divendres, de gener 30, 2009

Condició de la representació

. divendres, de gener 30, 2009
7 comentaris

Malgrat que no voldria saber massa coses d’Elegia per un americà abans de començar a llegir-la, la gratitud per haver escrit Tot allò que vaig estimar em va animar a assistir al diàleg entre Siri Hustvedt i Francesc Parcerisas a la biblioteca Francesca Bonnemaison. La manera com l’autora va parlar d’un personatge de la novel·la s’ha convertit en el principal pretext per no demorar-ne gaire la lectura; es tracta d’algú que fotografia obsessivament el seu entorn, sembla ser que amb el propòsit de documentar la vida que l’envolta, com si, incapaç d’elaborar una representació versemblant de les coses, se sentís impel·lit a capturar-les en imatges. Em recorda el calaix on el protagonista de Tot allò que vaig estimar guarda objectes que tenen a veure amb moments decisius de la seva vida, un calaix a partir del qual interpreta determinats esdeveniments segons les relacions sempre canviants entre els objectes però que també té aquesta funció de documentació, d’arxiu, que és característica de la modernitat. D’alguna manera, si Tot allò que vaig estimar té a veure amb els límits de la comprensió, Elegia per un americà sembla ser que té a veure amb els límits de la representació.

Però potser aquest personatge em va cridar l’atenció perquè aquell mateix dia estava llegint l’última narració de Condición de las flores, de Mario Bellatin: «Un cierto juchitán para graciela iturbide», on la protagonista fa fotografies imaginàries que els altres personatges modifiquen:
La fotógrafa se asoma en ese instante por la ventana del pabellón y pide que no retoquen la foto. Camina luego por un terreno al aire libre, que existe en mitad de la casa, y llega al otro pabellón, donde encuentra a la madre frente a una vetusta máquina de escribir. La fotógrafa no entiende cómo con un aparato semejante se puede recomponer una foto imaginaria. Sin embargo, la señora de la casa ha pasado ya a limpio las secciones corregidas de la imagen, pero a pesar del trabajo —en apariencia minucioso— no se trata de una copia impecable.
Precisament, Condición de las flores recull textos que van ser escrits en una Underwood de 1915, que Mario Bellatin va lliurar a l’escrutini dels seus amics, a Lima, al voltant de l’any 1992, i que van ser els pre-textos, o precedents, d’Efecto invernadero, Canon perpetuo i El poeta ciego. Va ser una època d’escriptura abundant i de correccions obsessives. Els textos es van perdre quan Mario Bellatin se’n va anar a l’estranger i ara es recuperen i s’indiquen les correccions, les quals, en ocasions, provenen de la mà dels amics. «Un cierto juchitán para graciela iturbide» és, en canvi, la reescriptura, a l’any 2008, d’un somni del 1992. El llibre fotografia, documenta doncs, alguns instants del procés d’escriptura.

Estado de muerte

Pienso que se desharán de mí cuando descubran que soy un impostor al que no le importa la existencia que puedan tener los libros una vez publicados. Que no lee las críticas que hacen a su trabajo. A quien ninguno de los libros que publicó le cambió la vida, que no ha aprendido nada del hecho de escribir y publicar novelas miniaturizadas, y quien al mismo tiempo que es un farsante no puede nunca dejar de ser un escritor. Las fotos desenfocadas y tomadas con una cámara de niños y rollos cuya fecha de caducidad ha vencido pueda ser que lo demuestren.

dimarts, de gener 20, 2009

Imitació del jo

. dimarts, de gener 20, 2009
9 comentaris

Passar pel carrer Verdi, un diumenge a la tarda, i no tafanejar una estona per la llibreria Taifa, és impossible. Malgrat la saturació llibresca que arrossego de tota la setmana, l’atracció que exerceix la zona de llibre usat és ineludible, sobretot quan l’atzar em permet remenar entre les piles de llibres d’una biblioteca acabada d’adquirir, i més encara si els títols mostren el bon gust del lector que els havia anat atresorant. Però el record de les pàgines que m’esperen a casa modera l’afany de comprar-ne més i, al final, trio tan sols Historietes inexemplars de Thomas Bernhard, potser per enfrontar-me de nou al neguit que m’ha provocat la seva novel·la L’origen i perquè està traduït per Josep Murgades, i Corazones y rostros d’Emmanuel Bove, per la bona estona que em va regalar Mis amigos.

