dijous, de desembre 17, 2009

Invisible

. dijous, de desembre 17, 2009
14 comentaris

La primera part d’Invisible, de Paul Auster, és la narració autobiogràfica que Adam Walker, moribund, envia a l’escriptor James Freeman. Hi explica un moment decisiu que determinarà el sentit de la seva vida, quan tot semblava més o menys previsible: jove poeta que estudia literatura a la universitat. D’alguna manera, James Freeman representa el camí que Adam Walker hauria d’haver recorregut, dels estudis a l’escriptura com a professió. Però Rudolf Born es va creuar llavors en la seva vida i Adam Walker va ensopegar amb una identitat sofisticada, enigmàtica i seductora que convertia les converses en esgrima verbal, més preocupat per l’elegància de l’aparença que per la sinceritat.


Amb un estil eficaç, entre la confessió i la novel·la de formació, el protagonista sol·licita, a la segona part d’Invisible, consell per continuar amb un episodi íntim i pertorbador. James Freeman li suggereix que prengui distància de la matèria narrativa amb l’ús de la tercera persona per mantenir, alhora, la versemblança. L’autoficció es reprèn, però, en segona persona, amb un “tu” que explica l’episodi incestuós amb una vitalitat i delicadesa admirables. Potser sigui aquesta la millor part d’Invisible i crec que és molt eficaç que sigui així: la novel·la flueix entre els textos d’Adam Walker, la narració de James Freeman —que intervindrà en els textos inacabats del protagonista—, els testimonis de personatges cabdals, creant una mena de dissolució de l’accés a la veritat, de manera que resulta impossible prendre partit; però precisament l'episodi incestuós, el més vívid, és alhora el més esquiu.


A l’entrevista que Francesc Peirón va fer a Paul Auster, publicada a La Vanguardia amb un títol exacte: «Tal vez la verdad es invisible», llegim:

Son giros, tan chocantes como los de su relato, donde juega con lo que es verdad o no...

La verdad es una de las cosas más frágiles del mundo, no sabemos qué sucede realmente. Incluso nuestra propia memoria se destruye mientras trabaja nuestra experiencia. Y descubrimos más cosas conforme nos hacemos mayores. Si yo fallo, si me equivoco al recordar cosas, y es mi propia vida, ¡imagínate cómo son las consideraciones que hace la gente! Es fascinante. La memoria juega con nosotros.

Y usted juega con el atractivo de las versiones que se niegan. Gwyn que desmiente el relato de su hermano, Adam...

Sí, dice que nunca sucedió. Ella tiene un argumento, es muy lúcida y resulta convincente.

Pero Freeman, su alter ego dentro de la historia, certifica que todo lo otro que explica Adam es cierto...

Es lo que Freeman concluye, nada más. Es un punto de vista, y de nuevo, ¿dondé está la verdad? Este es el libro de lo invisible. Tal vez la verdad es invisible.


James Wood, guardià sever de l’excel·lència literària i aspirant a heretar els dominis de Georg Steiner i Harold Bloom, condemna Auster i Invisible en un excel·lent article publicat al New Yorker: «Shallow graves: The novels of Paul Auster», on inclou una divertida paròdia dels seus recursos narratius habituals. Clancy Martin, en canvi, afirma a The New York Times que Invisible anuncia un nou, i millor, Auster. A ¡Esto es Brooklyn! podeu trobar més crítiques i reflexions al voltant de la novel·la. On és, però, la veritat?


Seria molt fàcil afirmar que la veritat deu reposar en una plàcida equidistància entre la condemna i el fervor. També seria molt fàcil defensar que tant James Wood com Clancy Martin tenen raó perquè cadascú exhibeix amb honestedat els criteris que l'ha menat a publicar el veredicte. Almenys a mi em resultaria molt fàcil: la crítica de James Wood em sembla molt bona, malgrat que discrepi en moltes coses. En qualsevol cas, no tinc cap resposta concloent sobre la qualitat de la novel·la: puc dir, però, que m’ha agradat molt la manera com Paul Auster ordeix la dissolució de la veritat i basteix una ambigüitat molt eficaç en tant que mina les conviccions que ell mateix s’encarregava de suggerir.


L’últim paràgraf, brutal i inesperat, clou el tema amb un gir virtuosístic: la veritat és invisible fins i tot quan és tangible, dolorosa i propera.

dimecres, de desembre 09, 2009

Errrata

. dimecres, de desembre 09, 2009
8 comentaris

L’edició crítica i facsimilar de Dios deseado y deseante (Animal de fondo) de Juan Ramón Jiménez, a cura de Rocío Bejarano i Joaquín Llansó, és un magnífic exemple del rigor que cal aplicar a l’estudi de les variants textuals en l’obra laberíntica de Juan Ramón Jiménez. Un primer examen superficial de les més de mil pàgines de volum és suficient per adonar-se de la dificultat que representa tenir en compte les diferents versions d’un mateix poema i alhora les diferents ordenacions de l’obra en curs. Si bé és possible llegir Animal de fondo en l’edició de 1949, sense aparell aparat crític, un recorregut per les diferents reescriptures que assajava Juan Ramón Jiménez es converteix en una autèntica aventura poètica.

El prefaci està encapçalat per tres cites de JRJ, de les quals la primera sembla una advertència adreçada especialment a la crítica textual i la segona un gest indulgent envers les errates:

Malditos los que, en lo futuro, hagan de mi obra unos libros feos, sucios o recargados, superficialmente lujosos; los que no respeten mi orden y mi selección, los que los alteren en una coma voluntaria.

(Ideolojía, I, 1713)

¡Bendito el llamado defecto, que no lo es, y que nos salva de la odiosa perfección! […] Y he pensado muchas veces que me gustaría que toda mi obra fuese como un defecto de un andaluz.

(Carta a Amado Alonso, Washington, marzo de 1946)

És prou coneguda l’aversió per les errates de Juan Ramón Jiménez. I no hauria volgut estar a prop d’ell si n'hagués vist una com aquesta:




No llegim lletra a lletra, sinó que copsem de cop fragments de frase i anem saltant de l’un a l’altre, focalitzant una part de cada fragment i deduint l’entorn pel context tot avançant en la lectura. Per això, la major part de les errates passen desapercebudes, perquè no llegim efectivament cadascuna de les lletres sinó que creiem percebre les que hi haurien de ser. La correcció de textos és un art minuciós que demana una atenció extraordinària a les lletres. I resulta difícil, a més a més, determinar en quin moment del procés d’edició d’aquest llibre es pot haver produït aquesta badada.


Una errata al bell mig d’un paràgraf interminable sembla menys rellevant que una errata a la sobrecoberta o a la portada, però tots dos tipus d’errata en general són insuficients per invalidar una edició determinada, si es tracta —com ara— de casos aïllats. Les errates a les parts més visibles d’un llibre, però, semblen tenir un cert valor per la raresa amb què es produeixen. Un altre exemple recent:



I fins i tot n’hi ha de més subtils:


diumenge, de desembre 06, 2009

Pere Rodeja, Gran Mestre Llibreter

. diumenge, de desembre 06, 2009
6 comentaris

Només he visitat la Llibreria Geli de Girona en dues ocasions. Coneixia la fama de Pere Rodeja com a Gran Mestre Llibreter, i la llibreria —la seva obra— em va deixar admirat: un paradís de llibres que s’acumulaven en un aparent desordre, seductor i aclaparador alhora; un lloc on guanyar hores i hores de lectura. En una ocasió vaig gaudir del privilegi d’accedir als magatzems amb un llibreter de la casa que m’explicava els detalls d’aquella exuberància aparentment inabastable. I si escric “aparentment” és perquè Pere Rodeja l’abastava gràcies a anys i anys d’ofici, de dedicació admirable.

Ara, però, permeteu-me que us convidi a visitar el testimoni dels qui el van conèixer:


dimecres, de desembre 02, 2009

Per una literatura capitalista

. dimecres, de desembre 02, 2009
12 comentaris

Quan estava punt d’acabar la lectura de Per una literatura capitalista d’Abel Cutillas tenia la sensació que m’havien escatimat alguna cosa. No parlaré de frustració d’expectatives perquè resultaria exagerat; en tot cas, tenia la sensació que un llibre amb aquest títol hauria de presentar una caracterització mínima de quina cosa sigui el capitalisme per mirar de situar-hi la cosa literària. Però no penso caure en el parany de descriure com hauria de ser el llibre Per una literatura capitalista d’Abel Cutillas que hauria d’haver escrit un tal Abel Cutillas. Entre d’altres raons, perquè parlar de l’home de negocis —businessman— com a model de l’escriptor permet intuir un cert capitalisme més o menys ideal. No hi ha tampoc gaires al·lusions a la qualitat literària ni s’hi troben receptes d'autoajuda estètica; la literatura capitalista aspira a l’èxit en el present, atès que ningú pot garantir la perdurabilitat del gust estètic en el futur:

Nietzsche és el businessman. El cas Nietzsche hauria de servir per explicar els aspectes inexplicables de la literatura i la cultura actuals, però no des d’una posició teòrica, sinó des d’una posició pràctica. És a dir, Nietzsche ens hauria de servir per explicar no què és l’escriptura sinó com escrivim; no què som sinó com som. Nietzsche, el monstre, hauria de servir per explicar com escrivim coses monstruoses com les que escrivim. Per exemple: com escrivim que tot és literatura? S'han trencat el cap intentant desxifrar què vol dir la frase. I no es tracta de què vol dir, sinó de com ha estat possible escriure això.
Precisament Nietzsche, sobretot el Nietzsche últim d’Ecce Homo, és l’home que prefigura l’actitud prototípica de l’escriptor en la fase actual del capitalisme consumista. Aquest breu fragment resumeix molt bé les línies generals del llibre:

El businessman trenca la idea unitària de destí humà en fer-se conscient que ell mateix, cadascun d’ells, haurà de procurar-se el seu propi destí (self-made man). A nivell de l’escriure aquest pas significa que ja no hi ha una idea unitària d’art a la qual escriptors i escriptorets s’hagin d’apuntar, ni escoles, ni manifestos; ara l’únic que queda és l’obra i l’autor: cada obra i cada autor (self-made work). L’obra, l’autor només defugirà l’esforç inútil, i el seu dimoni: la melancolia, si s’autodissenya com a destí. Ser un destí, això encomana el consell de Nietzsche a cada obra i a cada autor. Ser un destí, això encomana Nietzsche a l’escriure. No em direu que no és un consell cent per cent
capitalista.
La manca d’un metarelat estètic que permeti a una majoria sumar-se a escriure conjuntament l’air du temps propicia que cadascú dissenyi necessàriament la seva estratègia literària, de manera que la versemblança de cada obra depengui dels termes que s’estableixin des dins de l’obra i que sovint resulti inoportú aplicar-hi des de fora un motlle estètic, tan coherent i elegant com es vulgui. Determinar si un llibre és bo o dolent és més complicat que mai perquè les equivalències automàtiques entre bellesa, veritat i bondat fa molt que són falses.

