dilluns, de juliol 27, 2009

L'arbre sense tronc

. dilluns, de juliol 27, 2009

Assís, protagonista i narrador, ens diu a «L’arbre sense tronc», dins L’arbre sense tronc de la trilogia De fems i de marbres de Francesc Serés, que caldria llegir-lo en veu baixa, quan ningú no escolti, enraonant cap endins com qui s’empassa les paraules. I d’aquesta manera entro al cementiri, visito les tombes dels seus avantpassats, i escolto com va fent cruixir restes de flors, esparses, algunes de les quals ni tan sols es trenquen i fan un sense soroll inequívoc del plàstic quan les trepitges, simulacre de soroll i de flor que no es marceix, només roman el que és de mentida i el sons m’acompanyen nítids en la lectura. Arribo a un constant «i te’n recordes, quan..» que miro de fer meu, que des de sempre he pres com si fos jo el qui hi havia al mig d’aquell nus, abans de la presentació, després del desenllaç, un recordar sense nostàlgia, odio la nostàlgia, les coses van al seu ésser, escriu Assís, que parla als morts —la mare parlava sempre davant de les tombes— i recrea les històries i els llocs dels pares, dels avis, de la família; històries i llocs traduïts a llengua literària i traslladats a llibre, a L’arbre sense tronc, i és per això, segurament, que després evoca un altre cementiri on, diu, el reflex dels vidres em mostrava assegut, amb la taula plena de llibretes, papers i llibres pel terra, paperassa acumulant-se arreu, un cementiri de llibres, cadascun amb les seves històries, com els morts, només cal que algú hagi sabut llegir-les, perquè, diu Assís, tots els llibres em miraven pel llom des dels prestatges, esguardant la meva feina, encuriosits i interessats, avaluant i judicant cadascuna de les meves accions i decisions en escollir aquesta paraula o aquella altra, considerant la tria de textos, ponderant sobre els autors. És la veu i la lletra dels avantpassats, era la feina que havia fet des de sempre, la traducció, mai no havia fet cap altra cosa que traduir.

Els llibres han donat llengua a Assís per escriure les coses que sap, del camp i de la ciutat, de tantes vides, i d'aquesta manera una tradició antiga de cultura escrita alimenta les arrels d’una tradició oral viscuda, la veu dels seus morts, i Assís ho escriu tot en una llengua, la seva, però des de totes les llengües que ha après a llegir, perquè, escriu:

Enmig de les files de lloms ben enquadernats hi ha un buit, un forat ple de pols que espera que —com l’àvia— expliqui el meu propi relat, aquell que caldrà afegir al repertori que des de petit em van ensenyar. Mentrestant, m’ho miro de lluny, en l’espai translúcid que hi ha entre els llibres i el reflex del vidre [...]

Al cementiri, les pedres s’omplen de la pols que netejo escrupolosament amb l’escombra i els draps guardats dins del meu nínxol, el nínxol buit; la mare m’ensenyà a fer-ho així, i ara sóc jo que els parla mentre trec fulles i pètals secs, enganxats en les teranyines i el verdet, tota la pols del món que s’arremolina endins del vent fred de novembre, dins dels taüts o en el buit entremig dels llibres, allà on hauria de posar el meu.

5 comentaris:

Robert ha dit...

...a mi, és l'autor en llengua catalana que més m'agrada, encara que no escrigués res mes que de fems i de marbres, Frances Serés tindria garantit un lloc de privilegi a la història de les lletres catalanes, vam tenir la sort de tenir-lo a la bibliteca l'any passat i va ser un plaer poder parlar amb ell de la seva obra...

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

No he llegit res d'ell però el que has transcrit m'ha agradat. Em fascinen les històries passades, l'evocació dels objectes, el que hi ha rera l'aparença i els detalls. Crec que m'agradarà. Gràcies pel post i pel comentari.

Pere Parramon ha dit...

A mi em ve al cap aquell capítol del vell que carrega llibres, el drapaire que porta la biblioteca cap al poble d'Assís. Abans portava els llibres i els enterrava perquè plovia i després, al cementiri, torna a parlar d'una biblioteca. Els prestatges d'una biblioteca s'assemblen a les línies de tombes a les parets d'un cementiri... No ho sé, se m'acut això, ara.

el llibreter ha dit...

És De fems i de marbres és un autèntic prodigi, Robert. Ara em penedeixo d’haver ajornat tant de temps la trilogia, potser per por de frustrar les expectatives. Però no ha estat així: avui he començat Una llengua de plom i estic impressionat per la força de llengua. Brutal, sens dubte, brutal.

Doncs crec que t’agradarà De fems i de marbres, Sílvia: un detallisme que defuig l’ornamentació superficial, que demostra una capacitat d’evocar històries i llocs fins a fer-los gairebé tangibles, tot matisos i tot precisió. Per cert, benvinguda a la blogosfera! Acabo de descobrir el teu blog! Tard, perquè aquests dies navego poc, però a temps de seguir-te d’ara en endavant.

Sí, és un capítol impressionant, Pere. De fet, a L’arbre sense tronc els llibres estan al servei de la terra i de les històries dels seus habitants.Com dic, donen llengua al protagonista per parlar de les coses que coneix, que ha viscut, però que sense la llengua dels llibres no hauria pogut recrear-les en llibre. Al capítol que tu esmentes, sembla com si la terra hagués exigit plantar els llibres tot enterrant-los perquè tornessin a la vida, a la biblioteca del poble, a les mans i els ulls dels lectors després d’haver passat pel desdeny universitari.

Salutacions cordials.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Gràcies pels comentaris llibreter. Valoro molt la teva opinió així que el llegirè en breu. I gràcies per la benvinguda, no m'has descobert tard perquè fa poc que vaig crear el nou blog. Ja saps que sempre ets benvingut.

Una abraçada.