulo de roca. Sonreía de buena fe. Mi seriedad, en cambio, es una abrumadora tiniebla de canalla. «estoy pensando» (es una triste, larga historia). ¿Habrá sido esta mujer de trenzas de oro y de labios de pécame a mí, habrá sido alguna vez enfermera (como es obvio me pregunto)?

12

No venimos aquí a escribir. Venimos, si es que lo hacemos, a un despliegue petit, casi petit a, de la obra anterior. No venimos a escribir aquí: aquí no se escribe, las puertas están cerradas; y ya lo dijimos: el espacio es demasiado sutil. Tragedias —tales como perder justo (la boina de vasco en la aeronave), quedarán, debieran, descartadas: no insistirán ellas (en su insistencia) sobre nosotros. Escribir, no (—«Dios mío, lo horrible»: «Raschella»). Es la punta de un aire. Bataclán, introvertido.

13

La enfermedad enloquece las taras. Pero son las taras las que hacen enloquecer. No empecemos: por Dios y por favor. La tarde es azul y hace frío, ¿habría peor causa? Tal vez sí y tal vez no; pero en Dinamarch no podíamos seguir; entonces (vaya) recogí mis pasos. Cuando la vida de depaisado tiene su lógica clemencia. Abigarrado y arbitrario, cuando las páginas se llenan: de lo abigarrado y arbitrario. Simple como la pampa (—pam/pa—), y, sin embargo, su lógica demencia; una lógica contracción, pampa. Mientras haya un grito en la calle… mientras haya una Irlanda verde y lejana, verde como el halcón del ojo. O como dice «Fogwill», lo malo y lo bueno «sólo por añadidura». Si bien «Fogwill» está perdiendo en sus anhelos, así como otros se apresan en la desesperanza (de entereza clara).

14

¿Quién sería tan presuntuoso de suponer una continuación? Mantener otras conversaciones (—pero es más difícil que silbarle a un tero—). El chiflido de la perdiz, de hacerse perdiz, cruza el Atlántico de mil amores.
Esta lengua inmensa que Dios nos ha quitado, por perder América, por perder España: —Esta lengua inmensa, que Dios nos ha quitado.

15

La noche perpetua de los televisores encendidos.



*Dono les gràcies:

  • a Enrique Vila-Matas per indicar-me l'existència de KONDAL-BERNA
  • a Miquel Adam per proporcionar-me un exemplar de la revista Trafalgar Square
  • a Jordi Carrión per haver-me facilitat el contacte amb César Aira
  • a César Aira per l'autorització per publicar KONDAL-BERNA al blog

un laberint de complicitats del qual no val la pena cercar-ne la sortida.

dimarts, d’octubre 07, 2008

La síndrome del laberint

. dimarts, d’octubre 07, 2008
5 comentaris

Els laberints provoquen des de temps immemorials una gran fascinació i el llibre Laberints de Ramon Espelt em té fascinat fins a al punt que visc sota la síndrome dels laberints. Veig laberints pertot. El món d’octubre se’m presenta sota la forma d’un complicat laberint neobarroc, no solament amb passadissos que s’estronquen sobtadament, o falses dreceres que em retornen a una cruïlla on cal tornar a triar entre camins que es bifurquen o es trifurquen, sinó també amb estances plenes de portes, cadascuna de les quals mena a un altre laberint en forma de desert, de jardí, de palau o de ciutat. Perquè el laberint, quant s’és a dins i no es gaudeix del privilegi d’escodrinyar-lo a vista d’ocell, obliga a triar sense saber ben bé les raons de la tria, sempre a l’atzar.

Només cal fer un cop d’ull a l’agenda del laberint Literata per veure la gran quantitat d’opcions que oferia aquest dimarts. Entre la celebració del primer any de la mateixa revista Literata, una lectura de poemes a l’Ateneu amb Felipe Sérvulo, Edgardo Dobry, Vinyet Panyella i Raimon i Miquel de Palol com a presentador o la inauguració de l’edició d’enguany del Liber, entre moltes possibilitats, al final he optat per acostar-me al recinte firal de L’Hospitalet i fer-hi un primer tomb. Podria haver triat qualsevol de les altres, però el laberint de l’edició tenia l’avantatge que un simple fil d’Ariadna em permetria tornar aviat a casa i continuar la lectura de Laberints.