Seria injust, però, acontentar-se amb aquestes cites. El llibre és una successió d’idees estimulants, prou precises per suscitar la discussió al voltant de temes molt pertinents sobre la situació actual del camp literari. Per exemple:
L’escriptor és una multinacional de vellut disfressada de cultura: diaris, opinions, política, fires de vanitats, columnisme, entrevistes a la premsa, llibres, afinitats electives, empreses editorials, holdings d’opinió, el premi com a inversió de futur, crítica retroalimentada...
O bé:
La divisió del treball entre escriptor i lector es fon per culpa del virus imparable de l’opinió personal publicada: els blogs, els comentaris, la participació a classe, la sobredosi de jos... Efectivament: el desert creix.

Sobredosi d’opinió i d’informació, un eixordador soroll de fons contra el qual cal que l’escriptor publiqui opinió constantment i, de tant en tant, algun llibre que ens recordi la seva condició. Visibilitat, en diuen.

dissabte, de novembre 28, 2009

Avantguarda zombi

. dissabte, de novembre 28, 2009
25 comentaris

Sembla que ningú discuteix l’afirmació que cada generació hauria de tenir la seva pròpia traducció dels clàssics, però diria que és una proposició injusta. Si els catalans podem gaudir de diverses traduccions dels sonets de Shakespeare, per què s’hauria d’acontentar l’anglophonie amb l’original? No tinc en compte, és clar, les traduccions a l’anglès que ara es parla adreçades a les persones que o bé no llegeixen poesia o bé aprenen aquesta llengua. És a dir: els catalans tenim la sort immensa que podem delectar-nos amb diferents assaigs de fusió d’horitzons d’expectatives en relació amb la recepció dels sonets de Shakespeare a casa nostra gràcies a traduccions que reflecteixen propòsits estètics, ideològics i personals diferents, però un anglès o un australià pateixen la desgràcia d’enfrontar-se directament només amb l’original.

Això és més greu encara amb la novel·la del segle XIX, el tret principal de la qual és l’avorriment que produeixen les infinites descripcions de mansions, paisatges i estats anímics esclaus del seu temps i que res tenen a veure amb els reptes estètics de la postmodernitat. És una veritat universalment reconeguda que Orgull i prejudici de Jane Austen és una novel·la sobre temes —unes senyoretes de casa bona que aspiren a casar-se amb algun hereu atractiu i ric— i situacions —qui pot gaudir amb les nimietats de la vida quotidiana de l’aristocràcia rural de l’Anglaterra victoriana?— que hores d’ara no interessen a ningú. Sort que Seth Grahame-Smith ha trobat una solució exquisida, elegant i subtil per ressuscitar l’interès envers Orgull i prejudici: reescriure-la de manera que conservi els trets més valuosos que la van fer cèlebre al seu temps però afegint-hi elements radicalment contemporanis que satisfacin les expectatives dels lletraferits més exigents. El resultat és Orgullo y prejuicio y zombis.

La presència constant de l’ominosa amenaça zombi contribueix a crear una atmosfera d'inquietud perpètua que no té res a veure amb la fotesa del desordre hormonal d’uns joves a l’Anglaterra de l'any de la picor sinó més aviat amb la complicada situació actual del món, més a prop del Don DeLillo de White Noise que dels totxos de Balzac. D’aquesta manera, Seth Grahame-Smith se situa a l’avantguarda de la innovació literària universal i obre un camí que l’actual prisma estètic —polièdric, pluridisciplinar i apropiacionísticament líquid i efímer— reclama amb urgència.

Qui serà el valent que escrigui L’orfeneta de Menargues i els vampirs? O Tirant lo Blanch a l’Imperi Gormiti? O Solitud i alienígenes?

dilluns, de novembre 23, 2009

Contes catalans

. dilluns, de novembre 23, 2009
11 comentaris

La rodalia de Saidivostok fotografiada per Tsiska Iosif Seresov


No és gens estrany que fins ara no s’hagi traduït res al català de Tsiska Iosif Seresov, el secret més ben guardat de la literatura russa. Nascut a la Vall de Voromir, més concretament a Saidivostok —General Pringleixvili durant l’era comunista—, la seva obra és una recerca constant en la representació de la relació entre individu i poder a la literatura; des del vessant més abstracte, on el poder seria un ens llunyà però aclaparador, fins a la percepció més íntima de la naturalesa humana i la fragilitat del cos. Les tres primeres novel·les, una torrentada de prosa magmàtica i fascinant, aplegades sota el títol significatiu de Fem marbres, van merèixer l’elogi de la crítica oficial malgrat que —com bé va observar la crítica més crítica amb les consignes del realisme socialista— en realitat es tracta de la desconstrucció i posterior reconstrucció, amb una fesomia poderosament personal, de l’herència literària russa i universal.

Amb Forces greus va començar a desconcertar l’oficialisme al mateix temps que es consolidava el prestigi de Seresov entre els amants de la literatura nua, sense receptes ideològiques ni de cap mena. El pas de la novel·la al conte, de fet, ja era tota una declaració de principis, atès que sol ser més habitual el camí invers. La primera matèria, un altre recull de relats i reportatges que aprofundeixen en l’ús de les tècniques de la crònica periodística, va demostrar que es pot fer alta literatura i, alhora, denunciar la situació del país, la falsa democràcia que amenaçava d’anihilar els somnis dels qui havien resistit les imposicions de la dictadura.

Les tres obres de teatre que formen el llibre Saltar avall: Nèstor, Sergi, Krasnyí representen apropiació dels clàssics medievals russos —Nèstor el Cronista, el monjo Sergi de Ràdonezh i el sarcàstic Jaume Krasnyí— entre el gust pel joc anacrònic i la crítica a la Rússia contemporània. La trilogia va implicar el divorci definitiu dels corrents literaris oficials, incapaços de comprendre aquesta obra excepcional que confirma el compromís constant entre la seva percepció del món i l’ambició formal; un compromís moral que l’empeny al risc estètic.

La recent publicació de Contes catalans, amb l’assessorament d'Anastàssia Maxímovna, representa una fita indiscutible en la trajectòria de Tsiska Iosif Seresov com a escriptor. L’atracció per Catalunya és una obsessió que va començar quan era un nen que escrivia cartes al Casal Català de Moscou i demanava informació sobre literatura, antropologia i art dels Països Catalans. Com demostren les carpetes trobades als arxius fins ara secrets, el KGB va fer un seguiment exhaustiu d’aquesta activitat innocent. La familiaritat amb la tradició cultural catalana li permet composar un recull d’autors possibles on ressonen arguments, motius i homenatges a la literatura de tots els temps. Olga Eugènia, Vera-Margarida Abansera, Vidal Crupí, Alexandre Vulcó i Josep Berger mereixen ocupar un lloc d’honor en la història de les lletres catalanes, quan algun traductor es decideixi a restituir-los la seva llengua i traslladi els contes del rus al català.

dilluns, de novembre 09, 2009

Exilis

. dilluns, de novembre 09, 2009
3 comentaris

Amb el fred dels darrers dies sembla que ens acomiadem definitivament de la tardor benèvola que ens havia acompanyat fins ara. He dedicat una estona del matí a desar roba fins a la primavera, a acabar de rescatar la de l'hivern i a recollir alguna bugada que el vent havia eixugat ben ràpid. Quan plegava la roba m’han vingut al cap unes paraules de Juan Gelman —«Guardamos la ropita en el ropero, pero no hemos deshecho las valijas del alma»— i una activitat casolana i agradable s’ha convertit fugaçment en una experiència estranya. Una certa tristesa ha romàs entre l’aroma de sabó i de suavitzant, i he tornat a Bajo la lluvia ajena, de Juan Gelman i Carlos Alonso:

La necesidad de autodestruirse y la necesidad de sobrevivir pelean entre sí como dos hermanos vueltos locos. Guardamos la ropita en el ropero, pero no hemos deshecho las valijas del alma. Pasa el tiempo y la manera de negar el destierro es negar el país donde se está, negar a su gente, su idioma, rechazarlos como testigos concretos de una mutilación: la tierra nuestra está lejana, qué saben estos gringos de sus voces, sus duelos, sus tormentas.

Escriure es mostrar l’experiència de l’exili, invocar testimonis d’una mutilació. Potser per això Juan Gelman va deixar l’escriptura durant anys, de la mateixa manera que l’artista Carlos Alonso va ser incapaç, durant molt de temps, d’enfrontar-se a la figura humana i es va refugiar en el silenci dels paisatges. Bajo la lluvia ajena reuneix el primer text de Juan Gelman, poeta, després del silenci amb les il·lustracions de Carlos Alonso que dibuixen la fesomia de la tortura i el terror. Diu Alejandro García Schnetzer al prefaci:
Las vidas Carlos Alonso y Juan Gelman son como dos ríos que paralelamente discurren; han compartido y comparten verdades, convicciones, voluntades; han conocido persecuciones, tragedias, exilios. A su modo, cada cual supo integrar esas experiencias al orbe de sus creaciones; entre ambas obras existen correspondencias, consonancias. Su reunión en este libro viene a añadirse a las muchas afinidades que fue entretejiendo el tiempo.

