dimecres, de novembre 10, 2010

Més Hiromi Kawakami

. dimecres, de novembre 10, 2010

El cel és blau, la terra blanca d’Hiromi Kawakami em va semblar una novel·la molt japonesa. Tan japonesa com ho pot semblar a algú que, com jo, desconeix un país opac. He llegit algunes coses sobre Japó i altres països igualment incomprensibles de l’Orient i també literatura, de les faules amb legions de déus complicadíssims a meravelles com La tomba de les llumenetes. No he llegit res, encara, de Haruki Murakami, però sí força de Mario Bellatin i el seu costat nipó. Per això, la meva percepció d’El cel és blau, la terra blanca depèn sobretot dels tòpics més o menys elaborats que circulen sobre aquell país llunyà. Els millors tòpics, si es vol.

Per exemple, els rituals. Tsukiko, una dona de 38 anys, i Harutsuna Matsumoto, el seu vell professor, es coneixen en una taverna i les trobades posteriors són descrites amb precisió. Cada trobada és una reflexió sobre el comportament en públic i sobre la qualitat i la conveniència de les begudes i el menjar. S’hi introdueixen variacions i reflexions sobre les variacions, i és així que la repetició amb variacions dels rituals crea un temps propi que emana de la novel·la i imposa el seu propi ritme de lectura; un mèrit que voldria remarcar perquè no me'l trobo gaire sovint. Això coincideix amb una determinada idea dels rituals socials al Japó, però la novel·la va més enllà del tòpic i crea el seu propi lloc.

Per exemple, també, la introspecció. Hi ha la idea que els japonesos són molt reservats perquè el pes de la tradició i de les expectatives creades al seu voltant —el progrés adequat en els estudis i en la feina, escrutat per la família, els professors, l’empresa i els amics— els impedeix exterioritzar els sentiments i condiciona la gestualitat i el llenguatge, creant una mena de cuirassa en les relacions amb els altres. La introspecció de la Tutsiko té forma d’espiral: el centre —la seva relació amb en Harutsuma— gira i en el gir s'eixampla també la seva comprensió del món. Tot fullejant la novel·la és fàcil veure el nom de la Tutsiko, però ell només apareix com a «mestre»:

De fet, es deia professor Harutsuna Matsumoto, però jo li deia «mestre». Ni «professor» ni «senyor», sinó «mestre», tal com sona.

Es tracta, doncs, d’una història d’amor i d’aprenentatge. D’un procés que creix amb delicadesa, complex però senzill, amb tot de matisos que deixen en segon pla la japonesitat dels personatges per centrar l’atenció en les variacions d’una veu singular. Per això m’alegra tant tenir davant meu Allò que brilla com el mar, la segona novel·la de Hiromi Kawakami que es publica en català.

6 comentaris:

Allau ha dit...

No en sé gaire de japoneseries. Vaig fer un tast dels dos Murakamis i del Mishima, però no els vaig pair bé. Em quedo amb Kenzaburo Oe, un Nobel del tot justificat.

digue'm ariadna ha dit...

... No estic massa al dia de novetats, així que m'apunto Allò que brilla com el mar, em va agradar El cel és blau, la terra blanca.
La literatura japonesa em té ben captivada. En Nosaka trasbalsa. Ja sé que exemples literaris de postguerra hi ha arreu, alguns molt bons, realment exel.lents, però no sé, la mirada, la tendresa, la fragilitat, la cruesa, que trobo, per exemple, en novel.les de Masuji, Shohei, Nosaka, té quelcom de diferent. Suposo que t'agrada o no t'agrada, és molt personal.
Prenc nota de la vessant nipona de Mario Bellatin, no em preguntis el per què, però sempre he estat reticent als costats...
=:)

Rita ha dit...

Jo tampoc he llegit mai res de Murakami encara, però El cielo es azul, la tierra blanca -encara no hi era en català quan el vaig comprar- em va agradar molt. Et poso la meva ressenya, per si et ve de gust fer-li una ullada:
http://lamevaillaroja.blogspot.com/2009/09/llibres-el-cielo-es-azul-la-tierra.html

Prenc nota d'Allò que brilla com el mar, no en sabia res.
Gràcies!

el llibreter ha dit...

M’apunto l’Oe, Allau. Gràcies.

Suposo que tot plegat depèn de l’horitzó d’expectatives geogràfic, Ariadna —i perdona l’expressió, un pèl pedant. Em costa entrar en la literatura japonesa perquè no sé com caldria llegir-la. En canvi, amb les pel•lícules de l’estudi Ghibli no tinc aquest problema. Pel que fa a Bellatin, potser t’agradarà El jardín de la senyora Murakami: take a walk on the nippon side ;-)

M’alegra molt coincidir amb tu, Rita: Un llibre de petits detalls, grans silencis, deliciós i molt recomanable.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

A mi aquesta novel.la també em va agradar força.

Vaig escriure un post parlant de literatura japonesa, si et ve de gust la pots llegir aquí:
http://elracodelasolsidablogspotcom.blogspot.com/2010/09/una-sensibilitat-especial.html

Mireia (Racó de la Solsida)

gomet ha dit...

Acabo d'acabar Allò que brilla com el mar i no m'ha decebut gens! La mateixa atmosfera delicada i alhora dura d'El cel és blau, la terra és blanca. Una troballa!