De tornada, a l’autobús, aparco la lectura que m’ocupa darrerament, i fullejo Historietes inexemplars. El final de «L’imitador de veus» em sorprèn:

Vam poder també formular desigs, que l’imitador de veus va satisfer d’allò més sol·lícit. Quan li vam proposar, però, que ja per acabar imités la seva pròpia veu, va dir-nos que no en sabia.

Un final que em recorda el fragment de «Poesia i veritat: Un poema no escrit» de W.H. Auden, que vaig parafrasejar fa uns mesos a propòsit de Com parlar dels llibres que no hem llegit. La traducció que tinc a mà, de Luis Alberto de Cuenca per al número 29 de la revista Poesía, és aquesta:

X
Soy capaz de imaginarme a un falsificador lo bastante hábil para imitar la firma de otro tan exactamente que un perito calígrafo jurara que era auténtica ante un tribunal, pero no soy capaz de imaginarme a un falsificador tan hábil que supiera imitar su propia firma con la suficiente inexactitud para hacer jurar a un perito calígrafo que se trataba de una falsificación. ¿O es tan sólo que no soy capaz de imaginarme las circunstancias en las que nadie pudiera querer hacer semejante cosa?)

Sospito que, potser, la semblança entre aquests fragments té a veure amb la distinció entre original i còpia i amb un cert neguit que la còpia pugui suplantar l’original. No sé si Bernhard i Auden van escriure mai res de similar però amb un escriptor com a protagonista. ¿O és tan sols que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en les quals algú pogués voler fer una cosa semblant?

dilluns, de gener 19, 2009

Passion libraire

. dilluns, de gener 19, 2009
15 comentaris

A l’hivern, amb l’abric, la bufanda i la bossa, és encara més difícil tafanejar a Un regard moderne, la llibreria que vaig descobrir l’any passat gràcies a una recomanació molt oportuna. Està atapeïda fins al sostre de llibres, còmics, fanzines i revistes al voltant l’underground i les rareses; cal desplaçar-se amb compte, sempre a frec de les piles de publicacions de tota mena, però l’inconvenient d’anar amb compte per eludir un probable terrabastall es veu compensat per tot de títols inesperats. Sort que durant aquella estona només érem dos visitants, perquè un tercer ens hauria obligat a improvisar maniobres complicades per accedir a recons sorprenents.



Vaig comentar a Jacques Noël, el llibreter de tan singular llibreria, que era com estar, alhora, al cel i a l’infern dels llibres. En la seva resposta, el mot passion rebia una rara il·luminació, un mot que havia d’emergir entre les paraules d’una entrevista que he tingut la sort de trobar: “C’est ça qui est vraiment important : la passion”. El desordre aparent, l’estratificació dels llibres per èpoques, com a un jaciment arqueològic, semblava un malson. Però la tria, la temptació constant, els títols que jo anotava per demanar-me’ls a la tornada, com un espia, tot això mostrava, precisament, la passió per l’ofici. Tret d’un, que vaig comprar per afegir Un regard moderne a la meva col·lecció.

divendres, de gener 09, 2009

Una bona història

. divendres, de gener 09, 2009
14 comentaris

Cap al final del primer de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Fàbio explica a Lúcio i a Don Pedro l’alliberament d’uns moros captius gràcies a la miraculosa intervenció de la Mare de Déu de la Cinta. Quan sembla que ha acabat, Don Pedro manifesta la seva frustració perquè la història no satisfà les seves expectatives, de manera que Fàbio respon amb un desenllaç que complau, finalment, els interlocutors. La història del miracle obeeix a un esquema preestablert que garanteix la seva versemblança, instrueix i delecta alhora, i serveix per mostrar als personatges l’antiguitat i la fortalesa de la fe en la patrona de Tortosa, a més a més de provar la bondat i la justícia de les seves creences. En el context de l’obra, serveix per contrarestar les crítiques que anteriorment s’havien vessat contra el poder temporal de l’església i contra la gasiveria del bisbe de Tortosa. Un especialista encara trobaria moltes més funcions d’aquesta breu narració, perquè es tracta d’una bona història: Cristòfol Despuig demostra la seva habilitat com a escriptor perquè no es limita a desenvolupar un entrellat i prou.