Plegar la roba i sentir un exili que no he viscut. Possiblement la grandesa d’un poeta o d’un artista rau precisament en transcendir el moment de la lectura, en impregnar el pensament i aparèixer en el moment precís i, així, intuir com seria desar la roba a l’armari de l’exili i de la pèrdua.
Nosotros arrastramos los pies en ríos de sangre seca, almas que se pegaron a la tierra por amor, no queremos otros mundos que el de la libertad y esa palabra no la palabreamos porque sabemos hace mucha muerte que se habla enamorado y del amor, se habla claro, no de la claridad, se habla libre, no de la libertad.

dimecres, de novembre 04, 2009

JRJ 1925

. dimecres, de novembre 04, 2009
7 comentaris

Podem imaginar Juan Ramón Jiménez examinant les mostres de paper per imprimir els poemes, cartes, proses i aforismes dels quaderns aplegats ara sota el títol Los cuadernos 1925 (Unidad), fins que troba el més adient. En una carta adreçada a Ernst Robert Curtius, inclosa al primer d’aquests quaderns, escriu

A mis 42 años —y después de 25 de incesante trabajo con la Belleza—, siento, pienso, veo claramente que ahora es cuando comienzo; y si vivo 15 ó 20 años más, creo que podré ver realizada mi Obra —que de modo informe, existe ya toda.—
És impressionat que Juan Ramón Jiménez, el poeta que anys més tard encara havia d’escriure Espacio o Lírica de una Atlántida o La estación total con Las canciones de la nueva luz, sembli aturar-se per reviure poemes i proses antics i donar forma a una Obra nua, esporgada d’imperfeccions i definitiva. Per això va tenir cura de tots els aspectes de l’edició que havia d’acollir el resultat d’un treball essencial: triar la impremta, la tipografia, el paper... i trobar la forma exacta per donar-lo als lectors. Una labor que va ser reconeguda i imitada pels seus coetanis, com observa Andrés Trapiello a La imprenta moderna, qui l’elogia amb justa devoció.

Juan Ramón Jiménez, però, va abandonar durant uns anys la idea del llibre —Canción és de 1936— perquè pensava que els quaderns i les revistes, i fins i tot els fulls solts que aspirava a imprimir cada dia, serien més adequats per publicar el seu treball en curs. L’edició facsímil de Los cuadernos 1925 (Unidad) és, doncs, una meravella estètica que permet abocar-se a una intensa reflexió sobre la poesia. A propòsit d’això, José Antonio Expósito, curador d’aquesta edició, explica molt bé el propòsit del poeta a Una azotea abierta al infinito:
En estas publicaciones presentaba lo que el poeta llamó su «Obra en marcha». Similar denominación utilizaba por aquellos mismos años James Joyce al referirse al la suya como «Work in progress», cuando a partir de 1927 fue adelantando en la revista parisina transition (con t minúscula) de Eugene Jolas y Elliot Paul páginas de su libro, que después se tituló definitivamente Finnengans Wake. Aunque JRJ insistía en que «Work in progress» significa «obra sucesiva, en fábrica; en cambio «Obra en marcha», obra adelante, al frente, marcial»
Una obra que avança perquè ja està continguda a l’obra anterior, l’obsessió d’ordenar-la perquè esdevingués Obra, total, perfecta, closa. El facsímil crea la il·lusió de tocar amb la mà un fragment de matèria i de temps del passat: la reproducció gairebé exacta de la forma permet intuir la sensació —més que la idea— d’Obra que Juan Ramón Jiménez maldava per cristal·litzar amb els quaderns.

dilluns, de novembre 02, 2009

Miquel Batllori

. dilluns, de novembre 02, 2009
3 comentaris

L’unic llibre que tinc a casa de Miquel Batllori és el volum XI de l’Obra completa: Història, classicisme i filosofía al segle XVIII: Gustà, Pou i els Masdéu, sobre uns autors que desconeixia i sobre un època que mai no m’ha atret gaire. No recordo per què vaig comprar precisament un llibre tan allunyat del meu gust, però sé que l’autoria de Miquel Batllori va ser prou suggerent perquè m’interessés. Independentment del tema, la seva manera de raonar, examinant minuciosament els arxius i els estudis precedents i suggerint les seves interpretacions amb elegància i contenció, em sembla molt persuasiva i exemplar.

L’excel·lent homenatge recollit a La saviesa cordial de Miquel Batllori m’ha recordat l’època que solia freqüentar els seus escrits a la biblioteca, sobretot els llibres que tractaven sobre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Ara fa molt de temps que no llegeixo res seu, i si hagués de triar algun llibre per reprendre el fil segurament tornaria a Records de quasi un segle, un passeig per la seva vida intel·lectual on, de la mà de Cristina Gatell i Glòria Soler, rememora els estímuls que van impulsar-lo a estudiar homes com Baltasar Gracián, Ramon Llull, Arnau de Vilanova o els Borja, i altres temes aparentment menors que les seves paraules il·luminaven amb la retòrica perfecta de la seducció.

dimarts, d’octubre 27, 2009

La nit de les papallones

. dimarts, d’octubre 27, 2009
10 comentaris

A La nit de les papallones, la narració flueix com onades hipnòtiques que rompen constantment contra l’objecte del desig: la Carla, una nínfula que trasbalsa la nit barcelonina d’abans de la dissolució del franquisme. El narrador n’evoca la trajectòria a partir de la notícia de la seva mort i recorda com ella va obrir una esquerda entre els espectacles tronats que predominaven llavors fins a fer-se un nom. Quan la descobreix a la Bodega Apolo, la Carla es despulla ”seguint el ritme malenconiós i enyoradís de la cançó” amb uns moviments lliures que desconcertaven l’audiència, fins que

finalment el vestit li lliscava pel cos, com si mostrant-se al públic en roba interior també negra fes un acte absolutament dolorós, necessari i sincer.

Vaig quedar fascinat. Amb els anys i per damunt de la rutina havia vist bones actuacions, però mai res m’havia semblat tan intens, de format tan senzill i alhora tan potent com aquella noia.


El narrador, periodista, aviat parlarà de Carla a les pàgines del diari i contribuirà amb les seves cròniques nocturnes a donar forma a la fama de la nova estrella.
Veure-la actuar aquella nit va ser una revelació. Semblava fràgil i vulnerable, però jo intuïa en la Carla una força interior sense la qual no era possible la bellesa d’aquella actuació que no volia dir res i que tanmateix ella dotava de sentits que es multiplicaven a mesura que passaven els segons.

La fascinació es tradueix l’evocació constant, en la repetició amb variacions, del moviment del cos a les actuacions. Però sobretot es tradueix en la manera com Jordi Coca organitza el relat del narrador: com seguint el ritme malenconiós i enyoradís dels records, de l’època en què ell era jove i la Carla personificava un dolorós desig de llibertat, arriba a admetre que la fascinació inicial i el pretext professional emmascaraven el desig. Un relat que segueix l’evolució artística de la Carla: a El Molino o La Cúpula, la caiguda, la recuperació, el retorn i la desaparició final. Una evolució que és també un recorregut per la nit barcelonina, de la sofisticació del Bocaccio als tuguris del Barri Xino, i que es també la crònica de l’ambient que preparava la transició. Una petita revolució en el music-hall que forma part d'un esclat artístic sincronitzat amb esperances i mutacions i frustracions. Fins que el relat mateix esdevé també un acte absolutament dolorós, necessari i sincer. La revelació d’aquella primera nit era també una forma d’escriure, el correlat narratiu de l’estil de la Carla sobre l’escenari.

Potser el tret més representatiu sigui la rara contenció d’una dona sobre taules on predominaven les plomes, els lluentons, les repeticions, les màscares de maquillatge. Una contenció que Jordi Coca trasllada a la novel·la de manera subtil i contundent. El narrador, després d’haver rebutjat l’oportunitat en alguna ocasió per mantenir intacte l’objecte del desig, sucumbeix:

A l’habitació hi havia un matalàs a terra amb uns llençols de color granat completament arrugats i ella s’hi va ajeure vestida, amb les mans al cap, tapant-se els ulls. Em va demanar que apagués el llum i li vaig treure les sabates i els texans. Després em vaig estirar al seu costat i al cap de poc la Carla em va començar a besar la boca. Jo em vaig despullar, ella es va treure el jersei i el tanga. Jo estava nerviós, tenia mala consciència, la Carla estava borratxa, jo no sabia si ella era prou conscient del que feia, però la desitjava com mai no havia desitjat ningú i ens vam lliurar a fer l’amor molt lentament. M’agradava la suor del seu cos, el gust fort de la boca, el tremolor de les parpelles, l’olor dels cabells, els comentaris que feia... en un moment determinat em va preguntar:

«Tú y yo ya habíamos follado antes, ¿verdad?». I jo la vaig enganyar dient-li que sí, vaig tancar els ulls i em vaig deixar anar.


Un moment decisiu, una experiència cabdal, concentrada en un sol paràgraf. Breu però ple de sentit quan s’hi arriba després d'haver gaudit les cent quaranta-tres pàgines anteriors. Exactament com l’instant fugaç en què la Carla juga a baixar una mica més el tanga mostrant la seva vulnerabilitat. Sense oblidar la frase, esmolada com un coltell, amb què la Carla mostra una inconscient i brutal indiferència, l’absoluta inaccessibilitat malgrat tot.

dimecres, d’octubre 21, 2009

Pepe Sales

. dimecres, d’octubre 21, 2009
4 comentaris

Pepe Sales adorava les paraules, paraules que convertia en fetitxe, uns fetitxes que convoquen l’experiència exacta i la converteixen en cançó. És així que picos, trena, xabolo flueixen en els versos de la primera de les 50 cançons d’amor i droga incloses a Sense re, sense remei. Hi ha aspirants a poeta que escriuen versos a cop de diccionari. Pepe Sales escriu a cop de vida; escriu Lulú Martorell:

Poc mesos abans de la seva mort, ja ben fotuts, tractant d’animar-nos mútuament el Pepe i jo ens vam proposar recopilar la seva dispersa lírica, tan sincerament astuta com volgudament malgirbada, en un recull poètic amb cara i ulls. “Almenys, hauríem d’arribar a recordar-ne unes 50!”, va suplicar. “Que seran les meves 50 estimades cançons d’amor i droga, que no d’amor i de droga, que és molt diferent.”

Un sprint final, una contrarellotge, un mullar-se encara més burxant en les penes glorioses perdudes. Re-creant els versos escampats pel cap.