El Liber, les jornades de poesia de l’ACEC, el cicle «L’edició es reinventa» a CaixaFòrum, Kosmòpolis al CCCB, el Festival de poesia de Sant Cugat, etc., cada esdeveniment, doncs, un laberint amb tot de racons insospitats. Com dissabte passat, amb l’homenatge a Bolaño celebrat a Blanes, que es podria resumir en la delicadesa amb la qual algú sostenia tres llibres a les mans, una delicadesa impregnada de l’atenció amb què el lector seguia el debat entre Enrique Vila-Matas, Miquel Adam i A.G. Porta. I un camí que vaig descartar, quan parlaven de quina cosa sigui escriure, perquè no vaig preguntar què els semblava una frase d’Osvaldo Lamborghini, de Las hijas de Hegel: “primero publicar, después escribir”. I amb això, em sembla que he arribat al final del laberint d’avui: primer publicar, després llegir.

divendres, d’octubre 03, 2008

Els futurs de la lletra

. divendres, d’octubre 03, 2008
5 comentaris

Un dels principals estímuls de Trama & Texturas és que cal llegir-la al costat de l’ordinador. Els tres articles que més m’han interessat en un primer cop d’ull van plens de referències a llocs d’internet ben llaminers. Per sort, però, la revista està publicada en paper i per això puc controlar millor la temptació de teclejar una adreça URL que si fos una edició digital, on un simple clic segurament menaria a un altre clic, i aquest clic a un altre clic, etc., i probablement hauria de fer un esforç addicional per reprendre el fil de la lectura.

El «Manifiesto de una editora para el siglo XXI» de Sara Lloyd —disponible en pdf: «A book publisher’s manifesto for the 21st century»— aborda de manera molt lúcida la situació dels editors davant les noves formes de publicació i difusió de textos digitals. L’autora analitza les qüestions més pertinents, com el futur dels dispositius de lectura —que ella també preveu multifuncionals i connectats a la xarxa, com un microordinador o un iPhone amb unes pantalla capaces d’emular el paper digital—, els drets d’autor, les textualitats que discorren als marges del concepte “llibre”, els problemes que planteja el domini de Google Book Search en la digitalització del fons editorial, etc., però m’agradaria destacar la referència al canvi d’actitud de molts lectors que no s’acontenten amb la lectura solitària sinó que esdevenen productors de continguts a partir de la seva experiència com a lectors, però afegint-hi a més a més altres recursos que s’han desenvolupat a partir del creixement del web 2.0. Els “prosumidors” serien, doncs, els internautes que consumeixen i produeixen alhora, els qui practiquen el pas de la “generació Download” a la “generació Upload”.

Joaquín Rodríguez planteja «Diez preguntas al Observatorio de la Lectura» que contribueixen tant a desmuntar conclusions triomfalistes a partir de dades, si més no, mal interpretades com a proposar eines d’anàlisi que tinguin en compte la diversitat social. Per exemple:

Cuando algunos trabajos de campo demuestran, además, de manera fehaciente e incontestable, una férrea relación estadística entre capital cultural y educativo heredado y éxito escolar, entre consecución académica y hábitos de lectura adquiridos en el contexto familiar, y se encarna esa correlación sobre el territorio, arrojando un mapa de diferencias sociológicas irrebatible, nadie parece caer en la cuenta de que los planes de fomento de la lectura no pueden ser indiscriminados, sino que necesitan aplicaciones contextualizadas.

També m’ha semblat molt rellevant aquesta observació:

Es urgente que comprendamos qué está ocurriendo con los jóvenes lectores que, en gran medida, leen casi exclusicamente en pantalla, fragmentariamente, siguiendo rastros dispersos y descoyuntados. ¿A qué tipo de cerebro y de comprensión, de capacidades cognitivas, está dando lugar este tipo de lectura?

Als qui encara pensen que això de la lectura en pantalla és una simple qüestió de formats, una mena de batalla entre el llibre i els nous dispositius de lectura, els recomano la lectura del blog Los futuros del libro o dels lliblogs Edición 2.0: Los futuros del libro i Edición 2.0: Sócrates en el Hiperespacio, que apareixerà pròximament.

Herederos de Juan Palomo proposen sis cartells, cadascun dels quals està dedicat a una font tipogràfica: Helvètica, Bodoni, Gill Sans, Cooper Black, Trochut i Ibarra Real. Una manera atractiva i eficaç de reivindicar un aspecte sovint descuidat a internet.

Com a propina, la secció «07_Picadura» m’ha permès descobrir el blog de la llibreria TodoLibros de Cáceres, ¿Qué me cuenta mi librero?, que ja he afegit a la meva col·lecció virtual de llibreters del món.