Les religions, independentment de les creences de cadascú, són sobretot un bon grapat de bones històries. Això ho han sabut sempre els encarregats de difondre i mantenir la fe catòlica. A les biblioteques particulars del segle XVI eren molt freqüents els llibres de sermons, anar a oir missa era una garantia d’entreteniment perquè, fos quin fos el tema, un bon predicador era capaç de mantenir l’atenció del públic mitjançant bones històries destinades a la persuasió. Aquestes bones històries de miracles i lliçons morals exemplars, constituïen un repertori prou conegut i sovint intercanviable: un mateix miracle servia per vestir sants diferents i les fonts d’inspiració podien ser tant els clàssics com les adaptacions d’anècdotes i llegendes populars. Les històries d’aquests repertoris són conegudes com a exempla.

Christian Salmon recorda a Storytelling, la màquina de fabricar historias y formatear las mentes que l’estratègia de substituir el debat per bones històries és molt antiga, tan antiga com la retòrica. L’aparició de l’estructuralisme, a començaments del segle passat, va significar una manera nova d’entendre-les, un procés que va culminar amb la narratologia, una disciplina que permetia identificar i analitzar els elements d’una narració de manera força prolixa. El descrèdit de les ideologies, enteses com a Grans Narracions, va coincidir amb l’auge del post estructuralisme als EE.UU., els departaments de llengua i literatura anglesa es van transformar en departaments d’estudis culturals i la narratologia va ampliar el camp d’acció tot incloent-hi la cultura de masses.

L’storytelling, o l’art d’explicar bones històries, va saltar posteriorment de les universitats i tallers literaris al màrqueting. Ja no interessava tant la marca en si com la història que representava el consum de la marca, l’eficàcia de la qual dependria de la identificació del consumidor amb l’estímul narratiu. Un producte no excel·liria, doncs, per les qualitats que el distingirien de la competència sinó pel grau de persuasió de la història defensada per un departament de màrqueting. El pas del màrqueting a l’economia era inevitable: la credibilitat d’una empresa ja no se sostindria sobre la solvència contrastada sinó sobre les històries amb les quals s’identificarien des dels directius fins als treballadors amb contractes precaris, passant pels accionistes. Christian Salmon descriu la irrupció dels gurús de l’storytelling en la política com un pas lògic: ja no caldria defensar un programa d’acció política, n’hi hauria prou amb una bona història capaç de commoure i persuadir l’electorat.

Després de parlar de la consagració definitiva de l'storytelling amb l’estratègia electoral de George Bush fill, Christian Salmon analitza el cas francès, la manera com Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy cercaven bones històries per entretenir els electors. Podem imaginar l’abast actual de l’storytelling en política? Yes, we can.

dimarts, de gener 06, 2009

U no és ningú

. dimarts, de gener 06, 2009
2 comentaris

Hauria d’haver interpretat d’una altra manera els signes que al llarg de 2008 anunciaven l’esdeveniment d’avui, la singularitat del qual, però, és que havia de ser —i ho ha estat— del tot imprevisible.

Visualkultur.cat m’hauria d’haver proporcionat un primer indici, atès que arran de la inauguració de l’exposició a Barcelona, vaig esmentar l’exhibició de llibres d’artista amb textos de Joan Brossa i il·lustracions d’ Antoni Tàpies, com Novel·la —del qual vaig comprar un exemplar de l’edició facsímil al Mercat de Sant Antoni fa més de tres anys—, Frègoli o Carrer de Wagner, entre les moltes col·laboracions de Joan Brossa amb artistes com Joan Miró, Moisès Villèlia, Modest Cuixart, Frederic Amat, etc. que s’hi podien veure.