Les notes de Lulú Martorell aspiren a dilucidar el sentit d’algunes paraules situades en el mapa vital de Pepe Sales, una brúixula per als qui ens sentim perduts en la fascinació. Sembla natural, doncs, afegir fragments dels dietaris del poeta —Dietari del 79, Mútua de Terrassa 1989, Vallclara 1988— cartes, fotografies i pintures a Sense re, sense remei, perquè al cap i a la fi l’obra de Pepe Sales és sobretot una actitud. Una actitud difícil d’explicar. D’acord que sovinteja els límits de les perifèries fins a endinsar-s’hi, però sobretot difícil perquè tot llegint-lo apareixen els matisos d’una època i els seus herois, una bohèmia perplexa que la sida es va endur per sempre, un món perdut on el desig era sempre anar més enllà amb la complicitat dels col·legues.

Els col·legues fan de Pepe Sales un fetitxe a Pobres pobres que els donguin pel cul, fetitxe que convoca l’experiència exacta d’un temps i la converteix en una alegria, una enyorança i un cert desconsol.






Fragment de Pobres pobres que els donguin pel cul.

dilluns, d’octubre 19, 2009

Més Frankfurt

. dilluns, d’octubre 19, 2009
3 comentaris

La Fira serveix per descobrir noves estratègies comercials




Frankfurt 4.1

Sense ànim d’elaborar una enquesta vaig demanar a alguns editors independents si coneixien bé el sector 4.1, el meu favorit de la Fira del Llibre de Frankfurt. La resposta, si bé no és representativa, em sembla significativa: no. Aquest sector és on es troben les millors editorials de llibres d’art i disseny. De les més grans i convencionals a les més avantguardistes en l’ús de nous materials i dissenys. És la zona de la Fira on es percep més intensament el valor del llibre com a objecte i on crec que els editors poden trobar més idees per cridar l’atenció dels lectors pel seu catàleg. Hi ha editorials que ja treballen molt bé aquest aspecte, cada dia més important, i que han aconseguit que els seus llibres siguin fàcilment identificables tant a la taula de novetats com a les lleixes, però altres, amb una trajectòria també remarcable, podrien enviar-hi algú a tafanejar durant unes hores. Perquè el desenvolupament tecnològic en el món editorial no es limita al llibre electrònic: també influeix en l’edició tradicional i ofereix tot de possibilitats que anys enrere eren més costoses o, directament, impensables.

Cada dia estic més convençut que el llibre electrònic serà un format més junt amb la tapa dura o el llibre de butxaca. Editors i proveïdors anglosaxons comencen a oferir opcions interessants de distribució, i Edi.cat a casa nostra ha trobat una manera, trobo que provisional, de treballar amb les llibreries. La Fira de Frankfurt ha estat una font d’informació ben valuosa, si bé cal dir que com més informació es disposa sobre el llibre electrònic, més difícil resulta hores d’ara prendre decisions. En qualsevol cas, diria que és evident que el llibre de paper ha d’apostar per la singularitat a l’hora de transmetre determinats continguts, per guanyar valor com a objecte, de la mateixa manera que el llibre electrònic s’ha de singularitzar a l’hora d’adaptar-se a diferents dispositius de lectura. Un editor em comentava que per llegir vint minuts al metro en té prou amb el seu BlackBerry, que no li cal un aparell específic. Em sembla un exemple eloqüent sobre com s’hauria de plantejar tot plegat.


Argentina

Divendres al matí vaig assistir a una roda de premsa on s’explicava, en anglès, la situació del món editorial argentí de cara a la Fira de 2010, en què Argentina serà el país convidat. A banda de mostrar la vitalitat i la bibliodiversitat que gaudeix l’edició d’aquest país, es va presentar com a una gran oportunitat de negoci en l’àmbit de l’edició en espanyol. L’argument subjacent és que Argentina ja ha patit una gran crisi fa pocs anys i que ara estan més ben preparats que Espanya i Mèxic per superar la crisi actual i guanyar quota de mercat. Suposo que deu ser un argument com qualsevol altre quan es tracta de competir, encara que resulti com a mínim curiós si tenim en compte que els grans grups editorials argentins són Planeta, Santillana i Random House.


Però quan va acabar la presentació no vaig perdre el temps discutint sobre el repartiment de cap pastís. Em va semblar més interessant xerrar amb representants d’editorials independents com Libros del Zorzal, Beatriz Viterbo o Antropofagia de literatura o de si la invitació els resultava engrescadora.



Menys Frankfurt


Els editors i comercials també comentaven la Fira de la crisi: menys visitants, menys dies d’estada, menys subhastes, menys contractes, etc. Potser això es tradueix en menys títols i, per tant, que puguem treballar millor amb serveis de novetat més raonables.


Converses


Quan la informació flueix a través de la xarxa, quan moltes de les coses que he vist a Frankfurt ja em “sonaven”, ni que fos fugaçment, de navegar amb algun ordinador, arribo a la conclusió que la millor part de la Fira són les converses. Amb persones que conec, però que l’entorn firal ens anima a tractar temes que no parlem habitualment, i amb persones que només em trobo en determinats esdeveniments i en cites de treball, però que en acabat sempre trobem uns minuts per descansar i parlar de llibres d’una altra manera. És així que aprenc coses perdurables.

divendres, d’octubre 16, 2009

Frankfurt 2009

. divendres, d’octubre 16, 2009
8 comentaris

Ahir, les primeres hores a la Fira del Llibre de Frankfurt transcorrien a una gran velocitat. Calia atendre les cites concertades setmanes abans i trobar estones per escapar-me i descobrir llibres desconeguts, llibres que potser coneixia per la coberta i algunes dades d’alguna fitxa i que no havia tingut l’oportunitat de tocar-los, sostenir-los i adonar-me si valien la pena.

Transitava pel ritme dels pavellons, com l’ensopiment del 5.1, on es troben les editorials catalanes i l’Institut Ramon Llull, junt amb les editorials espanyoles, italianes, argentines, mexicanes, vaticanes, etc. Un ensopiment que de vegades es trenca per un convit a productes locals. Al 8.0, en canvi, hi ha molta activitat: s’hi troben els grans grups editorials de l’anglophonie, i moltes editorials independents, evidentment, i s’hi sent parlar totes les llengües del planeta. Al 4.1 bullen les editorials dedicades a l’art o al disseny, i al 3.0 hi ha les editorials alemanyes, un lloc que naturalment gaudeix de molts visitants.

Al 6.0 es troben les editorials xineses. A banda de les exposicions que es poden veure a la Fira i a tota la ciutat, i que no puc visitar per manca de temps, passejar una estoneta pel lloc on s’ubiquen tradicionalment em permet posar l’accent en un aspecte fonamental per explicar el pes del gegant oriental en el sector del llibre. Just al costat dels estands editorials i de drets d’autor hi ha les impremtes xineses, que ofereixen uns preus imbatibles i una gran qualitat en edicions de llibres d’art i il·lustració, fins i tot edicions de gran complexitat. Sense oblidar les impremtes d’altres països de la zona. Els grans grups editorials europeus i americans imprimeixen, doncs, ben lluny del lloc on s’editen els llibres i diria que no se’n parla gaire.

Entre descobriments, cares conegudes que no m’he pogut aturar a saludar, cites i problemes resolts o eternament pendents, arribava el final de la jornada i el cansament. Avui, ben d’hora, he assistit a una de les sessions que presentaven Argentina com a convidada d’honor de Frankfurt 2010 i a una xerrada destinada a compartir noves eines de negoci amb altres llibreters europeus. Resten poques hores per abandonar Frankfurt i encara cal fer moltes coses.

dimarts, d’octubre 13, 2009

Teoria de l'escriptura

. dimarts, d’octubre 13, 2009
5 comentaris

El trazo: Teoría de la escritura de Gerrit Noordzij parteix d’una constatació aparentment simple per plantejar una proposta agosarada. L’harmonia d’una línia d’escriptura depèn la forma de l’espai en blanc:

Los diferentes tipos de escritura, con sus distintas construcciones y trazos diferentes, solo pueden compararse entre sí en función del blanco de la palabra, ya que toda comparación requiere un punto de referencia que permita la comparación de los elementos. El blanco de la palabra es el único componente común a todos los tipos de escritura. Este tipo de referencia es válido tanto para la escritura manual como para la tipografía, para la escritura antigua como para la moderna, así como para la escritura occidental y la de otras culturas. En resumidas cuentas, es válido para la escritura en general.
A partir de l’espai en blanc arribem a la principal contribució que ha defensat Gerrit Noordzij al llarg de la seva carrera: la continuïtat sense fissures de l’escriptura, sense distingir entre escriptura a mà i escriptura tipogràfica. D’aquesta manera, és possible estudiar la petjada dels usos cal·ligràfics en les fonts tipogràfiques i establir comparacions entre estils i fonts que mostren una continuïtat de preocupacions i solucions a problemes similars.
La historia del romain du Roi es un buen ejemplo de esto. El romain du Roi fue tallado en 1700 siguiendo las directrices de una comisión científica. La propuesta fue elaborada sobre una cuadrícula, la manera tradicional de trasponer dibujos a escala. Sin embargo, las actas de la comisión confirman lo que cualquiera puede observar: los diseños siguen con detalle la escritura de Nicholas Jarry, el cual trabajó alrededor de 1650 como calígrafo para el cabinet du Roi.

Gerrit Noordzij escriu amb un estil sintètic i esmolat que aconsegueix presentar de manera simple, perfectament assequible per als qui no acostumem a llegir sobre tipografia, qüestions certament complexes. Un exemple seria la invenció de la paraula. La divisió de l’escriptura en paraules es comença a estendre des dels monestirs irlandesos a partir del segle VII. Gerrit Noordzij es demana si l’expansió islàmica hi tindria res a veure, atès que l’escriptura aràbiga sí separa les paraules. De fet, una lletra sol tenir tres formes, en funció del lloc que ocupi dins de la paraula: al començament, al mig o al final. Afirma que no hi ha cap estudi concloent sobre la qüestió, i m’he recordat immediatament que fa molt de temps que m’espera De cómo los irlandeses salvaron la civilización de Thomas Cahill.
Desde mi punto de vista, los momentos más importantes de la civilización occidental —la invención de la lectura y la tipografía— se dieron en la Edad Media y, según creo, el estilo occidental de lectura difiere tan radicalmente de la forma de escribir de la Antigüedad que la invención medieval de la palabra puede considerarse, si no como una invención de la civilización occidental, al menos sí como su inicio.
Aquesta afirmació és tan sols un exemple de les moltes observacions que l’autor desenvolupa a partir de l’observació del traç, des de la crítica a la poca atenció que rep l’escriptura en l’educació al qüestionament de la periodització històrica a partir del desenvolupament d’un determinat estil cal·ligràfic. Una altra meravella publicada per Campgràfic que mereix l’atenció dels lectors interessats en la cultura escrita.

dimarts, d’octubre 06, 2009

Història argentina

. dimarts, d’octubre 06, 2009
9 comentaris

Vaig llegir Historia argentina de Rodrigo Fresán fa molts anys i em va semblar un llibre espectacular i efímer. Deixava una insatisfacció molt gran després d’haver recorregut fascinat les històries que s’entrellacen i repliquen i que s’acaben en interrogants i després res. Bé, després Vidas de santos i després ja res més, ni Mantra ni Jardines de Kensington. Fins ara que la reedició d’Historia argentina a la col·lecció Otra vuelta de tuerca d’Anagrama m’ha deixat estupefacte.


Potser fa molts anys llegia voraçment amb l’esperança de trobar alguna mena de revelació, i tots els llibres se sotmetien a un prejudici d’absolut i, per tant, a una mala lectura. No deixava que es defensessin des de dins sinó que hi projectava conceptes que potser l’autor ni s’havia plantejat. Si he aprés alguna cosa com a lector és a deixar que els llibres s’expliquin sols, a arraconar els motlles on pretenia encabir-los per comprovar si s’hi ajustaven o no. Això significa, també, mirar d’esbrinar per què em causen una determinada impressió, l’esforç de concentrar en unes poques frases l’experiència de lectura.

Historia argentina m’ha semblat ara un llibre immens i gens efímer. Un assetjament des de diversos fronts alhora a una experiència traumàtica, la Història d’un país com a rerefons ominós, a través d’uns personatges que pateixen l’arbitrarietat d’un poder tan terrible com buit, amb un domini virtuosístic de la fabulació i de l’apropiació. Diu Ignacio Echevarría al pròleg d’aquesta nova edició:

Habría que repensar esa facilidad (esa felicidad) de Fresán para reconocer influencias a contraluz de esa angustia de las influencias sobre la que teorizó Harold Bloom tan polémicamente. El mecanismo de represión y olvido de los mayores que atribuía Bloom al escritor incipiente se ve reemplazado en Fresán por el goce de la pertenencia, característico de una cultura huérfana y desjerarquizada. [...] Nieto de Pierre Menard, el autor del Quijote, Fresán recibe el malentendido como herencia, y no le hace falta reescribir a sus maestros, le basta con citarlos.

Rodrigo Fresán: Historia Argentina. Anagrama, Barcelona 2009, p. 233:

Comencé retomando el galope desesperado de dos gauchos perseguidos por una maldición india; gauchos minimalistas que, ahora lo comprendo, eran transparentes metáforas, obvias mutaciones que se habían desprendido de un funambulesco dúo de desaparecedores profesionales de personas. Peleé en el Atlántico Sur, morí en Nueva York, cociné en Londres, contemplé la más fría y definitiva de las bellezas patrias y fui portador de la peor de las suertes posibles. Fui hombre de ciencia y hombre de acción. Traicioné y me traicionaron. Un relámpago me fulminó un mañana salada y, cuando empezaba a abrazar una nueva versión corregida y aumentada de la única mujer que amé en mi vida, justo en ese momento, algunas personas que se decían amigas mías tiraron la puerta abajo y me internaron en un hospital de buen nombre y prusianas costumbre por una temporadita que no es digna de ser descrita aquí pero que me resulta imposible olvidar.

dilluns, de setembre 21, 2009

Coses que passen

. dilluns, de setembre 21, 2009
8 comentaris

Grégoire Bouillier va trencar amb Sophie Calle amb un correu electrònic que tancava amb les paraules “prenez soin de vous”: cuidi’s. Sophie Calle va enviar el correu electrònic a desenes de dones perquè l’interpretessin i li trobessin una explicació. El resultat va ser l’exposició que va presentar a la Biennal de Venècia de 2007 amb les 107 respostes i, sobretot, el catàleg que l’acompanyava: Prenez soin vous, un llibre esplèndid. Si Grégoire Bouillier no hagués escrit el cèlebre comiat, no sé si jo hauria llegit mai Coses que passen, autoficció estranya, punyent i sensual.

El títol original, Rapport sur moi —o Informe sobre mi—, que ara és el subtítol de la traducció catalana d’Isabel Olid Báez, semblava anunciar una autobiografia més o menys convencional. Per sort, les expectatives es van frustrar ben aviat perquè la composició de l’obra s'organitza al voltant de fets significatius que permeten al narrador anar i venir constantment de la infantesa o l’adolescència a la maduresa. I la tria i la naturalesa dels fets sol ser sorprenent, fins i tot pertorbadora: la manera com va contraure una malaltia —de petit, llepant probablement la finestra d’un tren, segons li deien els seus pares—, per exemple, va desencadenar l’amor tortuós de Laurence.

Sembla voler comprendre els fets cabdals de la seva vida aplicant-hi una causalitat estranya, que sovint assoleix una rara bellesa, com el capítol que comença a la pàgina 125. Assisteix a un espectacle de dansa i a l’entreacte una ballarina resta immòbil al mig de l’escenari. Malgrat que sap que aquesta acció forma part d’una mena de provocació tolerada, es commou en veure-la plorar. Puja a l’escenari i s’agafen les mans fins que l’obra es reprèn. Llavors llegim els retrets de la dona que l’acompanyava i

Com li hauria pogut explicar que no era el primer cop que veia aquella ballarina? En aquell moment, no ho sabia ni jo. I, tanmateix, deu anys abans era ella que, en aquella època, tenia vint anys de més i errava, magnífica amargor, en la nit.
Aquest breu paràgraf és la frontissa que uneix el desconsol teatral però autèntic de la ballarina amb el desconsol autèntic però teatral de la dona madura que va rebre sobtadament el desig vehement i desordenat i finalment frustrat d’un noi de setze anys, i a més a més és el pretext per evocar el desconcert i la ràbia de sostenir una opinió rebel o l'escalf i la desorientació de la primera relació sexual consumada. Una meravella.

El narrador desvela aspectes molt íntims de la recerca del desig de l’autor, no tan sols de caràcter eròtic, com el breu incest amb el germà gran, sinó també d’una intimitat més difícil de confessar, més brutal, com la capacitat de desencadenar una violència tan fulgurant i efectiva com inconscient. De vegades m’ha incomodat sorprendre’m com una mena de voyeur d’un joc inesperat que m’ha resultat impossible abandonar. No sé fins a quin punt l’actitud de desvelar aquesta intimitat respon a una estratègia literària o a un autèntic caràcter impúdic. Arran d’haver perdut el sentit de l’olfacte, escriu:
Si és que sóc intel·ligent, m’hi vaig tornar enganyant el món. Havia d’estudiar molt les aparences per donar-hi un sentit que havia perdut. És així que vaig saber ben aviat que la versemblança no equival a la veritat, ni el real a la seva representació, i això em va allunyar ràpidament de la meva època. D’altra banda, em vaig tornar solitari molt d’hora, perquè no només havia de mantenir en secret la meva anòsmia, sinó que a més a més ho feia entre gent que no em creava cap interès, si els podia enganyar tan fàcilment.

dimarts, de setembre 15, 2009

Harmada

. dimarts, de setembre 15, 2009
6 comentaris

Ara que ja es pot trobar A cielo abierto a les llibreries escriuré la crònica d’un fracàs. Tot va començar amb Espectáculos de realidad, on Reinaldo Laddaga parlava de César Aira, Mario Bellatin i d’un autor brasiler que no havia llegit mai: João Gilberto Noll. Les paraules de Laddaga, autor també del desconcertant i exquisit Tres vidas secretas —John D. Rockefeller, Walt Disney i Ossama Bin Laden—, em van seduir i vaig devorar Harmada, un llibre excepcional.

M’hauria agradat molt escriure alguna cosa interessant sobre Harmada, però no he aconseguit acostar-me a l’enigma de l’escriptura de João Gilberto Noll. Podria haver copiat alguna frase d’Espectáculos de realidad amb l’esperança que a partir d’unes paraules alienes aconseguiria trobar paraules per dir la meva lectura del llibre. Per exemple:

Reposo e inmersión, parálisis y activación de las sensaciones, fusión y desprendimiento: éstos son los rasgos del trance que insisten en escribir estos libros, y que exponen como pausadas pérdidas de sí.

Podria, per exemple, haver associat la noció de trànsit a Mario Bellatin i la de moviment a César Aira, però em quedaria sense explicar que la prosa João Gilberto Noll té una textura singular, fascinant, entre l’al·lucinació i el realisme, o que l’acció transcorre sovint entre de personatges i escenes fugaces i detalls rars, que el narrador protagonista explica un esdeveniment excepcional de la seva vida com si fos una faula malgrat que efectivament havia passat poques hores abans, i tot plegat crea un efecte d’estranyament que podria tenir a veure amb la l’ambigüitat elàstica amb què mostra el pas del temps, però no ho sé.

No ho sé. Tinc la sensació que el desllorigador de tot plegat es troba a les pàgines de l’asil. El protagonista hi ha arribat després de rebolcar-se en el fang i d’escapar de la seva vida d’actor, després de la gana i del dolor del cos ferit, després de fugir de l’hotel on va conèixer Amanda, la mare de la seva filla. Abans de tornar a Harmada. Un asil on els vells celebren les seves històries inventades i on fracassa una sola vegada, en un fragment que he llegit moltes vegades, com el llibre, amb l’esperança de trobar una frase que me l’expliqui.