L’assistència durant el primer semestre de 2008 a tres espectacles brossians va ser un altre indici que avui, poques hores abans de resoldre l’enigma, no he sabut endevinar. I és que els relacionava amb el magnífic espectacle Cabaret Voltaire que el Teatre Kaddish havia representat amb motiu del cicle BarriBrossa.

L’oportunitat de participar en l’homenatge a Brossa m'havia de servir per treure’m una espina que duia clavada des de febrer de 2006, quan hauria d’haver aparegut la poesia completa de Joan Brossa. Un anunci que s’ha tornat a repetir fa poc, quan va aparèixer anunciada al butlletí de novetats del distribuïdor, al novembre de l’any passat: aquest era el pretext que havia triat per escriure l’apunt commemoratiu. Però inexplicablement va caure del servei de novetats, sense una data alternativa, i em vaig quedar sense pretext.

L’altra opció era un apunt que ja havia començat, on comentava la coincidència de dues interpretacions de la Ursonate de Kurt Schwitters el proper dia 20 de gener, les mateixes que ja esmentava a l’apunt «Dadà»: la del Teatre Kaddish, dins de l’espectacle Cabaret Voltaire, que romandrà a l’Espai Brossa del 16 de gener al 15 de febrer, i la d’Oriol Ponsatí-Murlà el dia 20 a una galeria d’art de Barcelona. Un col·lega em va avisar, el mateix dia 29 de desembre, que la Ursonate d’Oriol Ponsatí-Murlà havia estat cancel·lada i l’apunt on, a partir d'aquesta coincidència, parlava de la relació entre les avantguardes històriques i la pervivència de l’esperit avantguardista, per tal d'intentar comprendre Joan Brossa com a poeta artífex de possibilitats noves, es va veure fatalment escapçat.

Era evident, almenys ara m’ho sembla, que alguna força misteriosa frustrava els pretextos que més em seduïen i m’empenyia a escriure l’únic apunt que realment mostraria la meva relació amb Joan Brossa, i participar d'aquesta manera a l’extraordinari homenatge que ha rebut el poeta, la iniciativa que des d’Ablogcedari m’ha mantingut un munt d’hores pendent de l’ordinador; un apunt molt breu: «Rei Brossa», simplement una frase amb un enllaç a un escrit del 5 de gener de 2006, on evocava primer dia de Reis sense Joan Brossa.

Avui he estripat el paper de regal i, amb els ulls clucs, he palpat un altre embolcall que he estat a punt, també, d’estripar. Sort que R. m’ha dit a temps que ja els podia obrir, per descobrir meravellat que tenia a les mans l’exemplar número 428 d’U no és ningú, signat pels autors: Joan Brossa i Antoni Tàpies.

L’any 1999 vam veure junts l’espectacle U no és ningú, que el Teatre Kaddish, dirigit per Xavier Giménez, va dur als escenaris. Deu anys, també.

dissabte, de gener 03, 2009

El primer llibre de l'any

. dissabte, de gener 03, 2009
10 comentaris

El dia 31 vaig acabar de llegir Storytelling: la màquina de fabricar historias y formatear mentes, de Christian Salmon, per tal de repetir, el dia 1, el ritual de triar el primer llibre de l’any, lliure de lligams pendents. Com sempre, Vivaldi m’acompanyava —amb Farnace— en la decisió definitiva: Teatro proletario de cámara d’Osvaldo Lamborghini, La novela luminosa de Mario Levero, La tentación del fracaso de Julio Ramón Ribeyro eren els finalistes que m’havia reservat per a l'ocasió. La mirada anava de l’un a l’altre i no gosava decidir-me. Fins que un títol va començar a trucar insistent per participar també al ritual, un llibre admirable que feia molt de temps que havia llegit. Davant la promesa de lectures noves, creixia la curiositat de saber si aquest clàssic mantindria l’entusiasme que em va provocar anys enrere. El desig de dedicar-li un apunt, a més a més, em va persuadir: vaig obrir la porta a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, el primer llibre de l’any.