Potser hauria d’haver llegit algun llibre més de João Gilberto Noll, però Harmada era com una mena de desafiament que em barrava el pas als altres llibres seus. Potser aquest apunt és com una mena de conjur que m’alliberarà d’aquesta fascinació, potser també perquè tinc llibres poderosos davant meu, entre els quals A cielo abierto.

dimarts, de setembre 08, 2009

Si és dolent t'ho recomano

. dimarts, de setembre 08, 2009
5 comentaris

La cultura popular de masses gaudeix d’una sòlida mala reputació que li atribueix una constant degradació intel·lectual. Steven Johnson no hi està d’acord, de manera que serà millor que els comissaris de l’excel·lència no llegeixin Si és dolent t’ho recomano, perquè podrien patir l’estupefacció de llegir un llibre molt ben argumentat que recull tot de intuïcions que ja sospitàvem però formulades amb rigor i persuasió. L’autor parteix de l’Efecte Flynn, descobert per James Flynn, segons el qual el coeficient intel·lectual mitjà hauria augmentat més de tretze punts durant les darreres dècades. Aquest fet hauria passat desapercebut perquè els tests d’intel·ligència s’ajustaven periòdicament perquè la mitjana fos sempre de 100 punts, de manera que un test dels anys cinquanta seria més fàcil que un test dels anys noranta. Steven Johnson pren totes les precaucions a l’hora d’avaluar la validesa dels tests —des dels condicionants socioeconòmics a la mena d’intel·ligència que s’hi reflecteix— i planteja que bona part de l’agusament de les capacitats cognitives de la població es deu a la creixent sofisticació de la cultura de masses, contra la impressió general que internet i la televisió són cada dia més perillosos per a la salut intel·lectual de la gent. Parteix de la seva experiència com a nen que passava hores i hores jugant als primers simuladors de beisbol, amb tot de fitxes i regles que calia estudiar detalladament abans de començar:

Aquest llibre és, al cap i a la fi, la història de com la mena d’exercici mental que jo feia estirat al terra de la meva habitació ha esdevingut un component normal i corrent de l’entreteniment de masses. És la història de com l’anàlisi de sistemes, la teoria de la probabilitat, el reconeixement de patrons i també, sorprenentment, la paciència de tota la vida, han esdevingut eines indispensables per a qualsevol que vulgui trobar un sentit a la cultura de masses d’avui en dia.
Des de la seva infantesa fins als nostres dies, els videojocs han guanyat tanta complexitat que el procés de tempteig i prospecció per dominar-los exigeix un esforç cognitiu impensable dècades enrere. En el cas de les sèries de televisió, s’ha passat de la premissa que no havien d’exigir cap mena de coneixement previ per tenir èxit —amb la intenció que un espectador pogués veure per primera vegada qualsevol capítol de qualsevol telesèrie sense que això suposés un entrebanc per comprendre’l— a l’emissió d’artefactes narratius amb moltes trames secundàries i buits deliberats d’informació que cal emplenar a partir d’indicis ambigus que exigeixen un alt grau d’atenció i, sobretot, que suportin bé més d’un visionat —fet que explica l’èxit de les edicions en DVD.

La Corba del Dormilega és el nom que rep la hipòtesi de Steven Johnson, inspirat per la pel·lícula El dormilega, de Woody Allen:
El meu argument a favor de l’existència de la Corba del Dormilega prové de l’assumpció que el panorama de la cultura de masses sorgeix a partir d’una col·lisió de forces en conflicte: els apetits neuronals del cervell, el sistema econòmic de la indústria cultural i les plataformes tecnològiques en evolució.

L’aspecte que més m’ha seduït del llibre és l’elegància amb què l’autor planifica l’argumentació:
Per poder abordar el tema de la cultura de consum com un sistema complex de forces que interactuen entre si, necessitem fer una anàlisi que se serveixi de diferents disciplines. Aquest «salt disciplinar» ens hauria de sonar de les pàgines anteriors; vam estudiar l’evolució dels mecanisme narratius de les sèries televisives des d’una perspectiva narratològica; la discussió entorn l’augment del meta-comentari podria haver format part d’una anàlisi dels mèdia a l’estil dels que fa McLuhan; l’exploració del sistema de recompensa del cervell es basa fonamentalment en els últims descobriments de la neurociència. Aquest intercanvi de disciplines no ha d’enfocar-se com un simple cas de turisme intel·lectual; els diferents paràmetres han d’estar connectats entre si, en una mena de cadena que es regeixi pels principis de la consiliència.
En comptes de deconstruir amb benevolència la simbologia associada a la cultura de masses, Steven Johnson analitza les condicions que han fet possible aquest augment en el grau de complexitat de sèries de televisió, reality shows i videojocs. Evidentment, no afirma que aquest sigui l’únic factor que expliqui l’Efecte Flynn: la vida contemporània exigeix una contínua presa de decisions amb tot de factors que cal tenir en compte, des de decidir-se per una càmera fotogràfica fins a anar a comprar al supermercat.

dilluns, d’agost 31, 2009

Sergio Bizzio

. dilluns, d’agost 31, 2009
6 comentaris

Quan vaig descobrir que Constantino Bértolo havia decidit publicar dos llibres alhora de Sergio Bizzio a Caballo de Troya, vaig sentir un interès sobtat sobre aquest autor del qual no havia llegit mai res abans. Com que encara faltaven tres mesos perquè Realidad i Era el cielo arribessin a les llibreries, vaig creure que podria descobrir Sergio Bizzio amb Rabia, i vaig tenir sort: va ser una molt bona tria.

Abans de començar a llegir Rabia vaig témer que es tractés de la típica bona idea que es perd en bones intencions, d’allargassar l’anècdota inicial fins a diluir-la: un obrer de la construcció assassina el capatàs de l’obra i s’amaga a les golfes de la mansió on treballa la seva xicota, sense que ningú no se n’adoni. D’aquesta manera, com si fos un fantasma, espia la vida de la família i, a partir d’escenes esparses, mira de fer-ne relats coherents. El perill rau en allargassar la troballa innecessàriament, que la vida fantasmal del protagonista esdevingui finalment inversemblant. Però Sergio Bizzio aconsegueix vèncer el perill a cada pàgina, creant les seves pròpies regles de versemblança i ordint de manera magistral diversos punts d’interès: l’evolució del protagonista cap a una mena d’equilibri new age que posteriorment degenera, les trames que dedueix a partir de les escenes que espia, les estratègies per mantenir l’amor de lluny amb l’estimada malgrat que ella pensi que ha fugit, les tàctiques de supervivència i de comunicació amb el món exterior sense deixar rastre, records especialment rellevants de la seva vida reinterpretats des d’aquesta peculiar situació, etc. Una ràbia inicial, que condueix a un crim que sembla un episodi aïllat de la lluita de classes, s’expandeix en moltes direccions per construir un protagonista complex, estrany; fabulador i divagador i alhora meticulós i lúcid. Una entrada esplèndida en el món literari de Sergio Bizzio.

Quan al maig finalment van arribar els dos títols nous, em vaig decantar per llegir primer Realidad, simplement perquè l’havien vestit amb una sobrecoberta força atractiva i perquè em refiava del criteri dels editors a l’hora de destacar-la. De fet, me la vaig cruspir ràpidament: no la podia abandonar. Ara bé, quan la vaig acabar, em va quedar un regust d’insatisfacció molt gran. Un grup terrorista islàmic ocupa els estudis d’una emissora de televisió que emet la versió local de Big Brother. Però els concursants no són informats del segrest i els terroristes aprofiten l’ocasió per manipular el concurs i d’aquesta manera mostrar al món la degradació de la cultura occidental. Una mena de xoc de civilitzacions on la incomprensió mútua condueix a tota mena d’equívocs que contribueixen a configurar el caos que s’organitza al voltant dels estudis de televisió, entre les forces de seguretat, els familiars dels concursants, els badocs, els mitjans de comunicació, etc. El concursant favorit, a més a més, és una mena d’home sense atributs que gaudeix del favor del públic precisament perquè s’hi pot projectar gairebé qualsevol idea o sentiment. Però la novel·la resulta massa esquemàtica, no hi ha profunditat, el sarcasme no deixa gaire lloc per al matís i, malgrat la bona idea inicial, tot plegat sembla precipitat. Tot i això, les pàgines dedicades al reality show a Si és dolent t’ho recomano, un llibre desconcertant i engrescador de Steven Johnson publicat per La Campana, estan modificant retrospectivament la percepció de Realidad, i em sembla que el coneixement del medi televisiu que demostra Sergio Bizzio segurament demana una lectura més atenta de la novel·la.

Era el cielo m’ha semblat una novel·la excepcional, la que més m'ha agradat fins ara de Sergio Bizzio. Comença amb una altra bona idea; en aquest cas, salvatge:

Cuando llegué, dos hombres violaban a mi mujer. La escena me impactó con dosis iguales de incredulidad y de violencia, como si un niño acabara de golpearme con la fuerza de un gigante. Uno de los hombres, con el pantalón desabrochado, de pie frente a Diana, que estaba de rodillas, la sujetaba de la nuca con la misma mano en la que tenía un cuchillo, obligándola a hundir la cara en su entrepierna, mientras que el otro, desde atrás, inclinado sobre ella, le desprendía los botones del vestido.
Amb un començament així resulta difícil imaginar que la novel·la dibuixi un mapa precís de la intimitat del protagonista, un home divorciat que tracta de reconstruir un espai afectiu després d’un divorci que l’allunya de les petites felicitats quotidianes amb la dona i el fill. El desconcert i la por de la nova situació es traslladen a la novel·la amb salts temporals, disgressions, breus relats, al·lusions metaliteràries subtils i eficaces, etc. en què l’aclariment de qui va violar la dona i per què és només una de les línies argumentals teixides al voltant de la reconstrucció d’una identitat en crisi, tant en els aspectes més íntims com els socials: de la tendresa amb què evoca els moments viscuts amb el fill a la ironia amb què tracta les relacions de poder en el món de la televisió. No m’hauria importat gens que la novel·la tingués cent, dues-centes o tres-centes pàgines més.

dijous, d’agost 06, 2009

Zona Dovlàtov

. dijous, d’agost 06, 2009
20 comentaris

Fugida

El llibre, abans de ser llibre, fuig d’un lloc, de la Unió Soviètica, en fragments a través de diverses vies. Serguei Dovlàtov el recupera precàriament als Estats Units, l’apedaça i reescriu durant molts anys fins que es decideix a publicar-lo. És també, doncs, una fugida en el temps, una presa de distància per mirar d’objectivar i matisar els fets narrats. La fugida temporal pren forma en les cartes a l’editor, que donen lloc a una fricció entre el material narratiu fragmentari i la manera com l’autor el passa pel sedàs i l’explica.

Hi ha també una fugida dels precedents. En concret, dels models literaris sobre camps de concentració —Soljenitsin, Xalàmov—, que refusa perquè estan sotmesos a una intenció alliçonadora, a un idealisme que no s’adiu amb la construcció literària d’un espai penitenciari que és tots els espais on hi ha relacions entre persones; relacions de poder, al cap i a la fi. En general, a més a més, una fugida de la tradició russa: la presència dels clàssics vigila l’obra constantment. Aquesta fugida es materialitza en la selecció dels esdeveniments narrats: fugir de l’efectisme, tant si és truculent com sentimental:

Així, doncs, diguem que he passat per alt els detalls més corprenedors de la vida en un camp. No he promès als lectors un espectacle impressionant. Hauria preferit posar-los davant d’un mirall.

+

La contenció en la matèria narrativa es correspon amb la concisió en l’estil. Aquesta actitud produeix un escreix literari que sí és impressionant. Per exemple:

Tot i això, els afers amorosos imaginats amb la dona del
director del camp representen un dels conflictes més estesos del folklore local. Un dels temes recurrents de la mitologia de les presons.

Aquest tema gairebé fantàstic presenta una lògica artística indubtable. És precisament d’aquesta manera que es pot realitzar el somni de la revenja social.

Fora de la presó passa una cosa semblant. A Tallinn tenia un amic, l’Eino Ripp. Havia aconseguit seduir la dona del ministre estonià de cultura. [...] En Ripp em deia: «A través d’ella, m’he follat aquest maleït règim soviètic...»


La poesia trobadoresca traslladada a les penitenciaries soviètiques: un sistema literari medieval, que tenia a veure amb l’educació i el control polític dels joves cavallers sense patrimoni, travessa els segles per alimentar el desig de revenja dels reclusos.


Fricció

Prenem dues monedes, les freguem l’una contra l’altra. Si aconseguim un ritme de fricció adequat, es podrà percebre una tercera moneda virtual. La relació entre les cartes i la narració crea aquest tercer espai. La relació és de fricció perquè les cartes matisen i condicionen la lectura del material narratiu de manera conflictiva i no únicament complementària, des d’una perspectiva posterior als fets i també posterior al moment de concebre la matèria narrativa. El llibre però, fuig d’aquest constrenyiment, és molt més del que el narrador pretén mostrar. L’autor aconsegueix, amb el conflicte, crear un tercer espai.

=

Ricard San Vicente, al pròleg:

En resum, d’un món com és el soviètic —un món absurd, despòtic, inabastable, un món desigual i injust, un món imprevisible i alhora insensatament coherent, un món tan dur com entranyable i irreal, un món passat i no obstant tan present—, d’aquest món l’autor, a través de breus fragments narratius, construeix un tot, un univers literàriament organitzat que ens fa més comprensible ja no només la presó i els horrors soviètics, sinó una època i sobretot la vida i els homes, tots els homes.
Zona

La construcció deliberada d’un llibre fragmentari on l’autor discuteix amb si mateix mitjançant un narrador que correspon a èpoques i actituds diferents crea una incertesa, un distanciament de conclusions o alliçonaments, una zona que depèn de l’experiència penitenciària però que es projecta cap a l’experiència individual de cadascun dels lectors.

dilluns, de juliol 27, 2009

L'arbre sense tronc

. dilluns, de juliol 27, 2009
5 comentaris

Assís, protagonista i narrador, ens diu a «L’arbre sense tronc», dins L’arbre sense tronc de la trilogia De fems i de marbres de Francesc Serés, que caldria llegir-lo en veu baixa, quan ningú no escolti, enraonant cap endins com qui s’empassa les paraules. I d’aquesta manera entro al cementiri, visito les tombes dels seus avantpassats, i escolto com va fent cruixir restes de flors, esparses, algunes de les quals ni tan sols es trenquen i fan un sense soroll inequívoc del plàstic quan les trepitges, simulacre de soroll i de flor que no es marceix, només roman el que és de mentida i el sons m’acompanyen nítids en la lectura. Arribo a un constant «i te’n recordes, quan..» que miro de fer meu, que des de sempre he pres com si fos jo el qui hi havia al mig d’aquell nus, abans de la presentació, després del desenllaç, un recordar sense nostàlgia, odio la nostàlgia, les coses van al seu ésser, escriu Assís, que parla als morts —la mare parlava sempre davant de les tombes— i recrea les històries i els llocs dels pares, dels avis, de la família; històries i llocs traduïts a llengua literària i traslladats a llibre, a L’arbre sense tronc, i és per això, segurament, que després evoca un altre cementiri on, diu, el reflex dels vidres em mostrava assegut, amb la taula plena de llibretes, papers i llibres pel terra, paperassa acumulant-se arreu, un cementiri de llibres, cadascun amb les seves històries, com els morts, només cal que algú hagi sabut llegir-les, perquè, diu Assís, tots els llibres em miraven pel llom des dels prestatges, esguardant la meva feina, encuriosits i interessats, avaluant i judicant cadascuna de les meves accions i decisions en escollir aquesta paraula o aquella altra, considerant la tria de textos, ponderant sobre els autors. És la veu i la lletra dels avantpassats, era la feina que havia fet des de sempre, la traducció, mai no havia fet cap altra cosa que traduir.

Els llibres han donat llengua a Assís per escriure les coses que sap, del camp i de la ciutat, de tantes vides, i d'aquesta manera una tradició antiga de cultura escrita alimenta les arrels d’una tradició oral viscuda, la veu dels seus morts, i Assís ho escriu tot en una llengua, la seva, però des de totes les llengües que ha après a llegir, perquè, escriu:

Enmig de les files de lloms ben enquadernats hi ha un buit, un forat ple de pols que espera que —com l’àvia— expliqui el meu propi relat, aquell que caldrà afegir al repertori que des de petit em van ensenyar. Mentrestant, m’ho miro de lluny, en l’espai translúcid que hi ha entre els llibres i el reflex del vidre [...]

Al cementiri, les pedres s’omplen de la pols que netejo escrupolosament amb l’escombra i els draps guardats dins del meu nínxol, el nínxol buit; la mare m’ensenyà a fer-ho així, i ara sóc jo que els parla mentre trec fulles i pètals secs, enganxats en les teranyines i el verdet, tota la pols del món que s’arremolina endins del vent fred de novembre, dins dels taüts o en el buit entremig dels llibres, allà on hauria de posar el meu.

dissabte, de juliol 25, 2009

Estiu

. dissabte, de juliol 25, 2009
6 comentaris

Dilapidar el temps estès al sol i narcotitzat amb l’olor d’herba humida i el contrapunt constant del xipolleig de petits i grans. Pensar que aquí hauria de trobar un bon pretext per parlar d’Un estiu al llac d'Alberto Vigevani, una immersió en els dubtes d’un nen que creix fins que es troba en una edat que seria una mena d’enlloc: Nen? Noi? Preadolescent?

O també per comentar alguna cosa d’ El sec i l’humit, l’assaig de Jonathan Littell que li va donar llengua per escriure Les benignes i que m’hauria de servir per recordar LTI de Victor Klemperer. Però és estiu, els llibres s’apilen per llegir-los a la fresca, a la piscina municipal, al balcó, al tren, a l’estudi, de nit, amb les finestres obertes i l’airet que vetlla la lectura.

Fa mandra engegar l’ordinador si no és per llegir, perquè a l’hora d’escriure em distrec amb la improvisació de plans de vacances, amb el cap de setmana a la masia d’uns amics, amb una estrena de cinema o de teatre, amb la platja, o amb una novel·la de Sergio Bizzio que em té fascinat i que ha aconseguit ajornar un dia La confesión, de César Aira, després de la sorpresa de Rabia i del trepidant desencís de Realidad. Em refereixo a Era el cielo i el virtuosisme per recrear les modulacions de la intimitat.

O als llibres que encara esperen un comentari: els brutals —La zona de Sergei Dovlàtov, La maravillosa vida breve de Óscar Wao de Junot Díaz, De fems i de marbres de Francesc Serés—, els fils —Llunari de Josep Lluís Aguiló via Josep Lluís Aguiló, El bala perduda de Kurt Vonnegut via Doblàtov, Sense re sense remei de Pepe Sales via Martí Sales, Mitologías de invierno / El emperador de Occidente de Pierre Michon via la Literatura—, els...

Etc.

dijous, de juliol 16, 2009

Camarada Fogwill

. dijous, de juliol 16, 2009
5 comentaris

Fogwill, el protagonista narrador d’Un guión para Artkino de Fogwill, és un escriptor sensible a l’air du temps. Quan tocava ser experimental, la seva obra es va convertir en punt de referència ineludible a l’Argentina anterior a la revolució socialista. Quan el país va superar les contradiccions del capitalisme i va conquerir l’etapa del socialisme real com a pas previ per al triomf planetari del comunisme, Fogwill no va dubtar a porgar de la seva obra les concessions a les vel·leïtats estètiques reaccionàries burgeses. A Un guión para Artkino trobem l’escriptor consagrat que ha sabut adaptar-se a les exigències del nou poder i que, com a recompensa, accedeix als privilegis reservats a l’avantguarda revolucionària: casa amb servei domèstic, càrrecs i honors i l’edició definitiva de les seves obres completes per la prestigiosa editorial Offset de Leningrad. El gran premi al seu mimetisme oportunista és l’encàrrec d’escriure un guió per a la productora soviètica Artkino.

Al principi, sembla que l’autor hagi volgut escriure un divertiment. L’homenatge del protagonista al camarada Jorge Luis Borges, manipulat per la crítica reaccionària que volia apropiar-se’l mitjançant una interpretació esbiaixada del seu llegat i amagant obres que prefiguraven l’aurora socialista com Horas proletarias i Mañanitas metalúrgicas, sembla establir el to de la novel·la, però no és ben bé així: per complir amb l’encàrrec d’Artkino, Fogwill es proposa mantenir un dietari que reculli el procés d’escriptura amb la voluntat de ser fidel a la realitat. La intenció és que l’equip de la pel·lícula entengui les condicions objectives de producció del guió per traslladar a la pantalla la complexitat del missatge alliberador de la història. La novel·la es converteix, d’aquesta manera, en una divertida crítica de les convencions del realisme a través de la mirada extremadament narcisista del narrador.


Conspiracions de trotskistes, llatinistes, revisionistes, anarquistes, ortodoxos, una història d’amor, la paròdia i la ucronia per tocar temes ben actuals, l’arbitrarietat de la violència com a eina per dominar la societat, la ironia com a símptoma de la manca de compromís... Un guión para Artkino és una lectura lleugera però també una relectura sorprenent.

Los librepensadores tienen una facilidad asombrosa para mimetizarse con cualquier ideología, y su soltura, fruto de la más acabada carencia de principios, les permite cambiar el lugar de emplazamiento de sus baterías ideológicas para confundir y desorientar a los revolucionarios.

diumenge, de juliol 12, 2009

Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos

. diumenge, de juliol 12, 2009
13 comentaris

Vaig llegir l’Odissea potser massa d’hora, amb la fascinació d’endinsar-me per un llibre important, en una traducció espanyola en prosa on devorava les peripècies com si es tractés d’una novel·la d’aventures. Anys més tard vaig fullejar la traducció de Carles Riba i em va semblar trobar-hi una altra cosa quan vaig començar a llegir-ne un fragment en veu molt baixa a la biblioteca i ja finalment en veu alta a casa. Resulta difícil ara recordar i explicar quina cosa vaig sentir llavors, però probablement tindria a veure amb la percepció d’una tradició renovada, amb la sensació que una memòria antiga i fundacional esdevenia accessible, contemporània, malgrat les dificultats que m’oposava i que desitjava vèncer. Riba era aquest desig de vèncer i d’apropiació.

El meu primer Riba va ser, doncs, el traductor; l’Odissea primer, Kavafis després, abans del Kavafis d’Alexis E. Solà i del Cavafis de Joan Ferraté. I tot seguit l’esclat d’Elegies de Bierville, el camí que em va endinsar en el bosc de la seva poesia, el llibre que més he subratllat i anotat entre tots els meus llibres, el llibre que m’explicava la seva Odissea: “Dins la meva ànima en pau sóc el nàufrag que en l’illa profunda / on reneix de la mar, súbitament reconeix / una pàtria d’antany; i no en té sorpresa [ ... ]”. Riba és aquest diàleg amb la tradició, una reelaboració constant des de la modernitat per reconèixer-la sense sorpresa com una pàtria antiga.

Potser per això voldria commemorar avui els cinquanta anys de la mort de Carles Riba, escriptor difícil —difícil abandonar-lo, és clar— amb una traducció seva de Kavafis:

MOLT RARAMENT



És un vell. Exhaurit i corb,

estropellat pels anys i pels abusos,

caminant en silenci per un carreró.

Amb tot, quan entra a casa seva per amagar-hi

tanta ruïna, tanta decrepitud, medita

la part que encara té a la jovenesa.



Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos.

Per llurs ulls plens de vida passen les seves visions.

Llur sa, voluptuós cervell,

llur carn d’un traç tan pur, tan fermament lligada,

ara amb el que ell de la bellesa ha fet veure, es commouen.

dissabte, de juliol 04, 2009

Assaig de tipologia en curs

. dissabte, de juliol 04, 2009
33 comentaris

Si és difícil establir una tipologia universal dels lectors, el fantàstic exemple d’Honorio Bustos Domecq desvelat per Juan Yanes m’ha empès a assajar una tipologia de la subespècie del client de llibreries. No cal dir que es tracta d’un treball en curs que m’agradaria completar amb les vostres contribucions.

[Durant els propers dies afegiré més entrades suggerides als comentaris i pels companys de la llibreria. N'hi ha que són ben difícils de definir!

Moltes gràcies a Salvador Macip, Sani Girona, Elogio de la librería i Hic et nunc per parlar-ne. ]

Noves entrades: Els més espavilats de tots i Metaclients.


Conversadors: en algun moment, una consulta va donar pas a algun comentari que va ser replicat per una observació i des de llavors que hi ha una complicitat i l’habilitat de trobar un moment per parlar de llibres.

Compulsius4: se senten seduïts per tota mena de llibres. Qualsevol pretext pot estimular la seva curiositat, es deixen aconsellar i demanen sovint als amics què llegeixen. Quan troben algú que els parla emocionadament d'un llibre, miren de comprovar si és tan interessant o excitant com diu. Tenen un gust definit, però estan predisposats a posar-se a llegir qualsevol llibre d'un gènere al qual estan poc acostumats. Parafrasejant els clàssics, els agrada dir irònicament "Res del que és escrit m'és aliè".

Creatius1: els qui juren i perjuren haver vist en una altra llibreria un llibre que encara no s’ha publicat o que directament no existeix. També, els que asseguren que fa pocs dies van fullejar un llibre que fa molt que no tenim. Cal agrair-los que posin a prova la nostra capacitat de recerca bibliogràfica.

Delegats5: arrosseguen la llista de llibres que algú els ha encolomat —un fill que viu a l’estranger, un amic que ha patit un accident, un veí amb molta barra, etc.— de llibreria en llibreria amb l’esperança de completar-la al més aviat possible per gaudir del seu temps lliure.

Desordenats3: són molt beneficiosos perquè obliguen els llibreters a revisar constantment prestatges i taules de novetats per preservar l’ordre alfabètic, la correcta ubicació dels títols en la seva secció o la verticalitat de les piles de llibres, fet que millora considerablement el coneixement del fons i la gestió de la llibreria.

Discrets2: els agrada passar desapercebuts i estan convençuts que són gairebé invisibles. Només consulten alguna cosa quan és estrictament necessària, fet que els produeix una indissimulada angoixa. Solen ser tímids i molt fidels a les llibreries tranquil·les on no s’importuna els clients.

Dubtosos: els veus abstrets amb quatre o cinc llibres, com fullegen ara un ara un altre, com els descarten tret d’un o dos, com tornen enrere i recuperen un que van abandonar fa mitja hora, com descobreixen uns altres que s’afegeixen a les seves deliberacions, com finalment s’acosten a la caixa amb un llibre, com s’aturen sobtadament i reculen i prenen un altre llibre i els sospesen tots dos i en descarten un i finalment es decideixen, paguen, i se'n van sense poder evitar una última llambregada als llibres abandonats.

Els més espavilats de tots: els clients, de fet, són els pares, els avis, els tiets… que acostumen a demanar llibres per a una determinada edat sempre de la mateixa manera: “té X anys, però és molt espavilat!” I sí que és veritat que són espavilats: aprofiten la tendresa que inspiren per provocar el desordre i, de vegades, la devastació a la zona de llibre infantil, especialment entre els llibres de pop-ups, amb total impunitat.

Esperançats: demana per un llibre, li dic que està exhaurit des de l’any 2003 i respon que ja ho sap, que ja li han dit això a les vint-i-set llibreries que ha visitat anteriorment i que també ha investigat a internet, però que no descarta trobar-lo algun dia.

Frustrats4: cada llibre genera expectatives que gairebé sempre es frustren, sovint després d’haver tastat unes poques pàgines. Dediquen molt de temps a llegir o fullejar els llibres abans de comprar-los, malgrat que saben tornaran aviat a la llibreria per intentar saciar el desig d’absolut que els domina.

Infidels: i un dia els veus, de lluny, amb la bossa d’una altra llibreria. D’algun lloc emana sempre una oportuna música trista de violí i comença sempre a ploure sobtadament. Fem veure que no ens hem vist. Però arriba el dia, el mes, l’any, l’estació, el temps, l’hora, el moment que tornen a la nostra llibreria i llavors les explicacions no són necessàries i els retrets desapareixen.

Imprecisos2: són molt estimulants per als llibreters perquè posen a prova l’experiència i el domini de l’actualitat llibresca amb preguntes vagues o errònies. Resoldre els enigmes que plantegen és una de les grans satisfaccions de l’ofici. El llibreter Eduardo Fernández els estudia de manera exhaustiva en un clàssic dels estudis sobre cultura escrita: Soldados de cerca, de un tal Salamina.

Metaclients: són experts en llibreries. Els agrada visitar-les i xerrar amb els llibreters, es fixen en els detalls més petits i prenen nota dels canvis per comentar-los amb altres metaclients, als quals han conegut arran de freqüentar els mateixos establiments. Els llibreters tenim el costum d’ordenar casualment les seccions properes a les converses entre metaclients, a la caça de dades sobre la competència.

Muts3: clients que són capaços de comprar llibres sense dir ni un simple “bon dia”. Solen pagar amb targeta de crèdit per no haver de dir “quant?” si no han entès bé l’import. Alguns articulen de vegades un indefinible so gutural que potser és algun signe d’aprovació.

Temeraris: desconeguts que demanen inesperadament que els recomanis un llibre. Normalment es neguen a donar pistes sobre els seus gustos perquè volen aventurar-se en nous territoris. Solen proliferar a l’estiu.

Virtuals: viuen en zones de baixa densitat demogràfica i només es comuniquen amb la llibreria per correu electrònic o per telèfon. Coneixem els seus gustos i les seves inquietuds intel·lectuals, fins i tot coses tan íntimes com el número de la targeta de crèdit, però no sabem com són i no els reconeixeríem si vinguessin a la llibreria.

Voluptuosos: després d’un escrupolós escrutini de les seccions que els interessen, s’acosten a la caixa amb una pila de llibres i un somriure difícil de dissimular. Impossible no imaginar el moment quan arribin a casa i treguin voluptuosament els llibres de les bosses i els ordenin per ordre de lectura, o els estenguin al voltant de la seva butaca preferida, o els acaronin i olorin i fullegin abans de començar la lectura.


1. Contribució de Lectures de l'Espolsada
2. Definicions suggerides per Allau, de
The daily avalanche i Diseccionari
3. Definicions suggerides per Fausto de Món de Llibres
4. Definicions suggerides per Sani de Dipofilopersiflex II
5. Definicions suggerides per Pere de Saragatona